Speculum Musicale...

Durant quatre setmanes consecutives, cada diumenge a partir de despús-ahir, tendrem l’oportunitat d’endinsar-nos en un dels períodes musicals que més ens agraden i pel qual sentim quelcom molt especial i mal d'explicar: el barroc. Dins la programació del II Festival Speculum Musicale, l’auditori del Conservatori Superior de Música i Dansa de les Illes Balears serà l’escenari d’un seguit de concerts interpretats amb instruments històrics. El primer va ser preciós. Els violins primers, violins segons, violes, violoncels i contrabaix de l’Orquestra Barroca de Mallorca, dirigida pel concertino Barry Sargent, es donaren la mà per fer el Concert per a violoncel, de Luigi Boccherini. Un jove solista, Astushi Sakaï, donà vida a l’instrument amb una sonoritat coneguda, dolça i vellutada.

Tancant els ulls em vengué al cap la imatge del vendrellenc Pau Casals, amb el seu posat tranquil i enèrgic alhora, abraçant amorosament el seu inseparable violoncel per fer-ne sorgir una cascada de belles melodies bachianes. Continuà el concert amb l’actuació d’una jove i excepcional soprano que, amb una veu prodigiosa, interpretà, també de Luigi Boccherini, l’Stabat Mater.

En el mateix instant que Maia Planas començà a cantar es creà una atmosfera màgica al nostre voltant. Els meus amics i jo ens miràrem. No ens calgué fer cap comentari. Les nostres mirades es parlaren sense necessitat de dir cap paraula. Hi degué tenir a veure el nom del festival, potser? Speculum... Mirall...

Els propers concerts aniran a càrrec de l’Ensemble Leslie, amb obres de Boccherini, Mozart, Haydn i C.P.E. Bach; Roel Dieltens, amb obres per a violoncel barroc de Bach; Lola Casariego (mezzosoprano) i Rumiko Harada (fortepiano), amb obres de Boccherini, Haydn, Rossini i Brahms.

Sense música no hi ha vida, sense vida no hi ha música!

El regal d'un somriure...

Avui, poc abans de migdia, l’he anada a veure. No sabia si la trobaria aixecada. Les seves germanes m’han dit que no, que estava colgada, que al dir seu el llit li dóna conhort. Ella està convençuda que si jeu molt es curarà abans. I així serà, si ha de ser.

La meva amiga S. té càncer, i ho sap. La seva lluita va començar fa tres anys, amb un bonyet al coll. Després de les pertinents sessions de quimioteràpia la cosa va remetre. Reprengué les seves múltiples activitats i tornà a fer vida normal. Ara, al cap de tres anys, el mal ha tornat a fer-se present. Na S., té una gran confiança en els metges que la porten, i la seva fe l’ajuda a encarar la malaltia amb valentia, resignació i paciència a parts iguals.

Durant l’estona que li he fet companyia hem parlat de tot i de no res, hem fet repàs d’activitats que havíem fet plegades i hem tengut un pensament per a l’amiga comuna, a qui té molt present i viceversa. No ens n’hem pogut estar de regalar-nos un gran somriure. En aquest precís instant els ulls li han brillat amb més força que mai!

Una besada!

Es pont des tren...

Quan t’has acostumat a veure centenars de vegades una imatge acaba per fer-se’t molt propera i familiar. T’acompanya tot seguit; saps que hi és, allà, tot esperant-te, i que és difícil que se t’esborri de la memòria. Aquest és el cas de llocs molt concrets, d’indrets i racons que hem trepitjat tantíssimes de vegades que ja n’hem perdut el compte. Sovint, però, per motius que ens fugen de l’enteniment i que no som capaços d’entendre, aquests referents desapareixen per sempre més en benefici (?) del progrés.

Això li ha succeït a un paratge urbà ben conegut per tots els meus conciutadans: es pont des tren, un altre símbol de la meva ciutat que se n’ha anat en orris, un més. Ja fa una setmana que un element arquitectònic conegut per vàries generacions ha estat objecte de la destrucció promoguda pels cappares municipals. No ens ve de nou, és una pràctica comuna en aquests verals i en tants d’altres. No han escoltat la veu dels veïns. Han fet el seu cap envant i ja ho diran, com sempre! Ja la varen ben errar amb el Parc de Ses Estacions, una inversió milionària de les antigues pessetes que si el veiéssiu ara... Tot ha quedat anorreat per donar pas al soterrament de les vies del tren. La doblerada que va costar s’ha donada per ben perduda. La tudadissa de doblers municipals, que surten de les butxaques de tots els habitants de Ciutat, al cap i a la fi, és manifesta.

El pont, obra de l’arquitecte Gaspar Bennàzar, ha desaparegut. No n’han quedat vestigis visibles. El record d’aquest indret es mantendrà per estona. L’hi vaig conèixer tota la vida, jo. Hi vaig passar dos dies després de la malifeta municipal i... ufff! Ara ja no en canten galls ni gallines...

Diu el diari d’avui que de les 258 peces que se n’havien de preservar per tornar-lo a refer (idò per què enderrocar-lo, em deman jo!) se n’han salvat tan sols devers 24... Sense comentaris!

Benvinguda a la vida...

No fa gaires dies que has nascut a la vida i que has estat una gran alegria per als teus pares. No fa gaires dies que la teva família compta amb un nou membre. No fa gaires dies que has obert els ulls a un món per a tu nou de trinca, a punt d’estrenar...

Això dels naixements és una cosa molt curiosa, trob. Segons en quina família s’esdevengui la feliç arribada, el nounat en qüestió ja té tots els números de la rifa per ser perseguit, encalçat pels paparazzis de totes les revistes de colorins. Si té sort d’esquivar-los, bé pels seus propis mitjans, bé per l’estol de guardaespatles contractats a tal fi i efecte, els haurà guanyat la partida. Però afortunadament NO tots els nounats, nounades, en el cas que ens ocupa, s’hauran de veure a tir de teleobjectiu. Per sort la nounada a qui em referesc no haurà de preservar la seva intimitat enfront dels mitjans de comunicació a causa de la història de la seva nissaga, ni crec que la seva vida sigui el cobejat objecte de desig de la premsa rosa. Si amb el seu treball és digna de sortir als papers i als telenotícies, serà per propis mèrits, perquè en serà mereixent. No, al contrari, la vida d’aquesta nounada transcorrerà per altres contrades, amb persones al seu voltant que l’estimaran no pel que pugui representar en un futur, sinó pel que és ja. Ah, i jo me n’alegraré que així sigui.

Benvinguda a la vida, Eva!

Una besada! ;-)

L'ombra d'una cançó...

No us sol passar que algun matí, just obrir els ulls, una melodia se us enganxa com una ombra i tot lo dia us acompanya? Avui ha estat un dia d’aquests. Al temps que sonava el despertador, quan el déu Morfeu m’ha abandonat per complet, ha fet acte de presència. Ulls espolsats, començant el nou dia m’ha sortit a l’encontre. Un encontre conegut i reconegut, un bell reencontre, diria jo. Una cançó que em fa posar els pèls de punta cada vegada que l’escolt, que m’emociona... la trob preciosa, realment. Si en teniu ocasió, escoltau-la, em sembla que us agradarà! Us la transcric perquè la canteu amb mi:

LLAPIS SOBRE PAPER

No sé com ni sé per què,
però avui a la nit
m’he desvetllat i he trobat
mil imatges de tu
que envoltaven el meu llit,
i és que ja res no és igual
ningú m’ha estimat
com tu ho has fet.

I llapis sobre paper
t’he hagut d’escriure una cançó
sense saber ben bé què dir-te,
supòs que l’únic que em passa
és que t’enyor.

La nit s’ha omplert de records
que se’n duen la son,
papallones grises que,
missatgeres del passat,
em tornen el teu nom,
i sent que això és tan absurd,
em pensava que t’havia oblidat.

I llapis sobre paper,
tan sols amb la meva cançó,
sense saber ben bé què fer-ne,
supòs que l’únic que em passa
és que t’enyor...

I llapis sobre paper
t’escric una cançó,
sense saber ni com
dir-te que t’enyor.

(Cap pela: “Llapis sobre paper”, dins A pèl. Ona Digital CD-142).

La felicitat...

Avui és dia 2 de novembre, l’endemà de Tots Sants. Avui és el dia dedicat als difunts, motiu de més d’un record, d’alguna llàgrima, de paraules carregades d’emoció...

Podeu pensar que el títol d’aquest post es contradiu amb el principi del seu contingut. No diria jo el mateix. M’explicaré. Fa una estona he rebut un @mailet que portava idèntic títol. Tot i que no som gens partidària de llegir segons què –dec ser molt triada, en això i en tantes d’altres coses, supòs–, de vegades m’arrisc a obrir algun d’aquests enormes fitxers que, com els acudits, ningú no sap qui ha creat (més que el propi interessat) i que tothom repeteix, o reenvia, en aquest cas. L’arxiu rebut és una petita gran joia. Les seves paraules m’han agradat molt, no debades diu veritats com punys. El tema és la FELICITAT feta efectiva cada instant de la nostra vida, intensament, deixant de banda aquell famós “ja ho veurem”, o aquell “ja en parlarem”, tan conegut per totes i tots.

Supòs que més d’un/-a l’heu rebut, però per a qui no l’hagi llegit mai aquí en té unes cullerades:

- No hi ha millor moment per ser feliç que ara mateix.
- No hi ha un després, ni un camí que arribi a la felicitat, la felicitat és el camí i és ARA.
- Atresora cada moment que vius.
- El temps no espera per ningú.
- La felicitat és un trajecte, no un destí.

Vivim cada moment com si fos el darrer que tenguéssim entre les mans. Eternitzem cada petit moment, fent que cada detall, per insignificant que ens sembli a primer cop d’ull, adquiresqui infinitud i sigui perdurable en la nostra memòria.

Escrivint aquestes idees em vénen al cap moltes d’imatges que han quedat ben registrades a la retina, que feren part del “jo” de persones estimades que ja no són al nostre costat, físicament, però que resten a la nostra memòria. Les volgueren compartir amb nosaltres, les vàrem atresorar junts, les vàrem eternitzar per sempre més. Foren capaços de ser feliços i de fer-nos feliços també a nosaltres.

Fa temps que traspassaren el llindar i no gaudim de la seva companyia, fa temps que no els veim, però sabem que hi són, esguardant-nos, donant-los la mà i dient-nos secrets a cau d’orella... Avui mateix ens han dit que fóssim immensament FELIÇOS!

Un record inesborrable per a tots ells.