giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dissabte, de febrer 06, 2010

La mort, la vida... un cinta sense fi



L'avió, amb sortida prevista a les 23.00h, va amb retard. Els passatgers, amb la targeta d’embarcament a la mà, ja es troben a la porta D86. De cop en sec, els envien a l'A22, o sigui l’eituentitú, en anglès de màquina aeroportuària. Agafen la bossa i cap allà corrents, no fos cas que... Al cap d'una bona estona de protestar i recordar-se de tots els avantpassats dels benvolguts propietaris, treballadors, amics i benefactors de la companyia aèria ja són dalt de l'aeronau. "L'aeroport de destinació es tanca a les 12.00h de la nit, suposam que hi arribarem d'hora, però haurem de fer via", diu una empleada. El pilot es posa en marxa i fiu-fiu, una mica més i no cal cordar-se la corretja. L’avió ja és a terra. Fa una estona que els amics esperen. Les salutacions i les abraçades ajuden a contrarestar la fredor de la nit. Au, que es fa tard i vol ploure... la motxilla dins el maleter i àpali, cap al pis on romandre dues nits.

L'endemà, el dia convida a fer una volta pel port, que fa solet i la llum és espectacular per fer unes quantes fotos. El passeig marítim és preciós, net i ben cuidat. Uns quants homes ja grans prenen el sol i fan petar la xerrada. Tan animats estan en les seves coses que no es temen d'un fet: en un altre banc hi ha un home que sembla dormit. Ho sembla, només. Una observació de prim compte fa suposar una altra cosa ben diferent: el seu somni és el definitiu. La cara groguenca, del color de la cera; a la mà dreta al seu inseparable bastó, i la mà esquerra ja blava-moradenca, gairebé negra, reposa sobre el seient. Telefonada al 061. Un policia local arriba en uns minuts. La gent que es passeja fa una pausa per contemplar la feta. Un home diu que el coneix: “Sí, es el señor Juan... sí, que trabajaba en...” “Em sap greu, no som d’aquí”. Unes al·lotetes se’l miren, el Sr. Joan: “¡Ay, por favor!” No en deuen haver vistes gaires, de persones mortes, i menys al carrer. El Sr. Joan porta jaqueta, gorra de visera, corbata i ulleres de sol. No deu fer gaire més d’un quart d’hora que el cor li ha dit prou. Els ulls li han quedat mig oberts, segurament per contemplar per darrera vegada les barquetes, l’aigua, el seu estimat passeig marítim. Al cel sia.

La colla abandona l'escenari, reprèn la passejada i al cap d'una estona va a dinar, que la vida continua. A les postres, guitarra a la mà i cançons a voler. Al cap d’un temps alguns ja marxen, que tenen un llarg camí de retorn a casa. Quina alegria veure'ls, feia ja tant de temps! Fins a la propera!

A la nit, sopar casolà i més cançons. Carai, quines sevillanes més ben ballades, segons qui! Les lletres d'en Raimon i d'en Serrat fan recordar bells moments, i l'emoció apareix al rostre de la benvolguda amfitriona. Acabada la vetlada, plena de paraules i de filosofies diverses, retorn al pis, que el cansament ja és manifest.

Darrer dia. Després de berenar, una volteta pel poble. Recorregut per la part antiga, vestigis de la murada i una munió de petits detalls que surten a l'encontre des de qualsevol racó. Després del vermut, en un tres i no-res ja és hora d’anar cap a l'aeroport.

Enrere queden estones plenes d'emoció, de tendresa, de rialles, de preciosos records. Amb les piles carregades per una temporada, fins una altra.

Una besada molt grossa! ;-)

14 Comments:

Anonymous Núria said...

Realment un viatge ben aprofitat, amb una bona mesura d'emoció, estimació, alegria i amb un contrapunt de trascendència, gens buscat per cert, com és l'óbit del Sr. Juan, que en pau descànsi i molts anys ens porti per endavant.

I tornant a l'alegría: si a mi m'arriben a dir fa 15 dies, que acabaria ballant sevillanes amb una mestra mallorquina jubilada, amb aspecte de senyora respectable d'aquelles que no perden mai la compostura, els hagués dit "andaxá tu estás loca de la cabesa" peró hosti, que bé que m'ho vaig passar!

Un petó a tot@s. Núria

diumenge, de febrer 07, 2010  
Blogger Glòria said...

Què maco compartir, què maco viatjar pensant que t'esperen els amics. Què maco desconnectar dos dies de la rutina (amb seqüència de l'Agatha Chrisite inclosa)i pensar que fins una altra és com un fins demà. Què maco poder viure!
Una besada molt grossa.

diumenge, de febrer 07, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Núria!

Sí, realment el viatge va ser d'allò més aprofitat, i amb tots els ets i els uts haguts i per haver, com va ser la no gens volguda mort del pobre sr. Joan, al cel sia, una persona ben desconeguda per a nosaltres, però que, ves per on, ja forma part de la nostra llista de difunts particulars.

Pel que fa a les sevillanes, tu mateixa t'ho dius tot, per la qual cosa ja no hi ha res a afegir-hi. Si de cas... "amos por la segundaaaaaa"!

Una besada molt grossa! ;-)

I no, no estàs "loca de la cabessa", i ara!

diumenge, de febrer 07, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Glòria!

Sí, efectivament. Aquests dies, abans de posar-me a escriure el post que ens ocupa, m'ha vengut a la memòria la novel·la en qüestió, i la posterior versió cinematogràfica, una gran pel·lícula amb tots els ingredients del tema "agathachristenc" per enganxar l'atenció de l'espectador.
Llàstima que el protagonista ja no pugui rodar-ne una nova seqüència.

Una besada molt grossa! ;-)

diumenge, de febrer 07, 2010  
Anonymous Anònim said...

Per a mi el dissabte 30 de gener va ser un dia inoblidable. Em sap greu pel Sr. Joan, al cel sia, que tot i ser del meu poble no tenia el gust de conèixer , el pobre, sense voler-ho, quin enrenou que va fer.
A part d'aquest luctuós succés, la trobada va ser molt maca. Gent desconeguda per mi, alguna; gent molt estimada, d'altra, i tots junts compartírem taula amb un bon dinar, tertúlia musical inclosa, que va resultar excepcional.
Núria, en realitat va ser millor la tertúlia, cançons i ballada de sevillanes que quedar-se a casa mirant la tele!
Fins una altra, petons de tot cor.
Ahhhh, a veure quan ho repetim!

Sefa

diumenge, de febrer 07, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Sefa!

Em sap greu contradir-te una mica, però no només va ser inoblidable el dissatbe 30: inoblidable ho va ser cada minut i cada detall de la trobada, des del moment de posar peu a l'avió fins a la ingesta d'un bon tall de tiramisú que... ufff!

Seriosament parlant, gràcies a tots per haver compartit moments tan agradables, i especialment a tu i a les teves cosines per ser la vostra hospitalitat.

I conincidesc amb tu: que es repetesqui!

diumenge, de febrer 07, 2010  
Blogger nacoca said...

conincidesc? noooo!

*coincidesc... ara! (com que parlau "rarooooo")

diumenge, de febrer 07, 2010  
Blogger nacoca said...

*per la vostra hospitalitat (ufff, quin dia!)

diumenge, de febrer 07, 2010  
Anonymous Anònim said...

Va ser una trovada mol maca; vaig coneixer GEN MAQUÍSIMA que feia temps que tenia ganes d'abrasar i vaig vore unes amigues que feia dies que no ens veiem... GRACIES PER TOT!! (((( )))) I FINS AVIAT!!


Alicia i famili

dijous, de febrer 11, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Alícia i família!

Gràcies a tu i a la teva tropeta per haver volgut compartir unes hores tan maques. Fins aviat!

Una besada molt grossa! ;-)

dijous, de febrer 11, 2010  
Blogger Glòria said...

Gira, il mondo gira, gira molto giragonsa, i no me fas cap post per poder envestir.
Ara hi poses música.
Guaspa!

dimecres, de març 10, 2010  
Blogger nacoca said...

Ei, Glòria!

El món i la bolla sempre en constant moviment... Envestir? Que no trobes que ja n'hi ha a bastament, d'envestides?

Una besada molt grossa! ;-)

dimecres, de març 10, 2010  
Blogger Glòria said...

Mai n'hi ha prou. Envestides positives. En-vestides pel diumenge d'abans (endiumenjades) i ara pel divendres nit. Envestides dels bous, toros sí, toros no. Ja la tenim montada.
Envestides sessuàs, "vine aquí que te rebentaré".
I en-ves-tides, que les han investit d'alguna cosa. Vaig a preparar la roba per demar matí envestir-me, que si ho he de pensar a les 07:15h la neurona me patina, i té fred, a més.
Heu vist quina nevada matinera, més guapa?
Besadestes

dimecres, de març 10, 2010  
Blogger nacoca said...

Ei, Glòria!

Mentre siguin positives, ben arribades siguin.

La nevada l'he sentida en plena carona. I era més fresqueta!

Una besada molt grossa! ;-)

dimecres, de març 10, 2010  

Publica un comentari

<< Home