Un nou curs acabat
Aquell dimarts, dia 2 de desembre, estàveu una mica nerviosos, no debades teníeu un examen. Jo us havia dit dies enrere que no es tractava més que d’una prova de control, la darrera, sí, però que no revestiria més dificultat del compte. La vàreu preparar bé, la majoria, i les notes així ho demostraren. Record les preguntes que em féreu, la quantitat de vegades que repetírem a la pissarra algun concepte no gaire clar, les vostres intervencions, les vostres ganes d’aprendre.
Per arribar al final d’aquest curs hem hagut d’esperar tres mesos, tres intensos i enriquidors mesos de feina. Com us vaig dir ahir, durant la petita festa, per mi no ha estat “anar a treballar”, sinó anar a passar una estona el més amena possible amb vosaltres, i al temps que hem intentat que les gairebé tres hores que hem compartit en cada classe fossin el menys pesades possible, en la mesura que el cervell humà pot aguantar.
La majoria de vosaltres no sabia que existís una llengua anomenada català, i supòs que els primers dies del curs us ha sonat més aviat a una cosa ben estranya que a cap altra llengua reconeixible. Han passat els mesos, i tots i totes heu començat a canviar el xip. Estic molt contenta de vosaltres, la veritat, sou fantàstics!
L’important ara és que continueu en aquest camí que començàrem junts, perquè no només us sentiu ciutadans d’aquesta Illa per raó de residència, sinó també perquè sigueu un mallorquí, una mallorquina més a partir de l’ús habitual de la llengua que heu conegut i que heu començat a estimar una miqueta.
Ana, Jorge, Danilo gran, Danilo petit, Mohamed, Daniel, Yanebi, Saikou, Lourdes, José, Héctor, António i Gustavo, a tots vosaltres, una besada molt grossa! ;-)
Per arribar al final d’aquest curs hem hagut d’esperar tres mesos, tres intensos i enriquidors mesos de feina. Com us vaig dir ahir, durant la petita festa, per mi no ha estat “anar a treballar”, sinó anar a passar una estona el més amena possible amb vosaltres, i al temps que hem intentat que les gairebé tres hores que hem compartit en cada classe fossin el menys pesades possible, en la mesura que el cervell humà pot aguantar.
La majoria de vosaltres no sabia que existís una llengua anomenada català, i supòs que els primers dies del curs us ha sonat més aviat a una cosa ben estranya que a cap altra llengua reconeixible. Han passat els mesos, i tots i totes heu començat a canviar el xip. Estic molt contenta de vosaltres, la veritat, sou fantàstics!
L’important ara és que continueu en aquest camí que començàrem junts, perquè no només us sentiu ciutadans d’aquesta Illa per raó de residència, sinó també perquè sigueu un mallorquí, una mallorquina més a partir de l’ús habitual de la llengua que heu conegut i que heu començat a estimar una miqueta.
Ana, Jorge, Danilo gran, Danilo petit, Mohamed, Daniel, Yanebi, Saikou, Lourdes, José, Héctor, António i Gustavo, a tots vosaltres, una besada molt grossa! ;-)
posted by nacoca | divendres, de desembre 12, 2008
6 Comments:
Ana, Jorge, Danilo gran, Danio petit, Mohamed, Daniel, Yanebi, Saikou, Lourdes, José, Héctor, Antonio i Gustavo, una besada molt grossa de part meva també.
Ja heu vist que la vida és difícil tant al lloc d'on veniu com per aquí però us desitgem que tingueu tanta felicitat que us ajudi a superar les dificultats.
Ostres, ostres, ostres, ostres! Que m'havia deixat n'ARNULFO! Enhorabona a ell també!
Una besada molt grossa! ;-)
Ai, senyor! Quants records! Després de cinc anys d'haver deixat l'ensenyament d'adults, només em faltaves tu i la teva colla d'alumnes per tocar-me aquell bri d'enyorança que se m'acumula en un racó de llàgrima de tant en tant. Saps? (pregunta retòrica: segur que ho saps) Jo, cada final de curs, també escrivia cartes als alumnes. Amb tot, no te'n vull reproduir cap (tot i que les tinc guardades des de l'any 1989). Em ve de gust, en canvi, reproduir-te fragments de cartes que, en acabar el curs, m'han fet arribar alguns alumnes (posa-hi aquell mirall que tu i jo compartim i segur que t'hi veuràs).
Dolors, fi de curs 1989-1990: "Segú que per tu o faig molt espès això d'escriure en català, però a mi m'ha fet adonar-me de moltes coses que abans no les veia ni m'interessaven.".
Maria Rosa, fi de curs 1990-1991: "A vegades no hem estat els alumnes ideals, ens distraiem en massa frequencia, ens falta concentració, però fa tants d'anys que vam deixar els llibres, venim a classe amb tot el bagatge de problemes que una família comporta, i sovint tenim el cap en un altre lloc."
Rosa, fi de curs 1991-1992: "Bueno, suposem ca as taràs satissfeta da lu ca amb aprofitad al curs."
Jose, fi de curs 1997-1998: "A la profe li agrada jugar a l'atac: Jo sols parlo català! Però fa confiança. Al principi ningu volia parla catala, tothom confessaba no saber parlar, desp´res escolta als companys i la profe diu "cullons, que be parla!" i te deixes ir."
Sandra, fi de curs 2001-2002: "Les classes amb tu estaven una aventura cada vegada! Moltes gracies per la teva feina colossal."
Tomàs, mig curs (jo plego aleshores i no torno a posar-me davant cap classe) 2003-2004: "Si jo fos dona seria com la meva profe de català i a la que et descuidessis PUM! faria l'escapada a Andorra per dir-li a qui jo em sé "torna-la a tocar, Sam". Ell la tindrà, però jo l'enyoraré sempre."
Au, ja he fet el somriure sanglotat de ploricons. L'any que ve hi haurà altres alumnes i, per sobre de tot, sempre hi haurà aquesta nostra "maltractada" llengua.
Hola, dona!
Quan vaig escriure aquestes paraules dedicades als meus benvolguts alumnes, pots estar ben segura que una part anava també dedicada a tu, qui temps enrere m'explicava com era de feliç fent classes a adults. Sé com estimes l'ensenyament, me n'has donat mostres des que ens coneixem, has compartit amb mi petits grans secrets perquè cada sessió sigui el més amena possible. En saps, d'ensenyar.
Després de gairebé cinc anys, mira com s'ha girat la truita, com s'han invertit els papers... I saps? (també pregunta retòrica, perquè ho saps perfectament)Em sembla que aquest camí emprès és el que faré fins que em jubili (si és que les arques de l'Estat no hi posen cap emperò).
Una besada molt grossa! ;-)
Ah, i no ploris, encara que les llàgrimes ja no siguin ara de vidre i sal! ;-)
Ei nineta!
No saps la il•lusió que em fa veure aquesta fotografia de la "laoshi Caterina"... (és que ja me la imagino tremolant per dins de l'alegria que sentia...)
Per molts cursos més i molts anys de seguir fent aquesta feina de cuidar i expandir la nostra estimada llengua.
Un petonet molt tendre
Hola, Myt!
Sé com és la teva il·lusió, que no debades pertanys des de fa temps al món del "laoshisme", si és que aquesta paraulota existeix en algun remot diccionari que jo ara mateix desconec. Sí!... alegria, emoció i no sé quantes coses més a parts iguals, tots aquests components suraren a l'ambient el dia del comiat.
Gràcies pels teus desigs.
Una besada molt grossa! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home