Un sant sense canonitzar

Fa uns dies va deixar aquest món, els seus dies a la Terra varen finir. Els milers i milers de persones per qui treballà tot oferint-los un glop d’esperança han plorat la seva mort com si la d’un estimadíssim familiar hagués estat. Les coes davant el seu fèretre per dir-li l’últim adéu han estat immensament llargues: l’agraïment sincer s’ha demostrat com calia, fins i tot fent hores i hores d’espera per fixar una darrera imatge del “pare” a la retina.

Veure aquella immensa, inacabable filera de gent, esperant llargament per acomiadar-se de qui ha estat el seu guia, un referent a seguir, un far enmig de les tempestes de la pobresa hauria de fer empegueir més d’un de per devers la plaça de Sant Pere.

I tanmateix mai no serà sant, com segons qui, que a força de talonari s’ha comprat una plaça per a l’eternitat en el Cel de les canonitzacions a la carta.

Una besada molt grossa! ;-)

Feina feta

La meva felicitació a qui s’ha compromès i esforçat cada matí, durant prop de 4 mesos i mig, a assistir al curs d’Higiene i Atenció Sanitària Domiciliària i a treballar ferm per començar a entendre i parlar en la llengua nostrada. El començaren 19 dones d’empenta provinents d’Amèrica del Sud i del Magrib. L’han acabat 16 valentes. El resultat de les proves, satisfactori i amb més d’una sorpresa en positiu. Dijous passat férem una mica de festa i brufàrem perquè la vida els somrigui.

Gloria, Ana Arelys, Nadia, Catalina, Andrea Victoria, Hilcia, Lucy Rosario, Nancy Paola, Maria Antonieta, Patricia, Elizabeth, Jenny Cecibel, Mbarka, Jimena Maribel, Myriam Alba i Hilma Rosmery... a totes, enhorabona i molta de sort en el vostre futur laboral.

Una besada molt grossa! ;-)

Danses del món al carrer

Després d’algunes setmanes llargues sense agafar el llapis i el paper, en aquest cas, de posar els dits sobre el teclat, aquí som, i avui per parlar sobre el XIII Festival Mundial de Danses Folklòriques.

Enguany hi han participat seixanta grups provinents de trenta països d’arreu del món. Dimarts passat, dia 14, els carrers de la ciutat s’inundaren de colors, músiques, balls i llengües diferents a partir d’un nexe en comú: la dansa com a forma d’expressió. Després de la desfilada, que començà al passeig del Born, i ja arribats a la plaça d’Espanya, alguns grups pujaren a l’escenari per fer una petita mostra dels seus balls durant la cerimònia inaugural i la benvinguda oficial.

Els dies 15, 16, 17 i 18, les actuacions dels grups –algunes de ben espectaculars– se succeïren en diversos indrets a l’aire lliure, tot esdevenint un punt d’encontre entre milers de persones de diferents cultures i llocs de procedència. Els dies 15 i 16, al Teatre Principal, la competició, en presència del jurat.

I el darrer dia, el veredicte. No m’ha sorprès gens ni mica, perquè el que vàrem pronosticar dies enrere ha esdevingut realitat: el grup Folk Dance Ensemble Sofia 6, de Bulgària, ha aconseguit el primer premi. Balls ben vitencs, una perfecta coreografia, balladors carregats d’energia, vestuari preciós... No m’estranya que els membres del jurat hagin decidit que havien de ser els guanyadors d’aquesta edició, la veritat, perquè tot i la qualitat de tota la resta, aquests han estat quelcom especial.

Acabat el Festival, a enfundar els instruments, guardar el vestuari... però sobretot a recordar uns dies carregats d’alegria que han posat en contacte diferents maneres d’entendre i d’interpretar el ball i que han fet de Palma un gran escenari ple de música i de moviment.

Enhorabona als guanyadors i una besada ben grossa! ;-)

Sa Rua

Diumenge carnavaler. Avui hi ha hagut Sa Rua. Els carrers s’han vestit de colorins amb les disfresses dels ciutadans anònims que, bé a títol particular bé participant en qualque comparsa, han contribuït a fer festa. El trespol ha quedat ben atapeït de serpentines i paperins, i el servei municipal de neteja haurà de fer feina de valent perquè en unes hores tot estigui com Déu mana. Músiques estridents, gent acaramullada, el plor de qualque menut perquè no li ha tocat cap caramel... com cada any, si fa no fa.

De les disfresses, una mica de tot... infants amb els vestits dels seus herois del cinema i la televisió; morts vivents amb una ben reeixida coreografia espectral, amb la roba feta trinxes i la cara més blanca que el paper, tot seguint els moviments d’un joveníssim “maiqueljacson”; colles de pirates en un espectacular vaixell; na Heidi i una grandíssima guarda de cabres; els personatges de la Bella i la Bèstia en una enorme carrossa; una nombrosa tribu d’indis fent una dansa ritual; hippies de tota edat, mida i faiçó; pallassos per aturar un tren; un grup de ciclistes fent sentir la seva opinió tot exigint un carril-bici que abraci tota la ciutat... I molts d’espectadors sense disfressa –oficialment parlant!– que contemplàvem la desfilada a banda i banda de carrer.

Si en teniu delit, agafau les cortines del menjador i feis-vos-en un vestit, que encara hi sou a temps!

Una besada molt grossa! ;-)

Després de quatre anys...

Quan em vengué la pensada de posar en marxa aquest petit projecte cibernàutic poc podia preveure que tendria durada i tot. Com que em conec i sé que sovint faig envestida de cavall i arribada d’ase, estic contenta d’haver arribat a tal punt. Tal dia com avui de l’any 2005 aquesta finestra “giragonsera” s’obria al ciberespai. No sé si els estimats Reis d’Orient hi prengueren part, però el cert és que va ser una mena de regal, una oportunitat, una més, de poder dir la meva, d’explicar quatre coses del que sé o del que em pens saber, de fer-vos partícips de costums arrelats a la meva terra, de compartir un sentiment per un país més gran i fins i tot de fer qualque estriptís de l’ànima, que també és sa fer-ne de tant en tant!

Per aquesta finestra ja n’hi han guaitat uns quants. Alguns hi ha deixat la seva empremta a manera de comentari; d’altres hi han fet una ullada i l’han tornada a tancar silenciosament; uns altres potser han esbossat un somriure i tot en llegir els mots oferts; i de ben segur que a d’altres no els haurà agradat ni poc ni gens, que no és bo allò que és bo, sinó allò que agrada, que diuen!

Aquesta finestra arriba al seu aniversari. Si voleu un tros de pastís, aixecau un dit!

Una besada molt grossa! ;-)

Un nou curs acabat

Aquell dimarts, dia 2 de desembre, estàveu una mica nerviosos, no debades teníeu un examen. Jo us havia dit dies enrere que no es tractava més que d’una prova de control, la darrera, sí, però que no revestiria més dificultat del compte. La vàreu preparar bé, la majoria, i les notes així ho demostraren. Record les preguntes que em féreu, la quantitat de vegades que repetírem a la pissarra algun concepte no gaire clar, les vostres intervencions, les vostres ganes d’aprendre.

Per arribar al final d’aquest curs hem hagut d’esperar tres mesos, tres intensos i enriquidors mesos de feina. Com us vaig dir ahir, durant la petita festa, per mi no ha estat “anar a treballar”, sinó anar a passar una estona el més amena possible amb vosaltres, i al temps que hem intentat que les gairebé tres hores que hem compartit en cada classe fossin el menys pesades possible, en la mesura que el cervell humà pot aguantar.

La majoria de vosaltres no sabia que existís una llengua anomenada català, i supòs que els primers dies del curs us ha sonat més aviat a una cosa ben estranya que a cap altra llengua reconeixible. Han passat els mesos, i tots i totes heu començat a canviar el xip. Estic molt contenta de vosaltres, la veritat, sou fantàstics!

L’important ara és que continueu en aquest camí que començàrem junts, perquè no només us sentiu ciutadans d’aquesta Illa per raó de residència, sinó també perquè sigueu un mallorquí, una mallorquina més a partir de l’ús habitual de la llengua que heu conegut i que heu començat a estimar una miqueta.

Ana, Jorge, Danilo gran, Danilo petit, Mohamed, Daniel, Yanebi, Saikou, Lourdes, José, Héctor, António i Gustavo, a tots vosaltres, una besada molt grossa! ;-)

Un concert de pinyol vermell

Sí, realment va ser així: de pinyol vermell! No podia ser de cap altra manera, evidentment, que els intèrprets i el seu director al capdavant hi tenen la mà trencada, en això de quedar bé. El concert de dilluns passat, dia 24 de novembre, va ser tal com esperava: genial. Cada concert d’Studium Aureum és un gran què. Moltes són les hores de dedicació, molts els assaigs, molt el temps invertit en la preparació de cada peça. Es tracta d’una de les millors formacions musicovocals del nostre panorama musical illenc.

Fa molts d’anys que vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Cor de Cambra Studium, i des de sempre em va encativar. Jo, que havia també format part d’una coral, veia aquells homes i dones com quelcom més que simples cantaires, en conjunt eren qualque cosa més que les altres formacions que hi havia a l’Illa, i els admirava i envejava sanament alhora. Amb el pas del temps s’han consolidat com el que començaren a ser: un grup capdavanter en el fet musical mallorquí.

No els havia sentit mai amb l’acompanyament musical que es presentaren fa uns dies, i no perquè sigui una formació novella, sinó perquè durant algun temps he estat una mica despenjada del món concertístic. Cada peça de “El concert sacre”(II) ofert per Studium Aureum va ser interpretada amb una gran exquisidesa, i tant els solistes com el cor, els instrumentistes i el seu abnegat director, Carles Ponseti Verdaguer, aconseguiren que aquell fred dilluns de novembre fos agombolat per la calidesa i el bon quefer de persones que respecten, valoren i estimen la música i el cant, un bell tresor que entre tots hem de conservar. Gràcies a tots per tan excepcional concert.

Una besada molt grossa! ;-)

Mà de metge!

“Això necessita mà de metge”. Quantes de vegades hem sentit o utilitzat aquesta dita? Moltes al llarg de la vida, probablement. I sempre ens hi referim quan qualque cosa o qualque fet requereixen una bona reparació, un bon mètode per poder arribar a port.

“El consol del malalt és el metge”. Ben certa és la dita. Si un metge, i per extensió el personal sanitari, atén el pacient com cal, li proporciona tranquil·litat, serenor, i tot i que la malaltia continuï durant algun temps, el malalt se sentirà més reconfortat anímicament.

En el cas a què em referesc, “el malalt” és una part del col·lectiu d’usuaris d’aquest invent anomenat Sanitat Pública, i que darrerament s’ha vist afectat per tot un seguit d’atacs contra els seus drets lingüístics. Tot això ve a tomb perquè pel meu redol, i supòs que també en d’altres del domini lingüístic del català, hi ha un bon grapat de facultatius (una gran majoria, probablement) que s’oposa a haver d’atendre (i entendre) els pacients en la llengua pròpia d’aquestes Illes. Algun “patidor” del servei ha rebut una carta de l’Ib-salut “recomanant-li” que parli en castellà, perquè “de vegades el personal substitut que treballa a les illes no se’n surt amb fluïdesa en català ja que provenen de territoris no catalanoparlant. Fins que no s’instrueixen en aquesta llengua hi poden haver problemes de comunicació, per la qual cosa LI ACONSELLAM (les majúscules són meves) que en una altra ocasió, es faci entendre, ja que és el seu estat de salut allò que s’ha d’objectivar i el més interessat és vostè”. Qui ha redactat la carta també s’ha lluït, eh!

La realitat és que els professionals de la medicina que estan a favor d’atendre els pacients en la llengua d’aquestes Illes són minoria. Els que tenen aquesta sensibilitat lingüística s’han unit al Comitè d’Usuaris i Usuàries de la Sanitat Pública i es concentraran divendres que ve, a les 7h de l’horabaixa davant en Consolat de la Mar, just un dia després que els metges que s’hi oposen es concentrin també per reivindicar tot el contrari. En fi, cadascú s’entén!

I ara que hi pens... i si “el malalt” no és el col·lectiu d’usuaris, sinó directament la llengua catalana?

Una besada molt grossa! ;-)

Un conductor irresponsable

Quan he sortit de la feina he anat ràpidament cap a la parada de l’autobús, que no és qüestió de badar. Ha arribat en poca estona. Al poc temps, el conductor ha agafat el mòbil i ha telefonat a no sé qui. No he escoltat la conversa, però sí que l’he sentida, i us puc ben assegurar que no pujava un grell d’ou. De ben segur que l’hauria poguda fer en arribar a casa, no us penseu, o si tant voleu en arribar al final del trajecte. M’ha empipat que no pensàs en la gent que duia dins el vehicle, i sota la seva responsabilitat. Aquest professional del volant en deu saber molt, perquè amb una mà tenia el telèfon i amb l’altra... la vida d’una mica més de mitja dotzena de soferts usuaris del transport públic municipal.

És un conhort saber que si un dia té un accident i es queda amb una sola mà se’n desfarà la mar de bé! Per si de cas, que em digui quin autobús conduirà... per no pujar-hi jo, més que res!

Una besada molt grossa! ;-)

Obrint Camins: uns músics de cap a peus

Fa alguns mesos que en Maties em va parlar del seu grup musical, un trio dedicat al jazz i al blues, que interpreta composicions pròpies i que versiona també temes de diferents grups i bandes. Aquests artistes de cap a peus duen la música dins la sang, els surt a broll per la punta dels dits i transmeten el seu sentiment i la seva emoció en cada una de les notes que desgranen amb els seus instruments.

Fa uns dies un baret musical els donà la possibilitat que oferissin un concert ben variat i atractiu. A l’escenari, en Maties, a la guitarra elèctrica i acústica i veu; en Pedro, als teclats i veu; el tercer dels músics, que sona el saxo, no pogué participar-hi ja que un accident domèstic li ho impedí: amb un braç enguixat, ja em direu com!

L’ambient va ser ben agradable i ens trobàrem molt a gust amb les cançons que els bons amics d’OBRINT CAMINS ens regalaren. Feren un repàs per músiques que coneixem de temps ençà i d’altres que tenguérem l’ocasió de conèixer de primera mà —de primer oïda, hauríem de dir— com ara Les fulles mortes (Jacques Prevert i Joseph Kosma, i popularitzada per Yves Montand), Black bird i Yesterday (The Beatles), la tradicional nord-americana Oh, Susanna; les brasileres Garota de Ipanema (Vinicius de Moraes), Manha de Carnaval (Luiz Bonfa), Samba de uma nota so (António Carlos Jobim), Light my fire (The Doors), Flor de lluna (Carlos Santana), Aquellas pequeñas cosas (Joan Manuel Serrat), Fly me to the moon (de Bart Howard), Per a ella (d’en Maties), Enamorat de la mar i la divertidíssima Budy Blues (Obrint Camins).

Quedam convidats a tornar escoltar-los en viu i en directe i amb el repte de fer qualque cançó junts. A veure si encara farem la primera pela!

Una besada molt grossa, al·lots, i endavant! ;-)