Molta de sort!

Trenta-quatre mesos, gairebé tres anys. Durant tot aquest temps moltes han estat les vegades que hem coincidit.

Cada matí que he entrat a l’oficina el teu somriure m’ha saludat i m’ha donat la benvinguda. Estones per a la petita xerrada, per compartir uns moments abans de començar la meva tasca, i ben esquitxat amb gotes de refinat sentit de l’humor, tan apreciat sempre.

Cada matí que he entrat a l’oficina t’he trobat treballant, els ulls sobre un caramull de papers o vigilant la pantalla de l’ordinador, no fos cas que el document corresponent s’esvaís en un tres i no res i, com per art d’encanteri, la pantalla es quedàs d’un blanc immaculat i les taules, els càlculs i tota la resta se n’anàs en orris.

Si hagués d’emprar una sola paraula per definir-te, aquesta hauria de ser “feinera”, i molt. No hi ha hagut un sol dia, d’entre aquests trenta-quatre mesos, gairebé tres anys, en què t’hagi enxampat perdent el temps, ans al contrari, que sempre has estat enllestint una cosa o una altra, organitzant els fulls per a la firma o arxivant paperassa en el seu lloc corresponent.

Avui s’obre per a tu una nova etapa laboral. Enrere quedaran tots els quilòmetres de carretera acumulats durant un caramull d’anys. A partir d’ara tendràs el teu lloc de feina més a prop de casa, gairebé a tocar de poble. A la paret de la nova oficina potser hi tornaràs penjar els poemes de la teva filla, del teu germà, del teu amic poeta, que tant m’agradaren. Potser les fotos canviaran, i el teu nin ja haurà crescut uns quants centímetres més des de la imatge anterior. Sigui com sigui, segur que impregnaràs aquesta nova aventura professional amb les millors essències del teu jo, un jo que reconec bo, amable i sol·lícit i que hauria de ser un mirall per a tants i tants de servidors públics que pagam de les nostres butxaques.

Molta de sort!

Una besada molt grossa! ;-)

De 10!

Ja fa tres anys que el vaixell “Mytxina” decidí fer-se a la mar, bé en calma, bé en companyia de les onades, tot esquitxant-ne amb força la proa. Un vaixell que començà el seu recorregut a partir d’un viatge a la Xina i que na Maite volgué compartir amb tots nosaltres gràcies a les seves “espurnes de somnis”. Un viatge al qual ens convidà des de la distància física, però tan a prop en el sentiment i en el pensament.

El vaixell ha fet escala en diferents ports. El trajecte de tornada des de la Xina ha possibilitat moltes d’escales en les quals hem pogut ficar dins la motxilla tots aquells tresors que na Maite, inventora-capitana d’aquesta preciosa nau, ens ha regalat. Per això, moltes de gràcies.

Però no només pel viatge virtual compartit, evidentment. Gràcies, moltíssimes de gràcies per tantes i tantes coses: un somriure encomanadís, una orelleta atenta i sempre disposada a escoltar, la paraula amable, el mot escaient, la reflexió oportuna, l’hospitalitat, l’acompanyament, les músiques compartides... però sobretot per l’estimació demostrada sempre des de ja fa un grapat d’anys.

Per tot això i molt més... MAITE, PER MOLTS D’ANYS!

Una besada molt grossa! ;-)

De química i de "química"

Diuen que el feeling es produeix quan sorgeix la química. El cas que vull tractar no va ben bé d’això, sinó de l’altra química, de l’assignatura que va ser per a alguns de nosaltres gairebé tan temible com les matemàtiques, l’os entravessat del batxillerat.

Ahir vaig trobar la meva professora de física i química de l’institut, na Maria Jesús S. Empenyia un cotxet d’infant i anava acompanyada d’una al·lota que vaig suposar filla seva. Dins el cotxet, una nineta que vaig fer de prop d’un anyet, ben eixerida i espavilada i amb uns ullets vius que ho observaven tot detingudament. La vaig reconèixer de seguida. La seva fesomia era la de sempre: el seu cos menut, les seves inseparables ulleres i una cara més rodoneta que aquell ja llunyà curs de 1976-1977. Li vaig sortir a camí i la vaig escometre:

– Hola... Que sou na Maria Jesús S?
– Sí, jo mateixa, però...
– Vaig ser alumna vostra a l’institut.
– Què dius? Però si fa ja...

La seva cara va dibuixar tot d’una un somriure de tall de síndria d’orella a orella. La sorpresa, barrejada amb una certa dosi d’incredulitat, va ser majúscula. Em demanà qui era jo i ens posàrem a xerrar un momentet, tot anant fins a la parada de l’autobús.

– Ai, però si éreu unes ninetes, aleshores...
– Sí, i una mica negades per a la formulació, en el meu cas, per cert...!

Es va interessar per com m’havia anat a la vida. Li va fer il·lusió que em recordàs d’ella després de 31 anys bons. I a mi també de veure-la, la veritat.

I així com de molts de professors no en guard gaire record, ni bo hi dolent, d’ella sí, a l’igual que d’altres persones que tot exercint la docència en uns anys difícils amb cert regust encara d’essències del passat aconseguiren que es produís la “química” que després en alguna mida va fer niu en el meu interior.

Amb aquest encontre tan casual en ple carrer, vaig pensar que casos com aquest demostren ben a les clares que l’ensenyament no es basa únicament en el fet d’impartir una assignatura, sinó en la qualitat humana de qui la imparteix, en tot allò que algú et pot ensenyar sovint sense proposar-s’ho i que t’acompanyarà durant tota la vida. I na Maria Jesús, ja jubilada, pertany a aquest grup a dreta llei: professora de química i amb una “química” molt especial!

Una besada molt grossa! ;-)

Sant Joan 2008

Sant Joan, la data tan esperada, que dóna oficialment la benvinguda a l’estació estiuenca. La revetla ja és aquí. El foc purificador cremarà tot el que sigui negatiu. La nit serà màgica. A Ciutadella, el flabiol i el tamborí ja han donat el “sus” a una de les festes més importants i conegudes del calendari. “Caixers” i cavalls fa dies que han començat la festa. Es Born encabirà una gentada: menorquins de socarrel, d’adopció o passavolants ocasionals, ningú no es vol perdre la bauxa... Es Caragol és a punt de començar! Es jaleo ja sona!

Pum, pum! que no ho sentiu?

Es tambor i es flabiol!

Es cavalls ja s'arrepleguen

per anar en es Caragol!

Bona festa de Sant Joan a tothom!

Una besada molt grossa! ;-)

Els àngels existeixen

Els àngels existeixen. I tant, que existeixen! Dies enrere ho he pogut comprovar personalment, en viu i en directe. I sort n’he tengut, de poder comptar-hi.

Els “meus” àngels particulars, de carn i ossos, tenen nom i llinatges i els duc ben endins de l’ànima, ho saben perfectament. Mai no em cansaria de donar-los les gràcies, tot i que sé que no els agrada que ho faci. Els agraesc la celeritat a l’hora de prendre una determinació que en aquell moment va ser crucial, la companyia, la mà estesa, l’ajuda, la solidaritat... però sobretot l’estimació, tanta i sense demanar res a canvi! Sense vosaltres, els “meus” àngels, aquests dies haurien estat de molt diferent manera.

Els “meus” àngels! Els que han estat al meu costat físicament o per via telefònica ho saben perfectament. Els que no en saben res, millor que continuïn en la seva “ignorància” fins que arribi el moment oportú de fer-los-en cinc cèntims.

Des de l’estimació més profunda, gràcies a tots, per TOT!

Una besada molt grossa! ;-)

Feliç dia!

Una besada molt grossa! ;-)

Per molts d'anys!

Un nou any a l’esquena, una nova etapa del camí. A na Pilar, na Beatriu, en Tomeu, en Marc i tutti quanti que avui canvien de dígit, FELIÇ ANIVERSARI I PER MOLTS D’ANYS!

Una besada molt grossa! ;-)

Retrobament

Fa uns quants mesos vengueres a casa. Havia passat tant de temps des que ens havíem vist per darrera vegada que ja havíem perdut el compte dels fulls del calendari. Em vaig alegrar molt de veure’t. Tot i la grandíssima estona transcorreguda no ens va ser difícil tornar a agafar el fil de la nostra relació. Em demanares un cop de mà i te’l vaig oferir sense pensar-ho ni un minut. Quedàrem per veure’ns amb més assiduïtat.

Tots dos tenim la nostra vida organitzada, tots dos tenim les nostres ocupacions, els nostres quefers diaris. Som ben iguals en moltes coses, però ben diferents en tantes altres. La responsabilitat del deure professional ens fa estar sempre alerta, sempre investigant, en constant reciclatge, tot i que en àmbits diferents. La nostra filosofia vital és molt semblant. Tenim un sentit de l’humor similar. Ens agrada parlar, però també escoltar.

Ahir em vengueres a cercar a sortida de feina. Quan al matí et vaig proposar de sopar plegats la resposta no pogué ser més positiva, no debades ja feia dies que en parlàvem, però per alguna causa encara no havíem pogut quedar. Passejàrem una estona, parlàrem del tot i del no-res i anàrem a entaular-nos davant un bon sopar. Al llarg de tot el temps que ens regalàrem mútuament desgranàrem experiències viscudes, temptatives assolides, empreses duites a bon port, i també ens sortiren a l’encontre alguns tels esquinçats de l’ànima, arrabassats amb traïdoria en una edat massa jove per tenir per companya la solitud més pregona a partir de la separació física de la persona més estimada, àngel carregat de bonesa i ingent amor i amb un permanent somriure als llavis. Parlàrem del nostres perquès, de les nostres il·lusions, de les nostres pors, dels nostres anhels, de les nostres angoixes, de les nostres esperances, però sense deixar de banda en cap moment els records comuns, les vivències compartides, els moments que hem atresorat junts al llarg de més de vint anys de coneixença.

Tot sortint de sopar, vagarejàrem una estona més. Confidències volgudes, complicitat... les paraules ens acompanyaren fins a la porta de casa. Bona nit, que és tard i vol ploure. Fins demà.

Una besada molt grossa! ;-)

Un cap de setmana musical

Els dies 23 i 24 de febrer tengué lloc el retorn de la visita que el Taller de Ball de Bot del Centre Cultural de la Soledat va fer a Gràcia el darrer cap de setmana de gener amb motiu de la festa dels foguerons de Sant Antoni, sorgida a sa Pobla ja fa un grapat d’anys i que és ben arrelada en aquest indret barceloní a partir del bon quefer dels seus organitzadors d’una riba i l’altra del Mirall. Aquesta visita partí d’un intercanvi entre el Banc del Temps de Gràcia i el del nostre barri, i en aquesta ocasió poguérem comptar amb la participació del Cor de Veus Blanques de l’Orfeó Gracienc, un grup vocal que ha començat les seves petjades fa tres anys i que sota la direcció de Sheila Garcia i Barba i l’acompanyament al piano d’Ivan Prades estic ben segura que arribarà a aconseguir grans fites.

Aquesta era la seva primera sortida amb destinació a l’altre costat de la mar, i varen fer un gran esforç per poder dur-la a terme. No és fàcil mobilitzar una quinzena de persones alhora, i menys encara amb ocupacions professionals, acadèmiques i familiars que cal deixar ben organitzades abans de posar els peus a l’avió. Mesos enrere, aquesta proposta d’intercanvi va ser acceptada de la manera més natural del món i amb una gran il·lusió, i així va ser també rebuda per part els usuaris i usuàries del Banc del Temps de la Soledat, els quals donaren allotjament a qui ho va sol·licitar i col·laboraren també en la preparació del dinar de germanor que, organitzat pel Grup d’Amics de la Soledat de Foraporta i a manera de cloenda, es va fer el diumenge 24.

Tant el concert del dissabte 23 com el del diumenge 24, celebrats al CaixaForum de Palma i a la Parròquia de Ntra. Sra. de la Soledat respectivament, comptaren amb un gran nombre d’espectadors, els quals gaudiren d’un repertori que abraçava diferents èpoques i autors, i que va ser explicat abans de cada interpretació per n’Ester, una cantaire del Cor. A la primera part, poguérem sentir un fragment de l’Stabat Mater, de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736); el Cànon número 2 (de vuit), de Paul Hindemith (1895-1921); l’Ave Verum, de Camille Saint-Saëns (1835-1921), amb un text basat en una seqüència medieval de Corpus Christi; Repleatur os meum, de Vic Nees (1936- ); Oferiment, amb música de Gerard López i text de Joana Raspall; i Cançó de patinar, de Josep Vila i Casañas. Les peces que conformaren la segona part foren: Akai Hana, del japonès Naoiko Terahisma; Krinitsa, un cant de pau ucraïnès; la cançó de bressol de Veneçuela Negrito Trasnochador, amb harmonització de Vivian Tabbush; L’arc Blanc de Sant Martí, de Josef Hadar, amb text de Bruria Schweitzer; una cançó plena de sentiment anomenada Yerushalaim Shel Zahav, de Noemi Shemer; i per acabar dues peces ben conegudes per part de l’auditori present a concert, la tradicional mallorquina Cançó de Bressol, harmonitzada per Baltasar Bibiloni, i la tradicional catalana El Rossinyol, amb harmonització de Josep Baucells. Al final, uns quants bisos a manera de regal posaren la cirereta en aquest deliciós pastís musical que poguérem escoltar en dos escenaris diferents, però tan carregats de significació ambdós.

Vull donar les gràcies de tot cor a totes les persones i entitats que feren possible un fantàstic cap de setmana musical ple de cançons, emocions i somriures, i sobretot, al grup que ens visità, tant cantaires, directora, pianista com acompanyants: Sheila, Ivan, Irene, Mª Montserrat, Marta G., Natàlia, Eva, Sònia, Meritxell, Ester, Violeta, Marta R., Magda, Verònica i Mar. I naturalment a les infatigables Josefina, Neus, Isabel i Dolors, pel seu suport incondicional al Cor, perquè fan ben present el text d’aquell cànon que tantes vegades hem cantat: “Sense música no hi ha vida, sense vida no hi ha música”.

Fins a la propera, una besada molt grossa! ;-)

Sant Antoni a Gràcia 2008

Són les 5.50h del matí del dissabte 26 de gener, fa fosca negra (imatge redundant, efectivament, però ben nostrada) i gairebé no han acabat de posar els carrers. Hem deixat el cotxe a l’aparcament i feim camí cap al mostrador corresponent. Amb la targeta d’embarcament i el DE-ENA-Í a la mà, la bossa, les ensaïmades i les castanyetes a punt, entram a l’avió. En menys d’una hora serem més a prop del nostre objectiu: tocar terra a l’altra riba del Mirall.

Hi arribam sense més problemes (aquell dia “l’autopista” del cel no té cap solc i les turbulències atmosfèriques no han fet acte de presència en tot el temps del vol, la qual cosa no sabeu prou bé com agraesc, uffff!). Sortim de l’aeroport, agafam el bus (el barat, eh!) fins a la Pl. d’Espanya i el metro (línia 3, la verda, per més senyes) amb parada a Fontana. Giram cantó i ja som al carrer d’Astúries. Caminam uns minuts i ja som al lloc de trobada: la seu de l’Orfeó Gracienc. Just davant el portal, fent els passos, ens hi espera na Josefina, ànima de tots els frits-i-bollits graciencs haguts i per haver, a qui coneixem des de fa alguns anys i amb qui hem tengut l’oportunitat de fer multitud d’activitats de caire cultural a cavall entre una vorera i l’altra de la mar. Entram a l’edifici, deixam les nostres pertinences i, després que na Montse arribi amb unes pastes magnífiques i que n’Enric posi la cafetera en marxa, clavam la barramenta a un bon berenar (esmorzar, en mallorquí continental, com sabeu) amb cafè amb llet, preparat de cacau (no tenen “Laccao”, marededeusenyor!) i la teca corresponent. Com si l’aroma dels croissants i les ensaïmades li hagués sortit a camí, na Carme davalla l’escala en direcció al bar i, després de les preceptives presentacions, s’afegeix a la taulada. Acabam de berenar i comença a venir la gent que prendrà part en aquest 2n Taller de Ball de Bot que hem organitzat des del Centre Cultural de la Soledat, a manera d’intercanvi entre el Banc del Temps de Gràcia i el del nostre barri palmesà, i que té com a mestra n’Amparo Grau. Ens hi aplegam una trentena de persones. Al llarg de les gairebé tres hores que dura, comptam amb la presència d’espectadors que van i vénen, i que no gosen de ficar-se en tal feina, que, així mateix, això de ballar cansa. Abans d’acabar el ball, n’Antoni Torrens, fundador i organitzador d’aquesta iniciativa que començà a sa Pobla ja fa més de tres lustres, ens visita i ens explica quins són els orígens d’aquesta festa santantoniera a la Vila de Gràcia. Prosseguim el taller i dedicam la darrera mitja hora a fer música, cantam algunes peces illenques i ens acompanyam dels instruments de percussió que ens han proporcionat a l’Orfeó. Al final, l’enhorabona a tots els participants i les ganes de veure’ls en una propera edició.

Ens posam en taula i gaudim del dinar que na Tere i n’Enric ens han preparat. A les postres, ensaïmades de tallades i de cabell d’àngel i unes magnífiques postres eivissenques anomenades orelletes. Sobretaula amb més cançons, d’un costat i l’altre de l’aigua blava, algunes peces al piano a càrrec d’en Jordiet, xocolatines compartides i, sobretot, bon humor i bon rotllo a voler.

El capvespre, la foscúria del cel esdevé una immensa claredat. El foc dels dimonis ho fa possible. Xeremiers, flabiolers, sons de tambors (ara es diuen “batucades”, ves!), gegants, caparrots, bastoners, castellers i elements del bestiari festiu prenen posicions per començar la cercavila, que transcorre per carrers estrets, carregats de tot l’encant d’un petit poble inserit dins una gran ciutat. La plaça de Rius i Taulet, davant l’Ajuntament, queda petita per acollir tota la gentada que s’hi ha congriat per contemplar-la. Arribats a les places on s’esdevendrà la festa, del Diamant i de la Virreina, no hi ha déu que hi passi. Travessar-les de cap a cap és una vertadera heroïcitat, una missió més que impossible. D’arribar a les parades on es ven el sopar per a la torrada, ni parlar-ne. De ballar enmig de les places, ni per casualitat... La festa s’ha fet grossa, molt grossa, massa grossa, diria jo. Ja s’ha consolidat i la gent no se la vol perdre. L’any que ve hi tornarem, si no hi ha res de nou, i farem un nou Taller de Ball de Bot. Que us hi veurem?

L’endemà feim la darrera berenada a la Vila, a ca na Montse. Ens deim adéu i donam les gràcies al Banc del Temps gracienc per la seva acollida.

Una besada molt grossa! ;-)

Els dies 23 i 24 d’aquest començat mes de febrer ens tornen la visita. El Cor de Veus Blanques de l’Escola de Música i Dansa de l’Orfeó Gracienc serà a Palma, convidat pel Banc del Temps de la Soledat, i oferirà sengles concerts, organitzats pel BdT mateix i pel Grup d’Amics de la Soledat de Foraporta: dissabte, 23, a l’auditori de la Fundació “la Caixa”, al Gran Hotel, a les 19.00h; diumenge, 24, a la Parròquia de Ntra. Sra. de la Soledat, al cor del barri, a les 12.00h. Si hi voleu venir, ja ho sabeu!