giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dilluns, de maig 03, 2010

La desterrada


Sortim tard del pis. L’elàstica llargària de la vetlada ha escurçat considerablement les hores dedicades al déu Morfeu, i ara en patim les conseqüències. Amb pressa, berenam de cafè amb llet i uns bons croissants (les puntes per a mi), i al cap de no gaire estona ens disposam a emprendre camí cap a Sóller. És dissabte, gairebé a punt de migdia, i no hi ha manera que passi l’autobús. Agafam un taxi i ens plantam a l’estació del tren. Sort que ens han comprat ja els bitllets, així no cal passar pena d’haver de quedar a terra.

Falten uns minuts perquè soni el xiulet que doni el sus a la nostra passejada. Els companys de viatge són d’altres indrets. La parella de francesos: ella, amb cabell curt i uns encuriosits ulls que tot ho abasten; ell, petitó i barbut, observa el rebregat mapa que porta a la butxaca. La resta, anglesos i alemanys, observa embadalida la factura del vagó, construït de fusta i amb un encant que li confereix quelcom molt especial. Res a veure amb els altres trens que solquen la terra illenca: el de Sóller, gairebé centenari, és únic.

Comença el trajecte, abandonam la ciutat i ens dirigim a una preciosa vall situada a la Serra de Tramuntana, on arribam al cap d’una hora, prèvia parada al Mirador des Pujol d’en Banya per fer unes quantes fotos. Durant el recorregut passam per tretze túnels, un d’ells llarguíssim, i a mida que ens acostam al preciós poble que ens espera, situat a la costa nord-oest mallorquina, contemplam enfilalls d’oliveres, tarongers i llimoneres.

L’Ajuntament, la parròquia de Sant Bartomeu, cafès, botigues, bars, comerços... Avui hi ha mercat. Les paradetes se situen a la plaça. La gent mira i remira els productes que ofereixen els venedors, molts, provinents de llocs remots. Sentim una música. Ens hi atansam. Un grup “lolailo”, amb guitarres, caixa flamenca, cant i mamballetes, entretén els turistes i els nadius.

Al restaurant, com pertot arreu: insalata di stagione, sopa de pescado, salade au jambon, hors d´oeuvre, kartoffelsalat, zuccinicremesuppe, arroz a la cazuela, risotto di baccalà, pizza ai quattro formaggi, berenjenas rellenas, spanisches kartoffelomelett, gambas a la plancha, bar (loup de mer) en papillote, meerpolyp auf galicische art, poulet rôti aux pommes de terre, fresas con nata, zitronenkuchen, white coffee, ice-cream, cortado, succo di pera, orange juice...

Ja havent dinat, el tramvia fa camí cap al Port, situat a uns tres quilòmetres de Sóller. La platja d’en Repic, a mà esquerra, encara no acull els banyistes habituals. El dia és grisenc i qualque gota de pluja escadussera ens enteranyina els vidres de les ulleres. Ens passejam i xerram, del tot i del no-res, això sí, amb grata companyia. La música novament, els “lolailos” fan el seu repertori davant un ben poc participatiu auditori. Les barques de pesca ja han arribat a port. Embarcacions petites o grosses, algunes de les quals són ben venals: for sale, zu verkauffen, en venta...

La desterrada continua en la seva marginalitat. Fins quan? Serem a temps de veure-la ocupar el lloc que li pertoca i que mai no hauria d’haver perdut?

Una besada molt grossa! ;-)

5 Comments:

Anonymous Núria said...

Jo ho tinc clarissim, ningú ens vindrà a fer aquesta feina, és més si poden ens ajudaràn a caure.
La pressió és brutal i "als de tota la vida" ara hi hem d'afegir alguns de la nova fornada que també es veuen en cor de dir que els parlis com Déu mana.
Jo ho tinc clar Caterina, es feina meva.

Kisses, bissous, besos, baccios, beijinhos, estan molt bé i s'agraixen si venen carregats d'estimació, però...hosti tu, com un bon petó no hi ha res ;-)

Núria

dilluns, de maig 03, 2010  
Blogger nacoca said...

L'autor ha suprimit aquest comentari.

dilluns, de maig 03, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Núria!

Sí, ben d'acord, la feina és de tots i de cadascú. Ja n'hi ha, ja, que es dediquen tant com poden a posar emperons perquè la nostra llengua no se'n surti. Sort dels que s'encaparroten a no deixar trepitjar els seus drets lingüístics, cosa que de vegades ha costat a més d'un un ull de vellut o qualque bastonada per devers les costelles, com per desgràcia bé sabem.

Jo em qued amb la paraula "besada"! ;-)

dilluns, de maig 03, 2010  
Blogger Glòria said...

La desterrada anirà creixent en força interior i tornarà; ja és a les escoles, a l'administració. No se la sent tan marginada, o reclosa a l'àmbit familiar, perquè la llei l'empara, ara més que abans.També és cert que quan rebrotava una vegada més les onades de fora l'ofeguen, no per maldat, sinó perquè no cal per a la supervivència dels nouvinguts. És cert que és feina nostra.
Amb actitud positiva desterram els intolerants i acollim els intel·ligents.
I aquest escrit, al marge del seu missatge, és preciós.

dimecres, de maig 05, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Glòria!

Com deia en el meu comentari a na Núria, la feina és de tots i de cadascú. Un "tots, un "cadascú" per potenciar-ne l'ús, el coneixement. Aportant el nostre granet d'arena podem fer que "la desterrada" vagi endavant.

Una besada molt grossa! ;-)

dimecres, de maig 05, 2010  

Publica un comentari

<< Home