giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dijous, de març 18, 2010

De coloms i de voltors


Aquell matí et revestires de coratge i li’n digueres quatre de fresques, no debades ja paties el seu mal humor i les seves males maneres de temps ençà. Ja n’estaves farta.

Feia dies que et voltava pel cap la idea de deixar-ho córrer. Els teus vint-i-dos anys i les ganes de posar les coses clares et donaren l’empenta suficient per plantar-li cara: “Me’n vaig, no t’aguant més, ja estic cansada dels teus crits”. La seva cara es transformà. El seu rostre es desencaixà. No es podia creure les paraules que sortien dels llavis d’aquella dona. Ell, que tenia la paella pel mànec en tot moment, es va sentir desarmat. “Però, nina, què dius? No m’ho pots fer, això! No te’n vagis, no em deixis, ara... què faré sense tu?”

Ell no esperava tal conversa. Aquell home fet i refet d’una cinquantena d’anys, amb barba blanca i cabells més aviat llargs, no estava preparat perquè aquella joveneta li cantàs les quaranta. La seva reacció d’estranyesa es manifestà al punt. La tensió del moment li va fer perdre els papers. Ell, tan segur de si mateix, sempre ferm en tot el que deia, sense vacil·lacions de cap tipus, va trontollar. Li va caure l’ànima als peus. Poc s’esperava que la situació li fugís de les mans. “D’això n’hem de parlar... no pots deixar-me així com així... Va, tranquil·litzem-nos i ja en parlarem més tard, que ara tanmateix no en traurem aguller.”

Sortires a dinar a fora. No us vàreu veure fins l’horabaixa. En tornàreu a parlar. La teva decisió, ben meditada, no podia ser més clara i transparent. No podíeu continuar d’aquella manera, en tensió, fatiga i estrés diari. Ell ho va encaixar com pogué ja que en realitat era el causant de tal estadi de coses.

Has de reconèixer que et sabia una mica de greu, abandonar-lo, no debades t’havia ofert noves possibilitats d’afrontar la vida i certa tranquil·litat econòmica, però això no ho era tot. La teva supeditació a ell s’havia acabat. Necessitaves –i en tenies tot el dret i l’obligació– reclamar els teus drets com a persona. Et calia manifestar-te contra aquella opressió. Tot allò no tenia sentit. I digueres la paraula màgica: prou!

A partir d’aleshores les coses canviaren per a tu. Et sentires lliure, sense la vigilància constant de les seves mirades, sense haver de sentir dia sí dia també els seus crits, les seves paraules massa sovint ofensives... El fet que decidissis fer el pas i te n’anassis va ser una fita important en la teva vida, una fita que constituiria en el futur un punt de partida per volar més i més amunt, sense el llast d’una corda que et subjectàs i et trencàs les ales a cada voleiada.

No en saberes res més fins fa uns mesos, quan el vares veure pel carrer. Desmillorat, amb la tristor a la mirada, continua amb la seva barba blanca. D’aquell cabell llarg i majestuós ja no en canten galls ni gallines. Alguna cosa semblant a la compassió et mogué a saludar-lo, de fet ell no t’havia reconegut i se sorprengué moltíssim –se n’alegrà, potser– del teu gest. Et digué que l’havien operat del cor, que duia un bypass i que la dona l’havia deixat. “Vols que anem a fer un cafè?, et digué. “No –li vares respondre–, tenc coses a fer. Que et vagi bé.”

10 Comments:

Blogger Glòria said...

Hi ha decisions difícils de prendre, però un sap quan ja no hi ha punt de retorn. El pitjor es pastelejar. Si no talles d'arrel el dolor es prolonga infinitament sabent que tard o d'hora i ha un final. La compassió mai és bona consellera. Ella té tota la vida per davant. Ell sabrà refer la seva, perquè no n'hi queda d'altra.
C'est la vie!
Besades

diumenge, de març 21, 2010  
Anonymous Núria S. said...

PROU! tant curt el mot i tant que costa de dir...i cal, sovint caldría no esperar tant a dir.ho. Tenim por a fer mal, a causar dolor als altres i també a nosaltres mateixos, espanten les conseqüencies d'aquest PROU! Llavors ens armem de paciencia, ens acomodem a la incomoditat i esperem, esperem no se sap ben be què, van passant els dies, fins i tot poden passar anys, mentres quedem atrapats en aquesta por que, si diem les coses pel seu nom,no es altre que la por a la llibertat.
Si us plau, dóna.li una abraçada ben afectuosa de part meva.

Per a tu un petonet.

diumenge, de març 21, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Glòria!

Tota decisió és molt difícil de prendre, sigui la que sigui i en tots els àmbits de la vida. Tallar d'arrel és molt dur, però si després aquest tall té com a recompensa el tan ansiat alliberament cal posar-se les piles i acceptar el propi repte. Ella va canviar molt en el seu recorregut per la vida. Ell hagué d'acceptar que les coses no eren sempre com ell volia que fossin. En qualsevol cas, sort per als dos.

Una besada molt grossa! ;-)

dilluns, de març 22, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Núria S.!

Quatre lletres que són molt difícils de pronunciar i que caldria cridar a viva veu quan algunes situacions no tenen cap futur esperançador. Acomodar-se en la incomoditat i esperar... massa sovint deixam passar el temps per si de cas les coses canvien. Però no ens enganyem, si no hi posam un esforç titànic les coses no canvien per si mateixes.

Faré l'encàrrec de l'abraçada.

Una besada molt grossa! ;-)

dilluns, de març 22, 2010  
Blogger Joana said...

Caterina,
M'ha agradat com ho has explicat. Costa tant pronunciar aquesta paraula però qui ho fa s'allibera i la vida pot ser bonica de veritat :)
Una abraçada i molts records!

dissabte, de març 27, 2010  
Blogger destino said...

L'autor ha eliminat aquest comentari.

dissabte, de març 27, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, Joana!

Sí que és cert, és una de les coses més difícils de fer, dir prou, i a viva veu. La recompensa val la pena.

Una besada molt grossa! ;-)

dissabte, de març 27, 2010  
Blogger nacoca said...

Gràcies per la teva aportació, encara que hagis preferit suprimir el comentari.

Una besada molt grossa! ;-)

dissabte, de març 27, 2010  
Blogger helenna said...

Dir prou sempre és difícil, i tornar a començar també, però la dignitat i el estimar-se un mateix és tant important....
Una besada molt gran ;-)

diumenge, d’abril 11, 2010  
Blogger nacoca said...

Hola, helenna!

Dir prou és dificilíssim. Tornar a començar, altre tant. Aconseguir arribar al punt d'estimar-se i de valorar la dignitat personal com una de les coses més preuades és el principi d'un nou camí.

Una besada molt grossa! ;-)

diumenge, d’abril 11, 2010  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home