De coloms i de voltors

Aquell matí et revestires de coratge i li’n digueres quatre de fresques, no debades ja paties el seu mal humor i les seves males maneres de temps ençà. Ja n’estaves farta.

Feia dies que et voltava pel cap la idea de deixar-ho córrer. Els teus vint-i-dos anys i les ganes de posar les coses clares et donaren l’empenta suficient per plantar-li cara: “Me’n vaig, no t’aguant més, ja estic cansada dels teus crits”. La seva cara es transformà. El seu rostre es desencaixà. No es podia creure les paraules que sortien dels llavis d’aquella dona. Ell, que tenia la paella pel mànec en tot moment, es va sentir desarmat. “Però, nina, què dius? No m’ho pots fer, això! No te’n vagis, no em deixis, ara... què faré sense tu?”

Ell no esperava tal conversa. Aquell home fet i refet d’una cinquantena d’anys, amb barba blanca i cabells més aviat llargs, no estava preparat perquè aquella joveneta li cantàs les quaranta. La seva reacció d’estranyesa es manifestà al punt. La tensió del moment li va fer perdre els papers. Ell, tan segur de si mateix, sempre ferm en tot el que deia, sense vacil·lacions de cap tipus, va trontollar. Li va caure l’ànima als peus. Poc s’esperava que la situació li fugís de les mans. “D’això n’hem de parlar... no pots deixar-me així com així... Va, tranquil·litzem-nos i ja en parlarem més tard, que ara tanmateix no en traurem aguller.”

Sortires a dinar a fora. No us vàreu veure fins l’horabaixa. En tornàreu a parlar. La teva decisió, ben meditada, no podia ser més clara i transparent. No podíeu continuar d’aquella manera, en tensió, fatiga i estrés diari. Ell ho va encaixar com pogué ja que en realitat era el causant de tal estadi de coses.

Has de reconèixer que et sabia una mica de greu, abandonar-lo, no debades t’havia ofert noves possibilitats d’afrontar la vida i certa tranquil·litat econòmica, però això no ho era tot. La teva supeditació a ell s’havia acabat. Necessitaves –i en tenies tot el dret i l’obligació– reclamar els teus drets com a persona. Et calia manifestar-te contra aquella opressió. Tot allò no tenia sentit. I digueres la paraula màgica: prou!

A partir d’aleshores les coses canviaren per a tu. Et sentires lliure, sense la vigilància constant de les seves mirades, sense haver de sentir dia sí dia també els seus crits, les seves paraules massa sovint ofensives... El fet que decidissis fer el pas i te n’anassis va ser una fita important en la teva vida, una fita que constituiria en el futur un punt de partida per volar més i més amunt, sense el llast d’una corda que et subjectàs i et trencàs les ales a cada voleiada.

No en saberes res més fins fa uns mesos, quan el vares veure pel carrer. Desmillorat, amb la tristor a la mirada, continua amb la seva barba blanca. D’aquell cabell llarg i majestuós ja no en canten galls ni gallines. Alguna cosa semblant a la compassió et mogué a saludar-lo, de fet ell no t’havia reconegut i se sorprengué moltíssim –se n’alegrà, potser– del teu gest. Et digué que l’havien operat del cor, que duia un bypass i que la dona l’havia deixat. “Vols que anem a fer un cafè?, et digué. “No –li vares respondre–, tenc coses a fer. Que et vagi bé.”