giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dijous, de juliol 02, 2009

Un sant sense canonitzar


Fa uns dies va deixar aquest món, els seus dies a la Terra varen finir. Els milers i milers de persones per qui treballà tot oferint-los un glop d’esperança han plorat la seva mort com si la d’un estimadíssim familiar hagués estat. Les coes davant el seu fèretre per dir-li l’últim adéu han estat immensament llargues: l’agraïment sincer s’ha demostrat com calia, fins i tot fent hores i hores d’espera per fixar una darrera imatge del “pare” a la retina.

Veure aquella immensa, inacabable filera de gent, esperant llargament per acomiadar-se de qui ha estat el seu guia, un referent a seguir, un far enmig de les tempestes de la pobresa hauria de fer empegueir més d’un de per devers la plaça de Sant Pere.

I tanmateix mai no serà sant, com segons qui, que a força de talonari s’ha comprat una plaça per a l’eternitat en el Cel de les canonitzacions a la carta.

Una besada molt grossa! ;-)

16 Comments:

Blogger helenna said...

Completament d'acord amb tu. I quina vergonya la ridícula representació de les autoritats catalanes en el seu dol.

Una besada molt gran.

dijous, de juliol 02, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, helenna!

Els qui realment havien d'acudir-hi ho varen fer en massa, el seu "pare" ho era tot per a ells. De la resta... millor ni parlar-ne!

Una besada molt grossa! ;-)

dijous, de juliol 02, 2009  
Anonymous Anònim said...

Com que el temps, les emocions y els sentiments no s'aturaran, malgrat que ELL és mort, ja veurem què passa.
Abans de la canonització, però, la beatificació.
Tot és qüestionable i criticable, especialment les coses que ens donen la grandesa de la demagògia.

No he pogut estar-me, Caterina...Tal vegada tens raó, o no.
Salut i somriures a dojo!!!

dimarts, de juliol 07, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, Anònim,

Benvingut/-uda i gràcies per la teva aportació... tengui raó o no la tengui! ;-)

I salut i somriures a dojo també per a tu!

dimarts, de juliol 07, 2009  
Blogger despi_na said...

Suposo que més que una canonització o una beatificació seria bona una divulgació de qui és, de què ha fet i la bona utilitat de la seva feina. D'alguna manera que induís a qui ho pugui fer per seguir el seu exemple.

De totes maneres no tot el mon és catòlic. I molts catòlics que adoren sants ja morts no són gaire generosos amb la gent de bona voluntat que encara es viva.

divendres, de juliol 17, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, despi_na!

L'exemple d'en Vicenç Ferrer és seguit per moltes de persones, encara que no facin part de l'òrbita catòlica. Adorar o no adorar, that's the question!

Una besada molt grossa! ;-)

dissabte, de juliol 18, 2009  
Blogger Joana said...

Hola Caterina,
Un exemple que hauríem de tenir present cada dia malgrat que les preferències dels noticiaris són unes altres...
Bon estiu i bones vacances!

diumenge, de juliol 19, 2009  
Anonymous Anònim said...

Hola Caterina

Per mi aquest senyor JA és un sant, qualsevol persona que doni la vida pels pobres ho és i si la jerarquía eclesiàstica li troba o no, és completament irrellevant. Ja s'ho faràn.

En Vicenç Ferrer acceptava "el mon tal cual és", ho va dir nombroses vegades durant l'entrevista que li van fer a TV3, i proposava fer petites passes, treballar en coses petites per arribara fer grans obres.

Si hi ha cel, segur que hi és.

Petonets. Núria

dilluns, de juliol 20, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, Joana!

Sí, el seu obrar és un exemple per a tothom. I pel que fa a les preferències noticiables ja sabem el pa que s'hi dóna: si venen, bones són!

dimarts, de juliol 21, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, Núria!

Sobre la santedat d'en Vicenç Ferrer pens talment com tu, sigui quin sigui el parer dels cappares vaticans.

Fer petites passes, treballar en petites coses, el secret del "pare" a les terres de l'Índia, el goig de veure com ha fructificat la llavor que hi sembrà dècades enrere.

Si hi ha cel, dius... segur que n'hi ha. Fins i tot sé d'algú que té l'aspiració d'anar al "Cel dels ateus", mira tu!

Una besada molt grossa! ;-)

dimarts, de juliol 21, 2009  
Anonymous Anònim said...

Hola preciosa,

En veritat cal que l'anomenin Sant? La seva obra serà més reconeguda? Serà més recordat per sortir en el llistat que algú ha considerat Sant. La seva obra continuarà per sempre, aquells que l'han conegut i els que no, el recordaran per la tasca que ha fet, pel fet de donar sense demanar. Com moltes persones anònimes que donen sense demanar, potser els que ho reben no són persones tan desprotegides, però, a qui no lical de tant en tant unes paraules, uns gestos...

Malgrat tot sí el fet d'anomenar-lo Sant significa que el seu llegat rebi una compensació per continuar endevant el que ell va començar, em sembla bé.

Una bessada molt forta per tu nineta.

Peixe.

diumenge, d’agost 02, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, Peixe!

De vegades no cal atorgar a una persona un tractament específic per indicar que n'és digne, però sempre ajuda una mica més per difondre al món el seu quefer. En el cas d'en Vicenç Ferrer la cosa és clara, el treball fet ha ajudat a tirar endavant un caramull de persones que per sort o per desgràcia obriren els ulls en unes terres en què les diverses problemàtiques no donen gaires oportunitats a la gent. Gràcies a persones com "el pare" poden albirar un horitzó amb un futur menys incert.

Una besada molt grossa! ;-)

diumenge, d’agost 02, 2009  
Blogger Glòria said...

Benvolguda Coqueta,
De l'article anterior només apuntar que humilment pens que per integrar-se a un lloc no cal desintegrar-se de l'altre. Pens ara en un pa de cereals, on totes les llavors diferents del blat integren el pa i li aporten un puntet diferent sense deixar de ser elles, i senes que el pa deixi de ser pa.
Pel que fa a Vicenç Ferrer, sant home amb altar o sense ell,i un gran exemple per a tots. Com que jo me declar catòlica i part de la meva imperfecta Església feta d'homes imperfectes, pens que estaria bé canonotzar-lo, principalment per tenir alguna santa persona contemporània nostra per poder imitar les seves virtuts. I per rentar una mica la cara pública de la jerarquia oficial, sempre criticada, i de vegades injustament, ja que hi ha molts dels seus membres que no són a missions i fan una feina diplomàtica també molt necessària i encomiable. Crec que és de justícia dir-ho. Una abraçada molt forta.

dimecres, d’agost 19, 2009  
Blogger nacoca said...

Ei, Glòria!

Sí, la imperfecció de l'Església rau en el fet de ser constituïda per homes imperfectes, fal·libles en tot moment. I també és ben cert que molts de projectes de voluntariat són promoguts per membres d'aquesta imperfecta església, veritablement, que actuen de manera pulcra i sincera. La jerarquia oficial fa una feina diplomàtica, dius... però -dic jo- de vegades és ben poc diplomàtica!

Una besada molt grossa! ;-)

dijous, d’agost 20, 2009  
Blogger De tot, una mica said...

Hi ha qui veu el got mig ple i hi ha qui el veu mig buit. Segurament que els qui van fer llargues cues per vèure'l oper darrer cop i dir-li adéu, veien el got ben ple. Però el més segur ñés que no els importava gens si el volen canonitzar o no

diumenge, d’octubre 11, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, De tot, una mica!

Sí, segurament que aquesta munió de gent que l'acomiadà no tenia gaire en compte el fet de la canonització. Per a ells la feina "a peu d'obra", l'ajuda que els oferí era el que comptava.

Una besada molt grossa! ;-)

dimarts, d’octubre 13, 2009  

Publica un comentari

<< Home