giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dissabte, d’octubre 24, 2009

Rebotada amb el món i la bolla


Us he vistes arribar a totes tres amb el cotxe. Tu anaves al davant, al seient del copilot, al costat de ta mare; al darrere, la teva germana. No has sortit del cotxe, t’hi has quedada asseguda tot esperant que fos el moment de tornar a emproar cap a casa. La petita, amb les galtetes ben vermelles, venia de jugar a tennis. Li agrada l’esport. Bé, en realitat us agrada a totes dues, i a tu sobretot el ball, si no vaig errada.

M’ha semblat que t’havies aprimat, i li ho he comentat a ta mare, una molt bona amiga de tota la vida. M’ha dit que sí, que t’has tret de sobre una desena passada de quilos. En realitat no et fa lleig, ans al contrari. I això mateix t’ha dit molta de gent: “sí, així estàs millor”, “així estàs més guapa”... Tens catorze anys, et falten pocs mesos per fer-ne quinze, i el fet d’estar una mica grassoneta mai no t’ha fet cap gràcia. Ara, el canvi és manifest. T’he vista la carona més prima, però també he intuït uns ulls una mica trists. Et trobes en plena edat adolescent, i de tant en tant –o de massa en massa– tens qualque enganxada dialèctica a casa. Avui al matí no has volgut prendre ni un tassó de llet perquè t’has discutit amb ta mare. Fa algun temps que has posat en pràctica el “xantatge alimentari”, és a dir, si no aconsegueixes el que vols, al punt deixes de menjar. Ta mare està empipada per això i se sent malament amb tot plegat. Tu ho saps i utilitzes aquest mètode per intentar “guanyar” sempre.

Avui ha estat un episodi més d’aquest serial. No sé com acabarà. Ta mare t’ho ha dit molt clar: “obre els ulls o acabaràs a l’hospital”. No li has rebatut l’argument, ni per bé ni per mal. La darrera paraula és encara per dir.

Una besada molt grossa a totes dues!

12 Comments:

Blogger Glòria said...

La llei de la imatge ens governa, o ens vol governar. Al món no hi ha lloc pels qui passam d'una determinada talla. La pèrdua de pes va de la mà de la pèrdua de molts altres valors. Els temps del gimnàs és un temps que no dedicam als fills, als amics, i tot per arribar a un ideal de vegades inassolible. Obrim els ulls. Un pes ideal és una combinació entre alimentació sana i exercici, senes arribar als extrems. Però no se mesura per talles. Se mesuar per salut, i cap de nosaltres és igual, encara que ens imposin voler ser com els nois i noies del paper couché. Me deman si deuen ser feliços, a més de prims.
Una abraçada, Caterina.

dimarts, d’octubre 27, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, Glòria!

Sabem prou bé que ni tu ni jo no serem mai portades de cap revista dedicada a la moda, i no perquè per ventura no ens fes gràcia, sinó perquè la constitució del nostre estimat "cuerpo serrano" no s'adiu amb el que és el cànon de primor d'una top model.

No es tracta de passar fam per tal de tenir una escultural figura, sinó de gaudir de la figura amb què la natura ha dotat cadascú i fer una alimentació sana i equilibrada.

Estic totalment d'acord amb tu i em faig la pregunta: "els nois i les noies "papercouxetistes" són feliços?"... ah, chi lo sa!

dimarts, d’octubre 27, 2009  
Blogger Núria said...

Hola Caterina, lamento el que els passa a la teva amiga i la seva filla, sé de bona tinta que aquesta história afecta a totes dues per igual. És un pols Caterina, així de cafre és la cosa i ves a saber per quin motiu real o inventat, aquesta criatura fa el que fa.
No se quan pesava aquesta nena però 10 kilos són molts kilos per perdre'ls sense la guia d'un endocrí.
Potser aquesta mare es quedaría més tranquila si aconseguís que un metge la visiti i li digui si l'index de massa corporal és correcte. A vegades les mares també ens obsessionem i si hi ha una cosa que no funciona (gens!) és anar.li al darrera tot lo día preguntant si ha menjat o parlant.li de menjar.
Desitjo de tot cor que trobin aviat la manera d'entendre's.
Un petó grandissim.

dijous, de novembre 12, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, Núria!

Durant un temps parlàrem sovint del tema, tu i jo, no debades el coneixies de ben a prop. T'esmerçares a fer el que calgués perquè la cosa no anàs a més a fi d'arribar a la millor solució possible. Estic segura que elles, la meva amiga i la seva nina, faran el mateix.

Una besada molt grossa! ;-)

divendres, de novembre 13, 2009  
Blogger despi_na said...

Estic totalment d'acord amb Núria.

Fins i tot, jo penso que encara hi ha més implicats en aquesta mena d'assumptes;
La societat que imposa canons de bellesa.
La industria de la moda que en lloc de vestits còmodes i amb “bona caiguda” fan “ornaments” que encara magnifiquen més el volum del cos de qui ho vesteix.
La industria d'alimentació que en lloc de madurar la fruita als arbres ens posa cada cop més difícil menjar sa.
La societat competitiva que de vegades fa que les persones tinguin la sensació de que no val la pena lluitar per la vida (o que no tinguin forces per fer-ho i no sàpiguen com demanar ajuda).

I, segur que encara hi hauria més hipotètics motius per analitzar.

diumenge, de novembre 15, 2009  
Blogger nacoca said...

Hola, despi_na!

Afegir res més a les teves paraules seria sobrer, així que moltes de gràcies per la teva aportació.

Una besada molt grossa! ;-)

diumenge, de novembre 15, 2009  
Anonymous dona said...

Ai! A mi, des que el metge em va dir que havia de "mantenir la línia", cada dia em costa més. La carnissera em vol treure el greix del pernil ibèric, però, és clar, per tal de "mantenir la línia" no li ho puc deixar fer: si me'l tragués (el greix del pernil), no podria "mantenir la línia", sinó que la perdria.
M'estic enredant, veritat? Bé, és igual: és el que estic acostumada a fer: enredar-me. Tant se val.
Petons als prims, als grossos i als semigrassos i semiprims. Total: quatre dies... i al canyet!
Visca la diferència!

diumenge, de novembre 22, 2009  
Blogger nacoca said...

Eiiiiii, dona!

Ai, el pernil, que bo!
Ai, la línia! De tantes com n'hi ha, ja pots triar i remenar la que més t'agradi: recta, corba, elèctrica, aèria, trigonomètrica, de flotació, la Maginot, la Línea de la Concepción i, entre d'altres, la número 7, que és la del bus que utilitz habitualment.

Ah, i de les tres gràcies del "tiet" Rubens, cèlebres per les seves rodones línies, la d'enmig, la més simpàtica!

Una besada molt grossa! ;-)

diumenge, de novembre 22, 2009  
Anonymous Ui said...

Ui

dimecres, de novembre 25, 2009  
Blogger nacoca said...

Ai, que no sé qui ets!

dimecres, de novembre 25, 2009  
Blogger De tot, una mica said...

Bones Festes, floreeeeeeta!

diumenge, de desembre 20, 2009  
Blogger nacoca said...

Bon Nadal, bona persona!

Una besada!

diumenge, de desembre 20, 2009  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home