Passatgers al tren!

Aquell dia sentires un reconegut papalloneig d’irisades ales a la panxa, cosa no gens estranya, per altra banda, en molts de mortals a l’hora d’enfrontar-se a algun fet diferent del seu dia a dia. Faltava poc perquè us veiéssiu. Per un moment pensares en la faula de la tortuga i la llebre: volies que les parsimonioses sagetes del rellotge emprenguessin una espectacular carrera per arribar abans a la meta. Una meta que sabies propera i coneguda de temps ençà i que se’t presentava entre un lleu interrogant i una gran certitud.

Arribà l’hora pactada. El trajecte que et separava del teu objectiu havia estat agradable, i el trànsit l’habitual per ser dia agostenc i en plena estació vacacional. Amb el cotxe ja a l’aparcament el següent pas era a accedir a l’estació. El somriure no era exempt d’una certa dosi de nerviosisme. Els teus ulls es fixaven en tot el que tenien a l’abast. Sabies que estaves a punt de viure quelcom important i molt desitjat. Segons l’horari indicat, el tren havia ja arribat feia uns minuts. Et sabia greu la possible espera, i per això t’apressares a alleugerir el pas: ara ja no hi havia possibilitat de fer-se enrere. Allà t’esperaven dos cors bategants, ansiosos de compartir uns dies amb tu.

La seva imatge et va ser plaent. El seu rostre era serè i desprenia tranquil·litat. Els seus ulls, en altre temps amb transparència de vermellosa riera lacrimal, adquiriren aquell dia el color del blau verdós de la mar. La salutació fou efusiva; la besada, sincera; l’abraçada, tan forta com els vostres braços podien i sabien abraçar.

En aquell mateix moment, un xiulet donà pas a la sortida d’un nou tren.

Una besada molt grossa! ;-)

Un desig llançat a l'espai

És dissabte. Són les 19.45h. El trempó és a punt i en uns minuts agafarem carretera i manta per arribar al lloc indicat. Hem quedat amb la gent per sopar a ca una amiga, a Galilea. Aquest llogaret, poblat per uns 200 habitants i situat al terme municipal de Puigpunyent, té per vigia el Puig de Galatzó. Per arribar-hi, enfilam una estreta i serpentejant carretera flanquejada per arbres i verdor. La Serra de Tramuntana se’ns mostra preciosa, i tot i que el sol enlluerna que no és de dir, el camí, fet amb una immillorable companyia, és tranquil i agradable. Tota la carretera és per a nosaltres. A un costat, veim alguns xots que pasturen tot aprofitant que l’horabaixa comença a declinar.

Passam per dins Puigpunyent. Els carrers són guarnits amb paperines de colors, que estan en plena festa. Uns al·lots, mig disfressats amb una corona feta de cartolina, xerren entre si. Un altre, ens passa pel davant amb la bicicleta. Deuen fer qualque gimcana, pensam. Agafam la desviació cap a Galilea. Hem de vigilar de seguir ben bé les indicacions de la madona de la casa, que si no agafam el portell corresponent acabarem ves a saber on! Després del revolt indicat, a la dreta i per amunt. I així ho feim. El camí que hi condueix és apte per a un sol cotxe, i petit. Clotocloc, clotocloc, aquí caic, aquí m’aixec... els esmorteïdors i la suspensió fan bon servei!

Ja hi som. Els cans ens surten a l’encontre. Els nins ens donen la benvinguda. Sa mare és a la cuina acabant d’enllestir coses. La casa comença a omplir-se de grans i de petits. Quan hi som tots, posam peus sota taula i compartim les menjues que hem aportat. A les postres arriba el darrer dels convidats. Després del gelat ens disposam a mirar el cel. Com que en aquell paratge la contaminació lumínica és gairebé inexistent, contemplam els estels en tota la seva immensitat. Jo, que no hi entenc, em deix guiar per les explicacions de qui en sap. La intenció és veure la pluja de meteors coneguda com Perseides, o també Llàgrimes de Sant Llorenç, que cada any s’esdevé entre juliol i agost. I com que diuen que qui en veu un ha de formular un desig, jo ja tenc preparat el meu, per si de cas. Em sap greu no ser capaç d’observar cap “llàgrima” d’aquestes, però igualment llanç el meu desig a l’espai. Un desig a manera d’oració, de pregària, de súplica. I mentre, algunes llàgrimes em rodolen galtes avall.