Un temps ben invertit

Poc més de quatre hores. Dos-cents quaranta minuts de bon pes. Catorze mil quatre-cents segons i no gaire més. La mesura del rellotge ha estat aquesta, si fa no fa. Després d’un matí un tant accidentat a causa de la successió d’esdeveniments, l’espera ha ben valgut la pena.

Quan he arribat encara no hi eres. Feia molta de calor –avui ha estat un dia especialment xafogós– i l’ambient era molt i molt feixuc. He aparcat al bater del sol, no hi havia una sola ombra en tot allò. M’he estimat més esperar-te dins el cotxe, tot i l’ardència de l’habitacle. He començat a mirar el rellotge. “Sembla que les agulles no avancen!” –he pensat. M’ha semblat com si el temps s’hagués posat en vaga. T’he telefonat unes quantes vegades, però tenies el mòbil desconnectat. Quan he aconseguit sentir-te la veu érem a punt de veure’ns... o això em pensava, que per causes alienes a la nostra voluntat encara ha hagut de passar una estona més per poder dir: “l’espera ha ben valgut la pena”.

I sí, que l’ha valguda, la pena. Has fet un gran esforç per portar a terme el teu servei. No has demanat res a canvi, tot i que la teva professionalitat és ben palesa. Es nota que t’agrada la teva professió. Ja sé què em diràs: “Bé, tampoc no cal exagerar, eh!”... No crec que exageri en cap moment. El cert és que vull demostrar-te el meu, el nostre agraïment amb aquestes senzilles paraules. De bons professionals n’hi ha onsevulla, sí, però temps ha que havia, havíem perdut les esperances de trobar-ne cap, ja, i en necessitàvem un que s’adigués amb l’actual situació. I ves per on, vares ser tu. Sense saber com ni per què... o sí!

El meu, nostre agraïment és extensiu a una altra persona que ha fet, també, mans i mànigues (i alguna carrera per l’autopista!) perquè poguessis arribar d’hora... o gairebé! I és que avui (faig aquestes lletres dijous dia 18 de maig), aquelles poc més de quatre hores, dos-cents quaranta minuts de bon pes, catorze mil quatre-cents segons i no gaire més han estat UN TEMPS BEN INVERTIT!

Ah, se m’oblidava! Hi ha coses que NOMÉS es poden fer per estimació... i aquesta n’ha estada una!

Una besada molt grossa... i gràcies, encara que em digueu que no us calen!

Emmanillat

Han estat cinc segons, em sembla, no gaires més, el temps suficient perquè la meva retina et pogués veure la cara. Una cara de preocupació, m’ha semblat. Només han estat uns segons, el temps que he disminuït la marxa fins a arribar al semàfor, ja vermell. La teva cara, tot un poema, com si no haguessis trencat mai un plat, cosa que no sé, perquè ignor totalment qui ets i per què la policia t’ha posat les manilles. Ja al semàfor, dos motoristes s’han girat per veure’t: “¡Hostia, tío, pero si es...! ¡Qué putada!”, anaven repetint mentre esperaven el verd per girar cap a l’altre carrer. Em sembla que ells sí que sabien qui eres!

Sort, anònim emmanillat!

La vida és bella...

Fa una estona que m’han enviat un @mailet sense text, sense cap paraula. El seu contingut, una música: un fragment de la banda sonora original de LA VIDA ÉS BELLA. No cal dir que aquesta absència de mots, aquest SILENCI mesurat amb el cor, ha estat molt clar. Avui sí, estimat algú, és un dels silencis que més coses m’han dit des de fa temps, un silenci preciós. Gràcies, amb tot el cor!

Ah, i gràcies per la rosa, és igualment preciosa.

Una abraçada molt grossa i un somriure d’orella a orella!

Una música compartida

Avui he sentit la necessitat d’escoltar una música que m’entusiasma, la meva peça preferida, diria jo. Es tracta d’una composició feta per a vuit instruments, de corda, si no vaig errada, i amb acompanyament de baix continu. Em sembla que l’he sentida un caramull de vegades, ja, però tot i això no me’n cans, sinó que en cada nova audició hi descobresc qualque nou matís que fins aleshores no havia estat capaç de Copsar. I moltes més vegades hi haurÀ motius, ganes i voluntat per sentir-la, perquè és, al meu humil enteNdre, una vertadera Obra d’art.

Sé que la meva passió per aquesta peça coNcreta és compartida per persones molt estimaDes, la qual cosa m’alEgra enormement, Perquè no només compArtim unes notes musicals, una melodia que es va repetint i repetint i que es fiCa dins els plecs de l’ànima, sinó moltes més coses. Ho he intentat, però no he estat capaç d’Escoltar-la sense que eLs meus ulls s’amarassin d’aigua. Una Bella mElodia que m’ha fet recordar gairebé dos anys enrere, de camí cap a un Lloc on em varen obrir les portes de pinte en ample, de bat a bat, on somriures, cançons, sentiments emocions i paraules foren els nostres companys habituals durant uns dies plaents i farcits d’estimació.

Quan hagis descobert en el text de quina música es tracta, escolta-la amb mi i recorda que...

Que soni la música!