Emmanillat

Han estat cinc segons, em sembla, no gaires més, el temps suficient perquè la meva retina et pogués veure la cara. Una cara de preocupació, m’ha semblat. Només han estat uns segons, el temps que he disminuït la marxa fins a arribar al semàfor, ja vermell. La teva cara, tot un poema, com si no haguessis trencat mai un plat, cosa que no sé, perquè ignor totalment qui ets i per què la policia t’ha posat les manilles. Ja al semàfor, dos motoristes s’han girat per veure’t: “¡Hostia, tío, pero si es...! ¡Qué putada!”, anaven repetint mentre esperaven el verd per girar cap a l’altre carrer. Em sembla que ells sí que sabien qui eres!

Sort, anònim emmanillat!