No, no calia!
No, no calia! Després de deu anys no calia que hi tornassis. Els teus no s’ho mereixen, però tu tampoc, saps? Els teus han invertit molt d’esforç i constància i un caramull de diners perquè no hi tornassis, perquè te’n sortissis. Els teus no en tenen cap culpa, però els hi has ben involucrats! Estan amb l’ai al cor cada vegada que surts de casa, voldrien poder confiar en tu, però els costa, ja ho saps! Són al teu costat perquè t’estimen amb bogeria. Però... els estimes, tu? No ho sembla, la veritat! I el pitjor de tot és que no t’estimes a tu mateix, ho estàs demostrant. I em sap greu, tot plegat.
Sí, ja em pots dir que no em fiqui on no em demanen, que la nostra coneixença tampoc no és tan profunda com ara això i que no tenc cap dret ni un a dir-hi la meva. Pensa el que vulguis. Conec els teus des de fa anys, com saps, i em dol que hagin de dormir amb un sol ull tot vetlant perquè no els fugis de casa a la matinada per anar a la recerca d’una dosi del que sigui. A tu tant t’és la porta com la finestra, ni tan sols t’espanta l’alçada del balcó, la qüestió és una sola, tu la coneixes i els teus la pateixen. Dels teus companys de viatge, millor que no en parlem.
Sé que mai no llegiràs aquestes paraules, però he tengut necessitat de dir-t’ho. Ah, només una cosa més: NO, NO CALIA!
Sí, ja em pots dir que no em fiqui on no em demanen, que la nostra coneixença tampoc no és tan profunda com ara això i que no tenc cap dret ni un a dir-hi la meva. Pensa el que vulguis. Conec els teus des de fa anys, com saps, i em dol que hagin de dormir amb un sol ull tot vetlant perquè no els fugis de casa a la matinada per anar a la recerca d’una dosi del que sigui. A tu tant t’és la porta com la finestra, ni tan sols t’espanta l’alçada del balcó, la qüestió és una sola, tu la coneixes i els teus la pateixen. Dels teus companys de viatge, millor que no en parlem.
Sé que mai no llegiràs aquestes paraules, però he tengut necessitat de dir-t’ho. Ah, només una cosa més: NO, NO CALIA!
posted by nacoca | dilluns, de març 13, 2006
7 Comments:
És trist no aconseguir trobar, amb tot el que ens dóna la vida, un motiu per abraçar-la i estimar-la.
És trist no estimar-se a un mateix, doncs no fent-ho, és impossible estimar els altres.
És trist, molt trist...
Un petonet que et consoli
Ei, myt! Sí que ho és, molt trist, tot plegat. I més quan la persona en qüestió ha perdut els papers, altra vegada, com tantes d'altres vegades temps enrere: en aquest cas l'autodestrucció és implacable.
Una besada molt grossa!
Avui més que mai saps que no entendré mai l'autodestrucció intencionada. Quan la vida s'encarrega tota sola de fer-nos patir, es trist i esfereidor que hi hagi qui pateix per voluntat pròpia, qui destrossa la seva vida, quan aquesta pot marxar en un instant i de la manera més tonta. Tens raó, no tenim dret a fer patir els nostres voluntàriament, quan és molt possible que pateixin algun dia per nosaltres sense que ho volguem.
Un petó i gràcies per ser-hi.
Ei, Conxa! Efectivament, sé que avui és un dia especial per a tu; bé, en realitat ho és des del mateix moment en què et donaren la mala nova. En aquests moments no sé quines paraules podrien servir-te de conhort, ja saps que de vegades em qued muda i que a partir d'un silenci intent dir quelcom més que amb un caramull de mots.
Sí, n'hi ha que trien desaparèixer voluntàriament, a poc a poc o ràpidament, amb substàncies que aparentment els fan ser més feliços. N'hi ha que desapareixen de cop i volta i sense triar-ho, tenint tota la il·lusió del món, estimant-se i estimant els altres. La vida és així d'injusta i malparida, de vegades.
Una besada, nina... i no cal donar-les, ja ho saps!
Era la seva amiga i sentia que amb ella no veia les coses com eren, sinó com volia que fossin; que només imaginar-la aconseguia obrir les portes del paradís; que podia ballar hores sense parar i això és el que volia: riure, emocionar-se, viure el "seu" temps en llibertat. Vivia cada dia amb la il-lusió d'anar a buscar la seva "chinita" i tornar i va transformar aquest trajecte en habitual.
Van passar els anys i un dia la seva "chinita" va actuar com una poderosa pregadéu i se'l va menjar en ple èxtasi.
El "Julio", va marxar sense dir-nos adéu. Es va perdre en un descampat del camí diari.
Un passatge en un vaixell anomenat "llibertat" que porta al port del "sense retorn"; una travessia per dimensions desconegudes que arriba a adoptar una faiçó plaent, però que en el fons és el preludi d'un gran infern... que dur, tot plegat!
Una basada molt grossa, Pilar!
besada*
Publica un comentari a l'entrada
<< Home