Arbres de neu...
Avui mateix m’hi he fixat, encara que ja deu fer dies que han badat les seves blanques flors. Avui mateix m’he temut que és més febrer que mai, no debades les seves branques m’ho han fet ben entenedor. Els ametlers, nevats arbres que entapissen els nostres camps en tota la conca mediterrània i més lluny i tot, fa dies que ens fan l’ullet perquè ens aturem una estona a contemplar-los.
Són ben presumits, els ametlers, es fan mirar, són plantosos i tenen una bona esponera. La seva flor, vellutosa, blanca i amb tons rosats, se’ns apareix com una freda flòbia de neu enganxada a les branques vestides de gala.
El seu fruit encara primerenc ens remet a innocents lladronisses comeses temps ençà a sortida d’escola. Pujar als ametlers dels horts propers i endur-se’n un bon grapat d’ametlons, més verds que la porrassa, era per a aquella colla de nins i nines del voltant tot un repte.
Mesos més endavant, les ametles assoliran el seu punt òptim i a l’estiu tornarem a sentir allò de “i que vendreu, enguany, a tomar metles?”. I no només se n’aprofitarà el bessó en rebosteria nadalenca amb els torrons i els massapans, o a manera de refrescant i estiuenc gelat, que també les fulles constituiran una bona teca per a les guardes, els ramats, quan a l’estiu no hi hagi gaire pastura. I la llenya, que crema bé i que serveix per fer mobles. I el perfum... què me’n direu de l’aroma que desprenen els “arbres de neu”?
Una besada! ;-)
posted by nacoca | dilluns, de febrer 20, 2006
6 Comments:
Una princesa mora es va enamorar d'un captiu cristià en contra de les voluntats de son pare. La princesa plorava i plorava perquè son pare pretenia matar el seu estimat fins que el pare, commogut, li va fer una promesa: "Si la neu arriba a Alacant perdonaré la vida del teu estimat"
A l'endemà tots els ametlers van amanéixer florits i semblava que durant la nit els floquets de neu havien anegat tots els camps. Llavors, la princesa, li va demanar a son pare que complira la seua promesa i alliberarà el cristià, però el noble àrab el va despenyar pels penya-segats del castell.
Des de llavors, la penya més alta del castell de Santa Bàrbera mostra el rostre de l'àrab com a càstic per haver incomplit la promesa a la seua filla.
Una llegenda maca, tot i que molt trista. El rei no fou fidel a la seva paraula i matà qui més estimava sa filla. Com per tenir-hi tractes!
Una besada grossa! ;-)
Explica la llegenda que “Azahara”, la filla del sultán de Granada i un califa de Còrdova es van enamorar. Quan el califa va decidir tornar al seu lloc d’orígen,l’Azahara va anar-se'n amb ell. En passar el temps, el califa se’n va adonar que la seva estimada, per la qual sentia un amor tan gran que havia decidit construir un preciós palau que va batejar amb el nom de “Medina de Azahara”, estava molt trista. En preguntar-li la causa, aquesta va respondre-li que enyorava la neu que tota la vida havia pogut contemplar a Serra Nevada.
Un dia, en llevar-se la sultana i mirar per la finestra més alta, de la torre més alta del palau, tractant de veure la neu de la serra granadina, va quedar sobtada perquè el seu somni s’havia fet realitat. L’home que tant l’estimava, va plantar ametllers a tota la serra cordobesa, que en florèixer, aconseguien l’efecte visual tan estimat per la seva esposa.
Al ver los almendros en flor...
te veo en nuestro palacio,
maravillosa Medina;
que en mi nombre edificaste.
Azahara la has llamado...
y de almendros la llenaste
¡OH amor! Me dijiste,
para que no llores por
la nieve de Granada.
¿Dónde está mi Califa?
¿Dónde tu amor sagrado?
Ya te veo...
Estás entre los almendros.
Tú, como ellos...
Con la primavera has llegado.
(Llegenda que un soldat destinat a Còrdova, va explicar a la seva estimada)
Hola, Pilar! Tota una prova d'amor, realment, la del califa envers la seva estimada Azahara. Cada flor d'ametler, una flòbia de neu. Tot un ametlerar, un gran camp nevat. La impressió visual, una preciosa estampa hivernenca preludi d'una preciosa primavera en què esclatarà novament la vida amb tota la seva magnificència, amb tota la seva esplendor.
Una besada molt grossa, nina! ;-)
Les primeres flors de l'any arriben abans que la primavera.
Ens recorden que totes les cultures són germanes; mores i cristians que veuen les flors com flocs de neu i, ben lluny, al Japó hi van plegats a mirar com cauen per que és "sakura", la festa dels cirerers.
Ei, despi_na! Aquestes primeres flors són les ambaixadores primaverals del nou temps. Entapissen de blanc vellut els camps de les nostres contrades mediterrànies i espargeixen la seva fragància al seu voltant. Com a presentació de credencials no està gens malament, oi?
Una besada! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home