Nit de Reis, nit d'il·lusió

Fa temps que vaig deixar enrere la infantesa, si més no això diu el meu DNI, però any rere any la nina que segurament port a dins ressorgeix amb força cada 5 de gener, en la nit dels Reis. Tal dia com avui no puc evitar recordar dos moments molt concrets de la meva vida, i que, com gran part dels fets que m’han passat alguna vegada, tenen relació directa amb la música: un es va donar durant alguns anys seguits; l’altre, dia 5 de gener de 1979 a migdia. En el primer, record clarament que quan a casa em demanaven què m’havien de portar els Reis sempre responia el mateix: “un pianoooo!” I sí, certament que me’l portaven, el piano, però... no com el que jo volia! El pianet aquell, amb plastificades tecles de colors estava bé, sí, d’acord, però... no era el que jo volia! I és que els Reis d’aquells anys eren més “magres” que “magos”, si va a dir ver! Pel que fa al segon record es tractava d’acomplir una il·lusió treballada amb molt d’esforç des de feia mesos. Volia una guitarra acústica, baratera, no us penseu. Si bé havia fet de formigueta durant tot l’any anterior, el dia de la veritat, a migdia, vaig tenir seriosos dubtes sobre la conveniència de tal adquisició en aquell precís instant, ja que dues setmanes enrere havia mort mon pare. Una persona molt especial a la meva vida se’n va adonar, d’això, i em digué: “nina, tanmateix no tornarà, ell... “escriu” la carta, va!, que ja és migdia i en un tres i no res tancaran la botiga”. I així ho vaig fer. Quan vaig arribar a casa les nostres mirades es varen creuar, ens vàrem somriure tendrament, vaig treure a guitarra de la funda i li vaig dedicar una cançó. Va ser un gran regal per a totes dues!

Fa una estona m’han fet un preciós regal via @mailet. Algú ha volgut compartir amb mi la seva nit de Reis. Quan escric aquestes línies plou i fa una fretada espantosa. No sé si hi haurà cavalcada, però hi aniré a ficar el nas una estona, per si de cas. Mentrestant li escric la

CARTA AL REI BALTASAR


Estimat Rei d’Orient,
benvolguda Majestat,
en nom de la humanitat
us deman aquest present:
duis-nos un poc de talent,
de bonhomia, un cabàs,
un sol per desfer els cors de glaç,
enteniment en escreix,
de pau i amor, un gran feix
i un estel que ens guiï el pas.

I com em digué un amic fa anys: “que no perdem mai el sentit lúdic de la vida”... Jo hi afegiria: “ni la il·lusió de ser com infants cada 5 de gener”.

Una besada! ;-)