El regal d'un somriure...
Avui, poc abans de migdia, l’he anada a veure. No sabia si la trobaria aixecada. Les seves germanes m’han dit que no, que estava colgada, que al dir seu el llit li dóna conhort. Ella està convençuda que si jeu molt es curarà abans. I així serà, si ha de ser.
La meva amiga S. té càncer, i ho sap. La seva lluita va començar fa tres anys, amb un bonyet al coll. Després de les pertinents sessions de quimioteràpia la cosa va remetre. Reprengué les seves múltiples activitats i tornà a fer vida normal. Ara, al cap de tres anys, el mal ha tornat a fer-se present. Na S., té una gran confiança en els metges que la porten, i la seva fe l’ajuda a encarar la malaltia amb valentia, resignació i paciència a parts iguals.
Durant l’estona que li he fet companyia hem parlat de tot i de no res, hem fet repàs d’activitats que havíem fet plegades i hem tengut un pensament per a l’amiga comuna, a qui té molt present i viceversa. No ens n’hem pogut estar de regalar-nos un gran somriure. En aquest precís instant els ulls li han brillat amb més força que mai!
Una besada!
posted by nacoca | dimarts, de novembre 22, 2005
6 Comments:
Només quatre ratlles. Crec que la protagonista d'aquest relat es mereix que actuï impulsivament i plasmi els meus sentiments,amb el dolç plaer d'escriure. Després faré ús de la discreció i continuaré invisible entre la gent, tractant de veure la brillantor dels ulls dels que somriuen.
Com n'és d'agradable pausar la vida quan t'acaramulla l'amor amic. En sentir-te estimat, t'adones que dins teu batega més d'un cor. Llavors, la comunicació és alguna cosa més que paraules; massa vegades, aquestes, estan buides. Comunicar-se és relacionar-se, commoure, convèncer, mirar-se als ulls, escoltar el silenci i regalar-se somriures.
M'ha emocionat el somriure còmplice que descrius. El veig com un tall de síndria o de meló a l'estiu; un gotim de taronja o mandarina o la lluna quan creix, imitant el gat de "Cheshire".
Gràcies,
Pilar
Hola, Pilar! Quina alegria tan gran, amb la teva visita a aquesta pàgina cibernètica ("el llibre de cristall", com algú la va batejar... m'agrada la definició!), i quina sorpresa, la veritat!
Tens raó en dir que la comunicació és molt més que paraules. És farcida de molts d'altres elements que ens relacionen amb la resta i que ens hi apropen. Fa algun temps que pens molt en un d'aquests elements: el "silenci", el ben entès, l'introspectiu, el que fa reflexionar, el que fa bategar el cor amb força. Crec que aquest silenci interior és fonamental per poder escoltar-nos i intentar reciclar actituds i maneres a fi de millorar en tots els sentits: l’amor-amic, en tota la seva immensitat, bé s’ho val! (Massa vegades som tan cecs que no hi veim més enfora del nas!)
Sí, el seu somriure còmplice va ser encomanadís!
Ah, i les gràcies, a tu!
Una abraçada fortíssima i un somriure fet de tall de síndria!
:-)
(Per cert, què és això del gat de “Cheshire”? )
La teva amiga en lloc de fer running o Joggin ara es troba obligada a fer "hospittaling". Una feina d'equip que la part més difícil li toca fer a ella.
Intueixo que encara en farà molt més d'aquests somriures perque compartir us ajuda a soportar el que és difícil i a gaudir millor el que és reconfortant o divertit.
Li desitjo... No sé quina cosa dir (li desitjo el que ella vulgui desitjar).
Hola, despi_na! Sí, més que "hospittaling", de moment la nostra amiga fa "llitting", si és que la paraulota és correcta. Aquesta amiga és molt forta, té un gran esperit de lluita i sovint és ella qui infon ànims a la resta d'amics. El seu rostre, tot i el malestar, el dolor, és serè, incapaç d'amagar la seva fortalesa interior. Les seves paraules, sempre assenyades, són un potent reactiu perquè no caiguem en la desesperança... i tot això sempre amb un somriure!
Una besada!
Segur que el teu somriure preciós, l'acompanyarà en aquests moments.
Els somriures obren el miracle de crear il.lusió i què més important ara que per S. que fer créixer aquesta il.lusió per viure, per seguir escrivint en el llibre d'aquest camí anomenat Vida? Segueix somrient-li, nineta és encomanadís certament :-)))
Hola, somriure! Tot i no identificar-te em sembla que t'he reconegut, pot ser perquè el teu m'és un somriure molt familiar i que hem compartit fins i tot per un camí indefinit, caminant sense brugit i rere el cor del ponent, sí o sí? ;-)
Sí, na S. té ganes de viure, i ho fa des del cor, amb una immensa voluntat de fer feliços tots els que l'envoltam. És una persona que ha treballat tota la vida en favor dels altres, i que continuarà fent-ho fins que li quedin forces.
Veure-la tan serena i resignada, però tan lluitadora alhora, és per a tots una gran lliçó.
Una besada somrient! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home