La felicitat...
Avui és dia 2 de novembre, l’endemà de Tots Sants. Avui és el dia dedicat als difunts, motiu de més d’un record, d’alguna llàgrima, de paraules carregades d’emoció...
Podeu pensar que el títol d’aquest post es contradiu amb el principi del seu contingut. No diria jo el mateix. M’explicaré. Fa una estona he rebut un @mailet que portava idèntic títol. Tot i que no som gens partidària de llegir segons què –dec ser molt triada, en això i en tantes d’altres coses, supòs–, de vegades m’arrisc a obrir algun d’aquests enormes fitxers que, com els acudits, ningú no sap qui ha creat (més que el propi interessat) i que tothom repeteix, o reenvia, en aquest cas. L’arxiu rebut és una petita gran joia. Les seves paraules m’han agradat molt, no debades diu veritats com punys. El tema és la FELICITAT feta efectiva cada instant de la nostra vida, intensament, deixant de banda aquell famós “ja ho veurem”, o aquell “ja en parlarem”, tan conegut per totes i tots.
Supòs que més d’un/-a l’heu rebut, però per a qui no l’hagi llegit mai aquí en té unes cullerades:
- No hi ha millor moment per ser feliç que ara mateix.
- No hi ha un després, ni un camí que arribi a la felicitat, la felicitat és el camí i és ARA.
- Atresora cada moment que vius.
- El temps no espera per ningú.
- La felicitat és un trajecte, no un destí.
Vivim cada moment com si fos el darrer que tenguéssim entre les mans. Eternitzem cada petit moment, fent que cada detall, per insignificant que ens sembli a primer cop d’ull, adquiresqui infinitud i sigui perdurable en la nostra memòria.
Escrivint aquestes idees em vénen al cap moltes d’imatges que han quedat ben registrades a la retina, que feren part del “jo” de persones estimades que ja no són al nostre costat, físicament, però que resten a la nostra memòria. Les volgueren compartir amb nosaltres, les vàrem atresorar junts, les vàrem eternitzar per sempre més. Foren capaços de ser feliços i de fer-nos feliços també a nosaltres.
Fa temps que traspassaren el llindar i no gaudim de la seva companyia, fa temps que no els veim, però sabem que hi són, esguardant-nos, donant-los la mà i dient-nos secrets a cau d’orella... Avui mateix ens han dit que fóssim immensament FELIÇOS!
Un record inesborrable per a tots ells.
Podeu pensar que el títol d’aquest post es contradiu amb el principi del seu contingut. No diria jo el mateix. M’explicaré. Fa una estona he rebut un @mailet que portava idèntic títol. Tot i que no som gens partidària de llegir segons què –dec ser molt triada, en això i en tantes d’altres coses, supòs–, de vegades m’arrisc a obrir algun d’aquests enormes fitxers que, com els acudits, ningú no sap qui ha creat (més que el propi interessat) i que tothom repeteix, o reenvia, en aquest cas. L’arxiu rebut és una petita gran joia. Les seves paraules m’han agradat molt, no debades diu veritats com punys. El tema és la FELICITAT feta efectiva cada instant de la nostra vida, intensament, deixant de banda aquell famós “ja ho veurem”, o aquell “ja en parlarem”, tan conegut per totes i tots.
Supòs que més d’un/-a l’heu rebut, però per a qui no l’hagi llegit mai aquí en té unes cullerades:
- No hi ha millor moment per ser feliç que ara mateix.
- No hi ha un després, ni un camí que arribi a la felicitat, la felicitat és el camí i és ARA.
- Atresora cada moment que vius.
- El temps no espera per ningú.
- La felicitat és un trajecte, no un destí.
Vivim cada moment com si fos el darrer que tenguéssim entre les mans. Eternitzem cada petit moment, fent que cada detall, per insignificant que ens sembli a primer cop d’ull, adquiresqui infinitud i sigui perdurable en la nostra memòria.
Escrivint aquestes idees em vénen al cap moltes d’imatges que han quedat ben registrades a la retina, que feren part del “jo” de persones estimades que ja no són al nostre costat, físicament, però que resten a la nostra memòria. Les volgueren compartir amb nosaltres, les vàrem atresorar junts, les vàrem eternitzar per sempre més. Foren capaços de ser feliços i de fer-nos feliços també a nosaltres.
Fa temps que traspassaren el llindar i no gaudim de la seva companyia, fa temps que no els veim, però sabem que hi són, esguardant-nos, donant-los la mà i dient-nos secrets a cau d’orella... Avui mateix ens han dit que fóssim immensament FELIÇOS!
Un record inesborrable per a tots ells.
posted by nacoca | dimecres, de novembre 02, 2005
8 Comments:
Que feliç em fa llegir un post tan bonic! ;-))))
No sé si és tan bonic com ara això, però pens que quan es fa amb sentiment ja té un 50% de probabilitats que sigui mínimament decent! ;-)
Una besada!
aisenyor, que no hi ha manera que surti en blau! hahahahahhahahahahahahhahahahahha
qui ho sàpiga que m'ho diguiiiii, sisplau!!!!!!!!
hahaaha nacoqueta!
Quan escrius un comentari,t'identifiques com "Otros" i poses el nom o poses el teu nom d'usuari de blogger i la contrasenya. per tal que surti, has de fer la segona opció ;-)
Una besada
(veus ara surto en griset ;-)))
1, 2, 1, 2, proves...
:-(
ARA!!!!!!! :-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home