giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dimarts, de setembre 27, 2005

Les calaixeres de l'àvia...


Això era i no era un país tan petit que quan el sol s’abillava elegantment per anar-se’n a fer nones, els seus habitants es qüestionaven si ja havia finit el dia o si, pel contrari, era encara el dia anterior. En aquest petit país, que no anomenarem per no aixecar la llebre, hi vivien unes dones i uns homes molt especials, que es captenien pel seny i la rauxa a parts iguals. La seva actitud envers la vida era modèlica. Mai no ultrapassaven els límits que ells mateixos, un dia llunyà, havien instaurat consuetudinàriament i que havien passat de generació en generació.

Vivia en aquell país una venerable jaieta, una àvia que en les seves primaveres havia rebut i guardat quelcom molt valuós, que molts envejaren al llarg de la vida. Passà els anys infantívols entre jocs i corredisses per daurats camps de blat i verdes praderies, al temps que imaginava grogues arenes de platges no contaminades i horitzons de blau de mar. Durant la seva jovenesa treballà en aquells mateixos daurats camps de blat, en aquelles mateixes verdes praderies, car el seu poble era situat estratègicament en un indret concret del petit país i tenia una mica de tot. La seva existència era feliç, gaudia de la natura i tenia un gran referent en la seva àvia, una venerable jaieta que en les seves primaveres havia rebut i guardat quelcom molt valuós, que molts envejaren al llarg de la vida. Aquesta, en morir, la va fer depositària del seu bé mes preuat: unes calaixeres, grosses, de fusta massissa, on guardà el tresor més preciós de tots els més preciosos tresors que en el món s’han vist mai.

La venerable jaieta, hereva d’aquell present, també havia guardat dins les calaixeres el seu bé més preuat: la fórmula màgica que aconseguia que el cor de les persones s’enlairàs molt amunt, per tots els racons d’aquelles rodalies i fins més enllà, a la recerca d’un cor semblant que els oferís amor a cabassos, tendresa, comprensió, sensibilitat, dolcesa i, fins i tot, jocs i moixonies.

Aquelles calaixeres passaren de generació en generació. Se’n va parlar per tot el poble, i la seva fama transcendí els límits físics d’aquell indret. Tot el país n’anava ple.

Per això, en aquell petit país, en què quan el sol s’abilla elegantment per anar-se’n a fer nones, i els seus habitants es qüestionen si ja ha finit el dia o si, pel contrari, és encara el dia anterior, quan veuen que algú ha trobat la tan desitjada fórmula màgica guardada al llarg dels segles a les calaixeres de totes les àvies diuen que TÉ EL COR COM UNES CALAIXERES.

I conte contat, conte acabat!

16 Comments:

Anonymous Anònim said...

Preciós el teu conte...
La veritat que tot i que alguna vegada he tingut ganes de marxar del meu poble i anar a una ciutat llunyana, on això de les calaixeres considerin que ja és obsolet, que és una "punyeta", crec que no marxaré mai, doncs només ací es pot Sentir i Viure amb tota la força que els cor n'és capaç.
Una besada

dimarts, de setembre 27, 2005  
Anonymous Anònim said...

Per cert... preciós el teu new look ;-))))

dimarts, de setembre 27, 2005  
Anonymous Anònim said...

Hola, noia del poble dels cors com calaixeres,

Estic contenta de saber que encara és habitat, el teu poble, SENTIR I VIURE, es diu, oi? Em fa molta d'il·lusió que m'hagis fet una visita, no per breu menys intensa i meravellosa. Vols dir que si abandonassis el poble, el petit país, a la recerca de no se sap què, no aniries a topar-te directament amb una munió d'antics conciutadans teus? Analitzem-ho!

Gràcies també pel comentari sobre el "new look" del blog. Et puc ben jurar que va sortir "per pura casualitat", que encara me'n faig creus de com en vaig saber treure l'entrellat!

Una besada! ;-)

dimarts, de setembre 27, 2005  
Anonymous Anònim said...

Ei nineta! Res de visita breu eh, que m'he passejat per la teva caseta una bona estona. Tu que estaries embadalida amb el teu Pachelbe, amb els ullets tancats.

Ui segur que mel's trobaria, així que potser que no em mogui (o potser canviar d'aires algun cap de setmana tampoc aniria tan malament, no?
Una besada

dimecres, de setembre 28, 2005  
Anonymous Anònim said...

*del

dimecres, de setembre 28, 2005  
Anonymous Anònim said...

La del SENTIR I VIURE,

La meva caseta no té gaire res d'especial, és petitona i feta a batzegades, que no en sé més. Però pots fer-me una visita quan vulguis.

Els caps de setmana solen ser ideals per canviar d'aires, diuen

Una besada! ;-)

dimecres, de setembre 28, 2005  
Blogger despi_na said...

Jo pensava que posar calaixeres al lloc del cor ho havia inventat en Dalí i ara veig que va ser ell que li va "plagiar" l'idea a la gent del vostre poble.

Es diu que val més una imatge que mil paraules però en aquest relat m'arriba més al cor l'escrit aquest que la pintura de les calaixeres.

dimecres, de setembre 28, 2005  
Anonymous Anònim said...

Uei, despi_na,

Es nota que tens bon gust! ;-)

Una besada!

dimecres, de setembre 28, 2005  
Anonymous Anònim said...

A casa dels meus pares hi ha una calaixera.
Quan jo era petitona i estava sola a casa em deleitava remenant-la. Hi havia una mica de tot: camises de dormir de lli, fetes a mà, amb puntes de ganxer. Fotografies dels meus pares quan eren joves, de color groguenc. Mocadors brodats, joies daurades... I jo li preguntava a la meva mare: "Són d'or?" i ella em responia:2 D'or hi manca". No tenien prou diners per comprar-se joies d'or...
Eren altres temps. Treballaven per omplir la calaixera amb robes i mocadors.
Ara, sovint, treballem massa, per guanyar més diners i malbaratar-los...
No tenim calaixeres i si en tenim alguna, l'omplim amb foteses i quincalla.
Hem d'anar a casa dels avis per trobar-la plena de vells i bells records!
Un conte molt bonic, Cat!
Joana

dissabte, d’octubre 01, 2005  
Anonymous Anònim said...

Hola, Joana,

Sí, realment això de les calaixeres ha passat una mica de moda, segons on, però no pertot arreu, afortunadament. Les calaixeres, els canteranos són mobles bastant grossos, i les cases són cada vegada més i més petites, i com que les parets no són elàstiques, l'espai és més i més reduït.

La idea de fer aquest conte va partir d'una frase que em digué algú fa algun temps: "la meva àvia sempre em deia que tenia el cor com unes calaixeres"... I mira, a partir d'això va sorgir el tema. M'agrada que t'hagi agradat.

Una besada! ;-)

diumenge, d’octubre 02, 2005  
Anonymous Anònim said...

Uix, quin error! D'anonymus, res... ;-)

diumenge, d’octubre 02, 2005  
Anonymous Anònim said...

Hola!!
Per sort les calaixeres del meu poble no passaran mai de moda ;-))) Sempre hi haurà persones "amb el cor com una calaixera", amb molts calaixos i portetes per conservar aquelles vivències, aquells records, aquelles persones que s'estimaran sempre tot i que a voltes no hi siguin. Espais especials i únics teixits al cor. De tant en tant va bé obrir aquests calaixos, fer una mirada. Algunes coses del passat ja no ens serveixen però ens han ajudat a créixer i a forjar el nostre present, d'altres ens reclamen una mica d'ordre i estarà bé si les endrecem un pèl perque facin goig, i d'altres ens portaran un somriure immens per veure tot el que guardem dins nostre i que no cal pregornar-ho als 4 vents. És sols nostre...
Una besada

diumenge, d’octubre 02, 2005  
Anonymous Anònim said...

pregonar-ho* ;-)

diumenge, d’octubre 02, 2005  
Anonymous Anònim said...

La del poble,

Sense paraules!

;-)

diumenge, d’octubre 02, 2005  
Anonymous Anònim said...

Un bonic canvi d'imatge per acompanyar una nova etapa de la vida. I qui ho diu, ho diu bé, que els canvis arriben quan hom hi està predisposat.
I la calaixera, ben gran, però sobretot ben endreçada.... Felicitats, i besets!

dijous, d’octubre 06, 2005  
Anonymous Anònim said...

Sí, usuari anònim, nova imatge i nova etapa a la vida. I els calaixos a punt d'omplir, sempre ben endreçats.

Una besada! ( per cert, t'agrada més l'orxata o el Cerol? )

dijous, d’octubre 06, 2005  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home