Les calaixeres de l'àvia...

Això era i no era un país tan petit que quan el sol s’abillava elegantment per anar-se’n a fer nones, els seus habitants es qüestionaven si ja havia finit el dia o si, pel contrari, era encara el dia anterior. En aquest petit país, que no anomenarem per no aixecar la llebre, hi vivien unes dones i uns homes molt especials, que es captenien pel seny i la rauxa a parts iguals. La seva actitud envers la vida era modèlica. Mai no ultrapassaven els límits que ells mateixos, un dia llunyà, havien instaurat consuetudinàriament i que havien passat de generació en generació.

Vivia en aquell país una venerable jaieta, una àvia que en les seves primaveres havia rebut i guardat quelcom molt valuós, que molts envejaren al llarg de la vida. Passà els anys infantívols entre jocs i corredisses per daurats camps de blat i verdes praderies, al temps que imaginava grogues arenes de platges no contaminades i horitzons de blau de mar. Durant la seva jovenesa treballà en aquells mateixos daurats camps de blat, en aquelles mateixes verdes praderies, car el seu poble era situat estratègicament en un indret concret del petit país i tenia una mica de tot. La seva existència era feliç, gaudia de la natura i tenia un gran referent en la seva àvia, una venerable jaieta que en les seves primaveres havia rebut i guardat quelcom molt valuós, que molts envejaren al llarg de la vida. Aquesta, en morir, la va fer depositària del seu bé mes preuat: unes calaixeres, grosses, de fusta massissa, on guardà el tresor més preciós de tots els més preciosos tresors que en el món s’han vist mai.

La venerable jaieta, hereva d’aquell present, també havia guardat dins les calaixeres el seu bé més preuat: la fórmula màgica que aconseguia que el cor de les persones s’enlairàs molt amunt, per tots els racons d’aquelles rodalies i fins més enllà, a la recerca d’un cor semblant que els oferís amor a cabassos, tendresa, comprensió, sensibilitat, dolcesa i, fins i tot, jocs i moixonies.

Aquelles calaixeres passaren de generació en generació. Se’n va parlar per tot el poble, i la seva fama transcendí els límits físics d’aquell indret. Tot el país n’anava ple.

Per això, en aquell petit país, en què quan el sol s’abilla elegantment per anar-se’n a fer nones, i els seus habitants es qüestionen si ja ha finit el dia o si, pel contrari, és encara el dia anterior, quan veuen que algú ha trobat la tan desitjada fórmula màgica guardada al llarg dels segles a les calaixeres de totes les àvies diuen que TÉ EL COR COM UNES CALAIXERES.

I conte contat, conte acabat!