Bunyols, vi dolç i serenates...

21 d’octubre, Santa Úrsula. Si em demanau qui era em sembla que no us en sabré donar gaires explicacions, la veritat, com la majoria dels meus compatriotes illencs, si no vaig errada, però el cert és que, com en d’altres indrets, en celebram la festa de temps ençà, i amb una tradició que es transmet de generació en generació. Informant-me’n una mica n’he trobat la petita història. Tal dia com avui es commemora el sacrifici patit per n’Úrsula, en companyia d’altres al·lotes, de camí cap a Roma des de la Bretanya. La llegenda diu que en total eren onze mil verges, i tot i que el nombre no se sap amb certitud, alguns estudiosos del tema afirmen que no passaven gaire de la mitja dotzena.

Ja fa dies, coes formades al voltant d’una paradeta o de l’entrada d’una botiga o petit comerç ens anuncien que la tradició continua, inalterable, com cada any, això sí, cada vegada a un preu més elevat. Els carrers porten una flaire especial. L’olor dels bunyols, més consumits en aquestes dates que la resta de l’any, es percep d’un bon tros lluny. Ençà i enllà trobam persones que van i vénen amb la bosseta de paper, ben ufanes i amb ganes de menjar-se tan gustosa i dolça teca en un tres i no res.

Els bunyols poden ser de dos tipus: de vent o farcits, i tant d’una casta com de l’altra, sempre són presents a la festa a l’hora de la convidada. Això sí, els de vent, que tenguin forat. Aquests, fregits en abundant oli, ben calent, de moniato o de patata (o mesclant tots dos ingredients, per fer-los retre!), farina, aigua i llevat, i ben ensucrats o sucats en mel, llet condensada o xocolata desfeta en ésser cuits; els farcits, amb crema, nata o xocolata... en qualsevol cas, tot un repte per a les estimades calories! Per acompanyar-los, un bon vi dolç, que ajuda a entrar en calor, si és mester.

A les escoles, des de fa uns anys és costum que els nins regalin un clavell a les nines, i que aquestes els convidin a bunyols o llepolies.

Ja més grans, els al·lots, acostumen de fer serenates a les seves amigues. Les cançons són tan “típiques” com l’arxiconeguda, i mai ben ponderada, Clavelitos, que com tots sabem és moooolt mallorquina! Sort que entre col i col, lletuga, i encara se’n canten de ben vitenques, verdolagues, sovint, i amb un punt d’humor que fa treure els colors a més d’una homenatjada:

Si me dónes lo que vull

jo et donaré lo que vols:

tu vols un paner de figues,

jo vull un plat de bunyols.

Sa cadira plegadissa
que en Pep te va regalar,
sé com la vares guanyar:
jaguda dins sa païssa!

Per fer-te una serenata
set pessetes vaig pagar...
es “bunyol” que no és de pasta,
que me’l vols deixar tastar?

I per acabar, una anècdota, que em va fer riure en llegir-la al diari, però que em sembla a hores d’ara ben patètica. Fa uns dies, a Sineu, una bunyolera, cansada que els neòfits en el tema li demanassin si feia “calamars a la romana” tengué la idea de posar un rètol per indicar quin era el seu producte. No se li ocorregué cap altra cosa que posar-hi: “Donuts de Mallorca”... Sense comentaris!