Des del cor...
Des del cor, tot desitjant-vos el millor del món, PER MOLTS D’ANYS! I com diu en Llach: “que la vida us doni un camí ben llarg!”
Una besada grossa i una abraçada fortíssima!
posted by nacoca | dimarts, de febrer 14, 2006
giragonsa
aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?
Dades personals
- Nom: nacoca
- Ubicació: un racó de món, Països Catalans
Poques coses més a dir que encara no conegueu
- Les veles s'inflaran...
- 108 anys en un minut
- Nit bruixa de sant Antoni
- Tornar a néixer
- Sant Antoni i el Dimoni
- Cocarrois
- Tornem-hi, Tonina!
- Nit de Reis, nit d'il·lusió
- Cap d'any
- Nadal
dimarts, de febrer 14, 2006
4 Comments:
ITACA
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques
GRACIES PER ACOMPANYAR.ME!!!!!
Ara mateix, i encara que et sembli estrany, sense paraules... Gràcies.
Una besada grossa! ;-)
Feia molt de temps que no entrava a la teva pàgina. Ara, en fer-ho i trobar-me aquesta imatge de Cotlliure, penso que sis dies més tard (el dia 20) apareixia una columna al Més Andorra (un diari del País del Pirineu) que en parlava. No recordo qui la signava, però segur que tu ho saps. Penso que t'agradarà. Una besada i una abraçada també per a tu (de tots dos).
La columna deia així:
Com cada any, el febrer m’ha tornat a Cotlliure: el xiulet del Crist de la Tramuntana, el silenci de la sorra, la llepada de l’onada a la platja, l’escalfor pètria de Sant Vicenç, les vinyes verdes vora el mar, el flum esdevenint pèlag, la rosa perfumada de papallones, la llimona disfressada de coronel...
Fa tres anys, la platja de Cotlliure em va regalar una rosa i la mar de Cotlliure me la va robar. Però la mar (sempre la mar: com l’enyoro!) em va tornar la rosa quinze dies més tard, sota la pluja, a la sorra de Palamós. Des d’aleshores, n’hi ha hagut moltes altres, de roses, però jo, cada any, vaig a buscar-ne una arran de mar, a Cotlliure.
En acostar-m’hi, Cotlliure ja em somriu. Sant Vicenç em saluda amb un miratge: una dona, embolcallada amb una bufanda lila i negra, és als seus peus. Somriu, espera... tremola. Sant Vicenç toca migdia i un home (vestit de fosc, rosa a la mà, caminar de Groucho) s’acosta a ella. Somriu, camina... tremola.
Es fon la imatge i sóc sota la pineda. Arriba el somriure d’una rosa als llavis i comencen a eixir papallones. S’atura l’aire, el cel es commou, els pardals triten com mai. Camino cap a la platja. Prop d’un banc, un nen juga amb un gos. A les terrasses, els estrangers es deixen amanyagar pel sol mentre es fan passar la set amb un refresc o s’escalfen l’ànima amb un cafè. Una parella d’ancians passeja hores de vida i tres vells pescadors inventen noves històries de sucre del mariner Luard.
Miro la mar... i espero. La mar dissimula: juga amb les barques de fireta, fa escumes de cotó fluix, barreja blaus cels i blaus marins, fa l’ullet a les gavines i reposa amb suavitat, llepant la platja. Sap que espero i em fa gruar. Però tot arriba... i em torna la rosa, com cada any. Una rosa roja sota el fred de Cotlliure. I dels meus ulls n’eixien papallones.
Ei, pèlag estimat!
Tot i que no te'n recordis de qui signava la columna d'aquest diari del País dels Pirineus, em sembla endevinar-ne la personalitat. És un text com tants d'altres que n'he pogut llegir, carregat d'emoció, de moments viscuts apassionadament, de papallones que ixen dels ulls, de cotó fluix, de refrescants coronels, de roses i de flums, de mirades i de pèlags... de tanta de poesia!
Moltes de gràcies per voler compartir-la amb mi.
Una besada i una gran abraçada amb tota l'estimació del món!
:-)))
Publica un comentari a l'entrada
<< Home