La mort, la vida... un cinta sense fi

L'avió, amb sortida prevista a les 23.00h, va amb retard. Els passatgers, amb la targeta d’embarcament a la mà, ja es troben a la porta D86. De cop en sec, els envien a l'A22, o sigui l’eituentitú, en anglès de màquina aeroportuària. Agafen la bossa i cap allà corrents, no fos cas que... Al cap d'una bona estona de protestar i recordar-se de tots els avantpassats dels benvolguts propietaris, treballadors, amics i benefactors de la companyia aèria ja són dalt de l'aeronau. "L'aeroport de destinació es tanca a les 12.00h de la nit, suposam que hi arribarem d'hora, però haurem de fer via", diu una empleada. El pilot es posa en marxa i fiu-fiu, una mica més i no cal cordar-se la corretja. L’avió ja és a terra. Fa una estona que els amics esperen. Les salutacions i les abraçades ajuden a contrarestar la fredor de la nit. Au, que es fa tard i vol ploure... la motxilla dins el maleter i àpali, cap al pis on romandre dues nits.

L'endemà, el dia convida a fer una volta pel port, que fa solet i la llum és espectacular per fer unes quantes fotos. El passeig marítim és preciós, net i ben cuidat. Uns quants homes ja grans prenen el sol i fan petar la xerrada. Tan animats estan en les seves coses que no es temen d'un fet: en un altre banc hi ha un home que sembla dormit. Ho sembla, només. Una observació de prim compte fa suposar una altra cosa ben diferent: el seu somni és el definitiu. La cara groguenca, del color de la cera; a la mà dreta al seu inseparable bastó, i la mà esquerra ja blava-moradenca, gairebé negra, reposa sobre el seient. Telefonada al 061. Un policia local arriba en uns minuts. La gent que es passeja fa una pausa per contemplar la feta. Un home diu que el coneix: “Sí, es el señor Juan... sí, que trabajaba en...” “Em sap greu, no som d’aquí”. Unes al·lotetes se’l miren, el Sr. Joan: “¡Ay, por favor!” No en deuen haver vistes gaires, de persones mortes, i menys al carrer. El Sr. Joan porta jaqueta, gorra de visera, corbata i ulleres de sol. No deu fer gaire més d’un quart d’hora que el cor li ha dit prou. Els ulls li han quedat mig oberts, segurament per contemplar per darrera vegada les barquetes, l’aigua, el seu estimat passeig marítim. Al cel sia.

La colla abandona l'escenari, reprèn la passejada i al cap d'una estona va a dinar, que la vida continua. A les postres, guitarra a la mà i cançons a voler. Al cap d’un temps alguns ja marxen, que tenen un llarg camí de retorn a casa. Quina alegria veure'ls, feia ja tant de temps! Fins a la propera!

A la nit, sopar casolà i més cançons. Carai, quines sevillanes més ben ballades, segons qui! Les lletres d'en Raimon i d'en Serrat fan recordar bells moments, i l'emoció apareix al rostre de la benvolguda amfitriona. Acabada la vetlada, plena de paraules i de filosofies diverses, retorn al pis, que el cansament ja és manifest.

Darrer dia. Després de berenar, una volteta pel poble. Recorregut per la part antiga, vestigis de la murada i una munió de petits detalls que surten a l'encontre des de qualsevol racó. Després del vermut, en un tres i no-res ja és hora d’anar cap a l'aeroport.

Enrere queden estones plenes d'emoció, de tendresa, de rialles, de preciosos records. Amb les piles carregades per una temporada, fins una altra.

Una besada molt grossa! ;-)