giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dijous, de març 31, 2005

Festival Mundial de Folklore...

N’hi ha que no hem estat cridats als camins de la dansa. La gràcil Terpsícore, espavilada com ella sola, altres feines té que donar-nos un cop de mà per estimular-nos a seguir les seves petjades, per encoratjar-nos a posar-nos les sabatilles i el tutú i fer una versió lliure del “Llac dels cignes”, que podria ser ben bé “sa bassa de ses ànneres”. Afortunadament, però, hi ha persones que tenen aquest do, i són capaces de fer saltirons, voltes i giragonses amb la mateixa facilitat que la musa de la dansa es treu de la màniga un nou ball. Ai, sí, que molts són els cridats i pocs els elegits, em sembla... o almenys no pas jo, com ja us podeu imaginar.

Aquesta setmana ha començat el Festival Mundial de Folklore, enguany en la seva onzena edició. Té caràcter biennal i cada any compta amb la presència de representants d’un grapat de països, allunyats geogràficament, però propers a partir de la màgia del ball, del folklore. Els diferents ritmes, les músiques i les cançons que acompanyen els dansadors, els colors del vestuari, les distintes maneres d’entendre tal art són els elements que componen aquesta immensa coreografia compartida durant cinc dies per més de 1.500 persones. Turcs, mexicans, estonians, finlandesos, israelians, egipcis, rwandesos, balladors del Congo, de Puerto Rico, gallecs, eivissencs, mallorquins... actuaran a les diverses places de Ciutat. Davant tal mostra de qualitat... me’n trec el capell!

;-)

dimarts, de març 29, 2005

Efectes col•laterals de les festes pasquals…

Sempre he pensat que la majoria de les festes que en el món es fan i es desfan, amb tota la seva gamma de títols, motivacions o celebracions –les de Pasqua no en són l’excepció, naturalment– tenen un elevat grau d’efectes col•laterals. Els efectes col•laterals de tota festa que sigui així anomenada van des d’un augment del diàmetre del forat de la butxaca pròpia fins a la imperiosa necessitat de descans produït per l’excessiva presència de parents “coneguts-per-estones” que només es troben a l’hora dels àpats a ca altri i/o en camp propi, passant per la incommensurable ingesta de viandes i destil•lats propis de cada estació.

L’arribada de les festes, tan benvolgudes i desitjades, pareix la fi del món! Sovint sembla com si la cartera patís un sobtat atac de badalls, tant d’obrir i tancar la boca, acompanyat d’una nàusea continuada que la impel•leix a “treure” tot el que conté, i potser una mica més i tot, en forma de moneda corrent o de plàstic. Que si vendran convidats a casa, que si anirem nosaltres a ca seva, que si comprarem tal cosa o tal altra, que amb això no n’hi ha ni per començar, que cal quedar millor que mai... I és que en tota festa, en tota celebració com cal sempre hi sol haver aquell/a convidat/-ada que és de quedar bé en tot moment... Què pensaria de nosaltres, si... no, no i no!... a quedar com senyors, que no sigui dit! I és aleshores quan comença el vertader “Via Crucis”!

I vius i ungles! Preparam els plats tradicionals que contribueixen a unes considerables rodoneses al voltant del nostre “cuerpessito serrano”. I no hi pot mancar la rebosteria, no, tant la salada com la dolça. Que si panades de carn, de carn amb pèsols, només de pèsols (els xítxeros manacorins, els xiots de... de... en fi, ja sortirà!), de pasta “normal”, de pasta dolça... Que si robiols de brossat, de cabell d’àngel, de confitura d’albercoc o fins i tot de codonyat... Que si crespells en forma de cor, d’estrella o de flor... Que si greixonera de brossat... Ufff! En resum, que amb uns quants àpats ja l’hem feta bona, que l’estiu és a tocar i haurem de pensar en platges i piscines, després de fer la miraculosa cura d’aprimament per poder anar a mostrar el que és mostrable, com és de suposar.

I és que ens agraden tant, les festes... quan s’acaben!

;-)

dissabte, de març 19, 2005

Qui canta sos mals espanta...

Des que el món és món l’home i el cant han anat de bracet. El cant no es pot separar de la vida de l’home i del seu desenvolupament: l’acompanya sempre i sempre compleix una funció determinada.

Les cançons de bres són la primera forma poètica que arriba al nin petit. Comprèn el so, la remor de la cançó i la seva melodia, encara que no n’entengui les paraules. Aquestes cançons comuniquen seguretat, afectivitat, amorositat. Aconsegueixen la tranquil•litat del nin i així s’adorm.

El nin es fa gran amb l’ajuda de la cançó. La cançó, la paraula, esdevé part important dels seus jocs, és una eina bàsica tant en l’experimentació lúdica com en l’ensenyament.

La cançó és plaer, diversió. És informació, denúncia i rebel•lia. És, alhora, pregària, súplica, conjur. És poesia, màgia, signe de solemnitat. La cançó és present en el treball del camp: batre, segar, llaurar, munyir... tenen les seves respectives tonades. Com a signe d’identificació d’un determinat grup humà, conforma el signe de pertinença a un poble. Té una funció històrica, ja que deixa testimoni de la història menuda i perpetua el record dels que ja no hi són.

“Qui canta sos mals espanta,
cantem una cançó,
cantem-me cent quaranta,
cantem-ne un milió”.

do-mi-sol-do!

dimarts, de març 15, 2005

VII Mostra Internacional d'Improvisadors...

La setmana passada va tenir lloc la VII Mostra Internacional d’Improvisadors. Els escenaris triats varen ser Campos, Manacor i Ciutat. Poguérem seguir les actuacions de glosadors illencs, d’improvisadors portuguesos i d’un repentista cubà. Si va a dir ver no totes les intervencions foren reeixides, però és que això d’improvisar una glosa, bé sigui de 4 mots (versos), bé sigui una dècima és un treball francament difícil. Durant la vetlada (de més de quatre hores de durada!... ufffff) els participants demostraren la seva imaginació i les seves “taules” sobre l’escenari. I és que això de glosar és tot un art, però ningú no neix ensenyat.

La glosa, la poesia popular, a través del temps, ha estat indispensable per refermar els vincles de l’home amb la realitat, amb la vida. Per això, els lligams existents en tota col•lectivitat han trobat en el glosador un excepcional espectador, guardià del temps i protector i vigilant d’una manera de viure. El seu paper consisteix a guardar intacte tot allò que el seu sisè sentit ha percebut i que té el deure de conservar a través de la paraula i del sentit de l’humor, de vegades proper a la ironia i al sarcasme.

El glosador dedica part del seu temps a mantenir vives les tradicions més arrelades. Tradicions que ens vénen transmeses de generació en generació. Tradicions que perviuen oralment a través de la paraula, del sentiment. La poesia popular l’ha creada el poble a partir de la seva necessitat d’expressar unes vivències humanes elementals i permanents i en la qual es reconeix com a tal poble. La intervenció del glosador serà important, la seva paraula serà prou fidedigna i servirà com a testimoniatge d’aquells fets que reflecteixen unes determinades vivències que seran, en definitiva, les que constituiran el llegat dels pobles i que conformaran la memòria col•lectiva de la humanitat.

“Sa paraula s’agermana
amb sa música i es cant,
tot glosant i improvisant
durant un cap de setmana.
Sa proposta no és gens vana:
que aquests mots, sempre planers,
de glosadors i “trovers”,
corrandistes, “versadors”,
repentistes, cantadors...
perdurin per sempre més!”

Amén!

divendres, de març 11, 2005

Som de terra... i terrejam!

Diumenge passat va acabar la XXI edició de la Fira del Fang. Com cada any, Marratxí, el municipi de la terra roja, de les olles i dels focs pirotècnics, va ser l’escenari per on desfilà un bon nombre d’expositors. Ollers, terrissaires illencs i d’altres venguts d’altres comunitats autònomes mostraren els seus productes. Les ceràmiques illenques i les de l’altre costat de la mar es donaren la mà una vegada més durant prop d’una dotzena de dies. Hi hagué demostració dels artesans, en viu i en directe. La música no hi mancà, ni el ball de bot... “va de jooootaaaa”! La cirereta del pastís ha estat enguany l’exposició “Instruments musicals de fang”, que ha comptat amb la col•laboració del Museu de Mallorca i amb la banda sonora d’un Concert d’Ocarines, fetes per una artista-constructora-luthier que dedica el seu esforç a la fabricació d’aquest instrument, ja conegut i utilitzat a les cultures precolombines (els asteques, els maies i els inques ja n’elaboraven). També es pogueren veure ximbombes, xiulets, gorrions d’aigua o rossinyols, gorrions i siurells, possiblement, aquest, el més emblemàtic dels fabricats a l’Illa.

En aquests moments en què els plàstic és un dels principals elements de la vida diària és bo que pensem en “els altres materials”, els de tota la vida, que tenen tants d’anys com l’home. Una indústria potent, la del plàstic, amb tota una gamma de productes que ens faciliten el dia a dia, però que no fan gaire bé a la natura. Els “altres materials”, els que conegueren els nostres avantpassats, són fets a partir dels elements més primitius, la terra i l’aigua. La terra i l’aigua, el fang pastat per unes mans clivellades que fan tangibles objectes ben coneguts pertot arreu. Objectes que tengueren una funció en cada llar, en els treballs del camp, en els jocs dels infants. Objectes pràctics que han donat un rendiment al llarg de la història i que encara podem trobar en els mercats i les fires. Objectes que fan part de la nostra existència des que el món és món i que ens ajuden a conèixer una mica més i millor les nostres arrels perquè... som de terra... i terrejam!

dimarts, de març 08, 2005

Dia de la dona treballadora...

Aina, Aina Maria, Alba, Alícia, Ana, Àngels, Anna, Antònia, Aranzazu, Asunción, Aurora, Azucena, Beatriu, Carme, Catalina, Caterina, Cati, Cecilia, Clara, Claudina, Conxa, Cristina, Cristine, Dolors, Edu, Elisabeth, Empar, Esther, Eva, Francesca, Gema, Gemma, Glòria, Hella, Imma, Inès, Isabel, Jeni, Jerònia, Joana, Joana Maria, Josefina, Judit, Judith, Lali, Laura, Lina, Lourdes, Lucía, Magdalena, Maite, Margalida, Margaret Aniurka, Maria, Mariàngels, Mariantònia, María Cristina, María del Carmen, María del Mar, Maria del Pilar, Maria Jesús, María José, Maria Lluïsa, María Soledad, Marione, Marisa, Mari Trini, Marta, Maruja, Matilde, Máxima, Meritxell, Miriam, Mònica, Montse, Núria, Paquita, Patrícia, Pau, Pepi, Pia, Pilar, Quima, Raquel, Roser, Rosi, Silvia, Teresa, Tonina, Vanesa, Vicky, Victòria, Xesca, Xisca, Yolanda… i moltes d’altres dones que fan que el món sigui més habitable!