Efectes col•laterals de les festes pasquals…
Sempre he pensat que la majoria de les festes que en el món es fan i es desfan, amb tota la seva gamma de títols, motivacions o celebracions –les de Pasqua no en són l’excepció, naturalment– tenen un elevat grau d’efectes col•laterals. Els efectes col•laterals de tota festa que sigui així anomenada van des d’un augment del diàmetre del forat de la butxaca pròpia fins a la imperiosa necessitat de descans produït per l’excessiva presència de parents “coneguts-per-estones” que només es troben a l’hora dels àpats a ca altri i/o en camp propi, passant per la incommensurable ingesta de viandes i destil•lats propis de cada estació.
L’arribada de les festes, tan benvolgudes i desitjades, pareix la fi del món! Sovint sembla com si la cartera patís un sobtat atac de badalls, tant d’obrir i tancar la boca, acompanyat d’una nàusea continuada que la impel•leix a “treure” tot el que conté, i potser una mica més i tot, en forma de moneda corrent o de plàstic. Que si vendran convidats a casa, que si anirem nosaltres a ca seva, que si comprarem tal cosa o tal altra, que amb això no n’hi ha ni per començar, que cal quedar millor que mai... I és que en tota festa, en tota celebració com cal sempre hi sol haver aquell/a convidat/-ada que és de quedar bé en tot moment... Què pensaria de nosaltres, si... no, no i no!... a quedar com senyors, que no sigui dit! I és aleshores quan comença el vertader “Via Crucis”!
I vius i ungles! Preparam els plats tradicionals que contribueixen a unes considerables rodoneses al voltant del nostre “cuerpessito serrano”. I no hi pot mancar la rebosteria, no, tant la salada com la dolça. Que si panades de carn, de carn amb pèsols, només de pèsols (els xítxeros manacorins, els xiots de... de... en fi, ja sortirà!), de pasta “normal”, de pasta dolça... Que si robiols de brossat, de cabell d’àngel, de confitura d’albercoc o fins i tot de codonyat... Que si crespells en forma de cor, d’estrella o de flor... Que si greixonera de brossat... Ufff! En resum, que amb uns quants àpats ja l’hem feta bona, que l’estiu és a tocar i haurem de pensar en platges i piscines, després de fer la miraculosa cura d’aprimament per poder anar a mostrar el que és mostrable, com és de suposar.
I és que ens agraden tant, les festes... quan s’acaben!
;-)
L’arribada de les festes, tan benvolgudes i desitjades, pareix la fi del món! Sovint sembla com si la cartera patís un sobtat atac de badalls, tant d’obrir i tancar la boca, acompanyat d’una nàusea continuada que la impel•leix a “treure” tot el que conté, i potser una mica més i tot, en forma de moneda corrent o de plàstic. Que si vendran convidats a casa, que si anirem nosaltres a ca seva, que si comprarem tal cosa o tal altra, que amb això no n’hi ha ni per començar, que cal quedar millor que mai... I és que en tota festa, en tota celebració com cal sempre hi sol haver aquell/a convidat/-ada que és de quedar bé en tot moment... Què pensaria de nosaltres, si... no, no i no!... a quedar com senyors, que no sigui dit! I és aleshores quan comença el vertader “Via Crucis”!
I vius i ungles! Preparam els plats tradicionals que contribueixen a unes considerables rodoneses al voltant del nostre “cuerpessito serrano”. I no hi pot mancar la rebosteria, no, tant la salada com la dolça. Que si panades de carn, de carn amb pèsols, només de pèsols (els xítxeros manacorins, els xiots de... de... en fi, ja sortirà!), de pasta “normal”, de pasta dolça... Que si robiols de brossat, de cabell d’àngel, de confitura d’albercoc o fins i tot de codonyat... Que si crespells en forma de cor, d’estrella o de flor... Que si greixonera de brossat... Ufff! En resum, que amb uns quants àpats ja l’hem feta bona, que l’estiu és a tocar i haurem de pensar en platges i piscines, després de fer la miraculosa cura d’aprimament per poder anar a mostrar el que és mostrable, com és de suposar.
I és que ens agraden tant, les festes... quan s’acaben!
;-)
posted by nacoca | dimarts, de març 29, 2005
6 Comments:
Com a bona portadora d'optimisme quasi desmesurat m'atreveixo a dir que el millor efecte col.lateral, que es deriva de tanta feinada, de tanta "atabalamenta" i com no , de tant forat a la butxaca... és el record dels bons moments, aquell que amb el temps acabarem evocant amb un somriure melancòlic als llavis.
Una abraçada!
Melmelada, tens tota la raó... el teu optimisme és gairebé desmesurat! ;-) Sí, estic d'acord amb tu que els bons moments són el que en queda, de tant de trull.
I tanmanteix... "Pasco" només ve un pic cada any!
Una besada i un somriure (i sense gens de malenconia, que consti!)
;-)
Ens agraden les festes quan s'acaben? o ¿ens agraden les festes (i els dies laborables) sempre que ens trobem ben acompanyats?
Potser sí, despi_na... les festes ens agraden quan comencen, quan hi som i quan acaben, sobretot acompanyades de persones properes i estimades. I si els dies feiners també són acompanyats, millor encara!
Una besada!
;-)
Ostres xiqueta, això dels efectes col·laterals és cert, jo després del procés d'expansió estic a aigua... ja se saps que el pa també engreixa.
Un rebeset, bonica i no saps com he rist!
Continua la teva dieta hídrica, Idril, però pensa que també la fan els peixos i no tots tenen el "cos danone"! La pregunta és: els cal? Perquè, la veritat, on hi hagi un bon llobarro, ben galdós... en fi!
Una besada! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home