Qui canta sos mals espanta...
Des que el món és món l’home i el cant han anat de bracet. El cant no es pot separar de la vida de l’home i del seu desenvolupament: l’acompanya sempre i sempre compleix una funció determinada.
Les cançons de bres són la primera forma poètica que arriba al nin petit. Comprèn el so, la remor de la cançó i la seva melodia, encara que no n’entengui les paraules. Aquestes cançons comuniquen seguretat, afectivitat, amorositat. Aconsegueixen la tranquil•litat del nin i així s’adorm.
El nin es fa gran amb l’ajuda de la cançó. La cançó, la paraula, esdevé part important dels seus jocs, és una eina bàsica tant en l’experimentació lúdica com en l’ensenyament.
La cançó és plaer, diversió. És informació, denúncia i rebel•lia. És, alhora, pregària, súplica, conjur. És poesia, màgia, signe de solemnitat. La cançó és present en el treball del camp: batre, segar, llaurar, munyir... tenen les seves respectives tonades. Com a signe d’identificació d’un determinat grup humà, conforma el signe de pertinença a un poble. Té una funció històrica, ja que deixa testimoni de la història menuda i perpetua el record dels que ja no hi són.
“Qui canta sos mals espanta,
cantem una cançó,
cantem-me cent quaranta,
cantem-ne un milió”.
do-mi-sol-do!
Les cançons de bres són la primera forma poètica que arriba al nin petit. Comprèn el so, la remor de la cançó i la seva melodia, encara que no n’entengui les paraules. Aquestes cançons comuniquen seguretat, afectivitat, amorositat. Aconsegueixen la tranquil•litat del nin i així s’adorm.
El nin es fa gran amb l’ajuda de la cançó. La cançó, la paraula, esdevé part important dels seus jocs, és una eina bàsica tant en l’experimentació lúdica com en l’ensenyament.
La cançó és plaer, diversió. És informació, denúncia i rebel•lia. És, alhora, pregària, súplica, conjur. És poesia, màgia, signe de solemnitat. La cançó és present en el treball del camp: batre, segar, llaurar, munyir... tenen les seves respectives tonades. Com a signe d’identificació d’un determinat grup humà, conforma el signe de pertinença a un poble. Té una funció històrica, ja que deixa testimoni de la història menuda i perpetua el record dels que ja no hi són.
“Qui canta sos mals espanta,
cantem una cançó,
cantem-me cent quaranta,
cantem-ne un milió”.
do-mi-sol-do!
posted by nacoca | dissabte, de març 19, 2005
6 Comments:
Ara jo;
...La balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil
buida que buida sa filosa...
(que segueixi un altre)
... de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela pel demà...
;-)
Sí, rrateta, totalment d'acord amb en Joaquim Maideu. La cançó, la paraula cantada, és un dels més representatius signes d'identitat de cada poble, de cada cultura, de cada col·lectiu humà.
Sagrantana, l'expressió antropològica de la teva identitat és inqüestionable, tot i que cantant... en fi... sense comentaris!
;-) Una besada!
I diuen que "qui canta, els seus mals espanta".
Ara que hi penso, canto molt jo, però no pas quan tinc mal, que no em ve de gust, sinó ben al contrari, canto quan estic contenta...
I m'és igual si faig ploure, quan estic contenta, jo canto, peti qui peti.
Una abraçada!
Melmelada, com bé saps n'hi hagué un que es va fer d'or am el seu "singing in the rain", cantant sota la pluja... Tant de gust hi passava que no es limitava a entonar la cançó, sinó que també la ballava.
No patesquis per res, tu continua cantant, que el camp necessita reg ("aigo vos demanam, aii-i-i-goooo-uo-o-") i enguany hi ha sequera! Pel que fa a la coreografia... tu mateixa!
;-) Una besada!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home