Distàncies...

Tot i que la claror dels fanals guaitava pel finestral, l’estança era fosca. L’ambient, pesant, feixuc, tan carregat que es podia tallar amb una dalla. Aquell dia no havia estat millor que els anteriors. La rutina, el desassossec, la ràbia, la impotència havien estat una vegada més “el teu pa de cada dia”. Un pa que no et nodria. Un pa molt dur, mal d’empassar, que de temps ençà no aconseguia altra cosa que fer-te més i més mal a cada mossegada. Aquell dia, però, alguna cosa d’especial s’esdevingué. Algú te n’havia parlat. No en sabies res. “Potser sigui cert, però... i si no ho és? Qui dies passa, anys empeny, ja ho veurem!”. Amb la por als ulls, amb el sofriment per company, amb el mal a les entranyes prengueres la decisió: “O ara o mai!”. I dit i fet!

La desesperació et portà a aquell indret, un lloc desconegut. Uns ulls t’esguardaven. Algú es va adonar de la teva presència. Discretament et dirigí unes paraules que et dibuixaren un somriure als llavis. Al cap d’un temps els teus ulls, solcats per la immensitat d’unes llàgrimes de vidre i sal, cobraren nova vida i començaren a lluir novament. Les paraules contribuïren al petit miracle. I na Sara, en Jeremies, un cafè, una copa, aquella cigarreta a mitges, somnis compartits a cau d’orella, moments de tendresa, instants de companyia, bells poemes, paraules a tocar de dits...

Les vostres estones es multiplicaven, la coneixença anava “in crescendo”. Us sentíeu bé. Res no podia enfosquir aquells lluminosos dies. Una preciosa mà, acollidora i suau, agombolava neguits i desficis. La complicitat, la confidència, les rialles, els somriures, les clucades d’ull farcien els vostres minuts, les vostres hores. Els dies, les setmanes us apropaven més i més.

Albiràveu l’horitzó, aquell horitzó que reflectia tan benvolgudes imatges. Els vostres cors glatien a l’uníson amb una cadenciosa melodia teixida d’estimació. Passava el temps i aquell sentiment es feia més gran. Sense pronunciar cap paraula ja sabíeu què volíeu dir. Us oloràveu el pensament, potser? Era allò producte de la telepatia? No us en sabíeu donar resposta, però això tampoc no us importava gaire. Aquell primerenc contacte, aquell primer batec es va convertir en el portador d’un nou futur, en el foc purificador que havia de fer possible el ressorgiment de les vostres pròpies cendres.

El temps passà, rítmicament i inexorable. La trena es va anar descabdellant. Altres cors iniciaren una bella dansa al vostre entorn. El vostre carnet de ball es va anar emplenant de mica en mica. Avui una giga, demà una contradansa, passat-demà un vals, potser. Nous ritmes, noves músiques, noves paraules, nous somriures...

Agafàreu camins divergents, però mai no deixareu de sentir les notes d’aquella vella cançó, feta d’estimació, que roman per sempre més en el racó més pregon de la vostra ànima.