giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dilluns, de febrer 07, 2005

Distàncies...

Tot i que la claror dels fanals guaitava pel finestral, l’estança era fosca. L’ambient, pesant, feixuc, tan carregat que es podia tallar amb una dalla. Aquell dia no havia estat millor que els anteriors. La rutina, el desassossec, la ràbia, la impotència havien estat una vegada més “el teu pa de cada dia”. Un pa que no et nodria. Un pa molt dur, mal d’empassar, que de temps ençà no aconseguia altra cosa que fer-te més i més mal a cada mossegada. Aquell dia, però, alguna cosa d’especial s’esdevingué. Algú te n’havia parlat. No en sabies res. “Potser sigui cert, però... i si no ho és? Qui dies passa, anys empeny, ja ho veurem!”. Amb la por als ulls, amb el sofriment per company, amb el mal a les entranyes prengueres la decisió: “O ara o mai!”. I dit i fet!

La desesperació et portà a aquell indret, un lloc desconegut. Uns ulls t’esguardaven. Algú es va adonar de la teva presència. Discretament et dirigí unes paraules que et dibuixaren un somriure als llavis. Al cap d’un temps els teus ulls, solcats per la immensitat d’unes llàgrimes de vidre i sal, cobraren nova vida i començaren a lluir novament. Les paraules contribuïren al petit miracle. I na Sara, en Jeremies, un cafè, una copa, aquella cigarreta a mitges, somnis compartits a cau d’orella, moments de tendresa, instants de companyia, bells poemes, paraules a tocar de dits...

Les vostres estones es multiplicaven, la coneixença anava “in crescendo”. Us sentíeu bé. Res no podia enfosquir aquells lluminosos dies. Una preciosa mà, acollidora i suau, agombolava neguits i desficis. La complicitat, la confidència, les rialles, els somriures, les clucades d’ull farcien els vostres minuts, les vostres hores. Els dies, les setmanes us apropaven més i més.

Albiràveu l’horitzó, aquell horitzó que reflectia tan benvolgudes imatges. Els vostres cors glatien a l’uníson amb una cadenciosa melodia teixida d’estimació. Passava el temps i aquell sentiment es feia més gran. Sense pronunciar cap paraula ja sabíeu què volíeu dir. Us oloràveu el pensament, potser? Era allò producte de la telepatia? No us en sabíeu donar resposta, però això tampoc no us importava gaire. Aquell primerenc contacte, aquell primer batec es va convertir en el portador d’un nou futur, en el foc purificador que havia de fer possible el ressorgiment de les vostres pròpies cendres.

El temps passà, rítmicament i inexorable. La trena es va anar descabdellant. Altres cors iniciaren una bella dansa al vostre entorn. El vostre carnet de ball es va anar emplenant de mica en mica. Avui una giga, demà una contradansa, passat-demà un vals, potser. Nous ritmes, noves músiques, noves paraules, nous somriures...

Agafàreu camins divergents, però mai no deixareu de sentir les notes d’aquella vella cançó, feta d’estimació, que roman per sempre més en el racó més pregon de la vostra ànima.

4 Comments:

Blogger despi_na said...

S'han conegut, estimat, i distanciat.

Passa tant sovint aixó; li passa als joves, als més grans, als matrimonis, dins l'imaginació d'algú que escriu... (fins i tot podira haver passat a les sales de xat).

Una història bonica de llegir (sobretot perquè quan es desfà aquella convivencia feliç que s'havia construit encara queden bons records i capacitat d'adaptació als canvis).

dilluns, de febrer 07, 2005  
Blogger nacoca said...

Sí, Melmelada, la música, a l'igual que els amics, és sempre una bona companya de viatge. La MÚSICA, l'art de la melodia, del ritme, de l'harmonia...

Diu la lletra d'un cànon: "Sense música no hi ha vida, sense vida no hi ha música". Gran veritat, al meu entendre. La música té la virtut de fer-te sentir (en tota l'extensió del terme) imatges precioses; t'aporta moments de recolliment, de reflexió; t'ajuda a encarar el dia amb més ganes de viure; la pots compartir amb qui t'envolta; la pots gaudir en el teu interior... És, en definitiva, la banda sonora amb què venim al món i amb què el deixam, i mentre hi hagi qui canti la nostra cançó en algun indret, allà serem nosaltres, transformats en una nova energia, perquè els sons de la natura són també música, com ho són igualment els del cor, els del batec de la vida.

Ah, gràcies a tu, Melmelada! ;-)

dimarts, de febrer 08, 2005  
Blogger Patrícia said...

Cada història la seua música, i cada música el seu record, i cada record una saudade, perquè això finalment és el que queda... no?

dimarts, de febrer 08, 2005  
Anonymous Anònim said...

Parlant de distància...
No és oblit! És buidor! Sovint només una fiblada! Es nota molt endins...en el rerafons de l'ànima. Aquest lloc on bullen les emocions, els somnis, les il.lusions...
Envoltada de gent, em sento sola. Al teu costat, embolcallada amb els teus braços, sóc el centre del món.
El sentiment de buidor apareix en pocs segons. No cal grans estratègies. Es nota sense fer res,sense dir res...És solitud!
Jo i els meus pensaments, sols. Tu iels teus pensaments, sols també.
I el nexe d'unió que permet retrobar-nos és massa colpidor. Fins i tot en fa sentir culpables. Culpables dels gestos, de les paraules, de les abraçades fugitives i fugisseres.
Allà molt lluny, a prop del mar, hi ha l'únic testimoni del nostre encontre. Només la remor de la mar és testig de les nostres besades.
Només la solitud ho és de les absències!

dimecres, de febrer 16, 2005  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home