giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dissabte, d’octubre 29, 2005

Llepolies típiques d'aquesta saó...


Després de la festa de “les verges”, de la qual ja us vaig parlar fa uns dies, sol ser habitual que els aparadors de les pastisseries i els forns apareguin plens de rosaris. Fets amb bombons, panellets de diferents sabors (ametla, coco, maduixa, cafè, llimona, xocolata...), trossets de carabassat... cada element se’ns presenta ben embolicat amb paper d’un color llampant. Solen ser un dolç regal per als més menuts de la casa. Bé siguin els rosaris més grans o més petits, la patena, de carabassat o de xocolata, que sol ser la més cercada, és d’una mida proporcional a la longitud total i amb una figureta –cromet amb el qual hem jugat de petits, ho recordau?– enganxada en el centre.

Tot i que d’un temps ençà proliferen per les nostres contrades festes en el més pur estil americà, vull pensar que les tradicionals, les que coneixem d’anys i panys, es mantendran per estona. Està molt i molt bé, això dels “haloweens”, però... i d’una bona “castanyada”, què me’n direu?

Castanyes, moniatos, panellets, a les Catalunyes; rosaris, a les Mallorques... elements indispensables per celebrar el dia de Tots Sants amb bon sabor de boca.

Una besada!

divendres, d’octubre 21, 2005

Bunyols, vi dolç i serenates...


21 d’octubre, Santa Úrsula. Si em demanau qui era em sembla que no us en sabré donar gaires explicacions, la veritat, com la majoria dels meus compatriotes illencs, si no vaig errada, però el cert és que, com en d’altres indrets, en celebram la festa de temps ençà, i amb una tradició que es transmet de generació en generació. Informant-me’n una mica n’he trobat la petita història. Tal dia com avui es commemora el sacrifici patit per n’Úrsula, en companyia d’altres al·lotes, de camí cap a Roma des de la Bretanya. La llegenda diu que en total eren onze mil verges, i tot i que el nombre no se sap amb certitud, alguns estudiosos del tema afirmen que no passaven gaire de la mitja dotzena.

Ja fa dies, coes formades al voltant d’una paradeta o de l’entrada d’una botiga o petit comerç ens anuncien que la tradició continua, inalterable, com cada any, això sí, cada vegada a un preu més elevat. Els carrers porten una flaire especial. L’olor dels bunyols, més consumits en aquestes dates que la resta de l’any, es percep d’un bon tros lluny. Ençà i enllà trobam persones que van i vénen amb la bosseta de paper, ben ufanes i amb ganes de menjar-se tan gustosa i dolça teca en un tres i no res.

Els bunyols poden ser de dos tipus: de vent o farcits, i tant d’una casta com de l’altra, sempre són presents a la festa a l’hora de la convidada. Això sí, els de vent, que tenguin forat. Aquests, fregits en abundant oli, ben calent, de moniato o de patata (o mesclant tots dos ingredients, per fer-los retre!), farina, aigua i llevat, i ben ensucrats o sucats en mel, llet condensada o xocolata desfeta en ésser cuits; els farcits, amb crema, nata o xocolata... en qualsevol cas, tot un repte per a les estimades calories! Per acompanyar-los, un bon vi dolç, que ajuda a entrar en calor, si és mester.

A les escoles, des de fa uns anys és costum que els nins regalin un clavell a les nines, i que aquestes els convidin a bunyols o llepolies.

Ja més grans, els al·lots, acostumen de fer serenates a les seves amigues. Les cançons són tan “típiques” com l’arxiconeguda, i mai ben ponderada, Clavelitos, que com tots sabem és moooolt mallorquina! Sort que entre col i col, lletuga, i encara se’n canten de ben vitenques, verdolagues, sovint, i amb un punt d’humor que fa treure els colors a més d’una homenatjada:

Si me dónes lo que vull
jo et donaré lo que vols:
tu vols un paner de figues,
jo vull un plat de bunyols.

Sa cadira plegadissa
que en Pep te va regalar,
sé com la vares guanyar:
jaguda dins sa païssa!


Per fer-te una serenata
set pessetes vaig pagar...
es “bunyol” que no és de pasta,
que me’l vols deixar tastar?


I per acabar, una anècdota, que em va fer riure en llegir-la al diari, però que em sembla a hores d’ara ben patètica. Fa uns dies, a Sineu, una bunyolera, cansada que els neòfits en el tema li demanassin si feia “calamars a la romana” tengué la idea de posar un rètol per indicar quin era el seu producte. No se li ocorregué cap altra cosa que posar-hi: “Donuts de Mallorca”... Sense comentaris!

dimarts, d’octubre 18, 2005

Nació... (II)


Per continuar la llista anterior, els altres termes:

Nació i... ema-nació
Nació i... dima-nació
Nació i... recoma-nació
Nació i... reorde-nació
Nació i... oxige-nació
Nació i... concate-nació
Nació i... impreg-nació
Nació i... assig-nació
Nació i... consig-nació
Nació i... cog-nació
Nació i... propug-nació
Nació i... combi-nació
Nació i... racioci-nació
Nació i...fasci-nació
Nació i...incardi-nació
Nació i... coordi-nació
Nació i... afi-nació
Nació i... imagi-nació
Nació i... compagi-nació
Nació i... gemi-nació
Nació i... culmi-nació
Nació i... denomi-nació
Nació i... determi-nació
Nació i... do-nació
Nació i... ento-nació
Nació i... ger-nació
Nació i... autodetermi-nació!

dissabte, d’octubre 15, 2005

Nació... i altres herbes!


“Nació” és, segons el Diccionari de l’IEC, “el conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política.” Aquestes ja són en si mateixes paraules prou convincents perquè “a qui correspongui” en prengui bona nota. Per si no basta, vet ací algunes idees que els poden ajudar a veure el que és, per a molts, l’evident:

Nació, sí, però no profa-nació.
Nació, sí, però no trepa-nació.
Nació, sí, però no desoxige-nació.
Nació, sí, però no alie-nació.
Nació, sí, però no resig-nació.
Nació, sí, però no indig-nació.
Nació, sí, però no impug-nació.
Nació, sí, però no expug-nació.
Nació, sí, però no calci-nació.
Nació, sí, però no al·luci-nació.
Nació, sí, però no subordi-nació.
Nació, sí, però no incoordi-nació.
Nació, sí, però no margi-nació.
Nació, sí, però no contami-nació.
Nació, sí, però no elimi-nació.
Nació, sí, però no recrimi-nació.
Nació, sí, però no incrimi-nació.
Nació, sí, però no discrimi-nació.
Nació, sí, però no fulmi-nació.
Nació, sí, però no commi-nació.
Nació, sí, però no abomi-nació.
Nació, sí, però no domi-nació.
Nació, sí, però no extermi-nació.
Nació, sí, però no conjumi-nació.
Nació, sí, però no il·lumi-nació.
Nació, sí, però no obsti-nació.
Nació, sí, però no agluti-nació.
Nació, sí, però no maqui-nació.
Nació, sí, però no dam-nació.
Nació, sí, però no deto-nació.
Nació, sí, però no desento-nació.
Nació, sí, però no conster-nació.
Nació, sí, però no proster-nació.
Nació, sí, però no gover-nació.
Nació, sí, però no subor-nació.

Però tot això, de fet, no són més que... paraules!

dijous, d’octubre 13, 2005

A cau de cor...


Us agraden les flors? A mi, sí. En coneixeu moltes? Jo... tampoc! Però de les que conec n’hi ha algunes que m’agraden especialment. En conec poques, la veritat, les més corrents, potser; les que més sortida tenen, potser; les que... Però anem al que hem d’anar, que si no m’embolicaré la troca i no arribaré a dir el que vull dir. O... potser... no cal dir res més!

Una besada! ;-)

diumenge, d’octubre 09, 2005

Ball de bot...

Després d’anys i panys sense posar-m’hi, divendres va tocar! Bé, això d’anys i panys és una exageració, que quan he anat a alguna ballada els peus han començat a bellugar-se amb la primera nota i en poc temps m’hi he posat.

Diuen que això del ball de bot és com anar amb bici, que no es perd, que és qüestió de pràctica i que en un tres i no res ja n’has reprès el fil. Efectivament, és així. Quan en vaig començar a aprendre, deu fer ja una quinzena d’anys, no ho vaig trobar especialment difícil, que tot és agafar-ho bé de bon començament perquè no se t’oblidi mai més de la vida. I com que vaig tenir-ne uns bons mestres, en Joan i en Felip, la cosa va anar la mar de bé. Per això, al cap dels anys és tornar a posar fil a l’agulla i... endavant!

A les ballades hi trobam balladors i balladores vitencs, que fan boleros, jotes, fandangos i mateixes. Per a qui no hagi anat mai a cap ballada popular i sigui de l’altra riba del Mirall, li recoman que estigui a l’aguait de la programació del CAT, a Gràcia, que de tant en tant hi sonen grups illencs de música tradicional i hi ha balladors que s’hi apunten. A més, cada any s’esdevé una festa ja tradicional el darrer cap de setmana de gener, “Sant Antoni a Gràcia”, entre les places de la Virreina i del Diamant.

Molts són els grups que s’han dedicat a la música tradicional al llarg del temps. Alguns encara sonen regularment en moltes de places, d’altres han passat a millor vida. Entre tots han fet que el ball popular, pagès, tradicional o de bot, com es coneix ara, hagi passat de la fossilització més pregona (pensem en els típics i tòpics “Coros y Danzas de la...” ecs!) a ser un divertiment obert a tothom, present en moltes de festes populars, sense necessitat d’un vestuari concret, i amb un únic requisit: ganes de fer festa tots plegats.

Bé, ja ho sabeu, si hi voleu venir, cada divendres de 5 a 7... a ballar!

diumenge, d’octubre 02, 2005

D'alta...



Existeixen els miracles, realment! Fa alguns dies que ja ets a casa, amb els ulls esguardant l’infinit i el teu habitual món silenciós, trencat escadusserament per algun “guapa” extemporani. Has passat un mes a la clínica. A les dues setmanes ja l’hauries d’haver abandonada, oficialment, que les assegurances sanitàries, ja se sap, són més negociants que humanes. Sort que s’avingueren a la força de la raó. Ahir vares fer algunes passes sense ajuda, quina sorpresa! Continua fent-ne més, ara no t’aturis!

;-)