Passatgers al tren!

Aquell dia sentires un reconegut papalloneig d’irisades ales a la panxa, cosa no gens estranya, per altra banda, en molts de mortals a l’hora d’enfrontar-se a algun fet diferent del seu dia a dia. Faltava poc perquè us veiéssiu. Per un moment pensares en la faula de la tortuga i la llebre: volies que les parsimonioses sagetes del rellotge emprenguessin una espectacular carrera per arribar abans a la meta. Una meta que sabies propera i coneguda de temps ençà i que se’t presentava entre un lleu interrogant i una gran certitud.

Arribà l’hora pactada. El trajecte que et separava del teu objectiu havia estat agradable, i el trànsit l’habitual per ser dia agostenc i en plena estació vacacional. Amb el cotxe ja a l’aparcament el següent pas era a accedir a l’estació. El somriure no era exempt d’una certa dosi de nerviosisme. Els teus ulls es fixaven en tot el que tenien a l’abast. Sabies que estaves a punt de viure quelcom important i molt desitjat. Segons l’horari indicat, el tren havia ja arribat feia uns minuts. Et sabia greu la possible espera, i per això t’apressares a alleugerir el pas: ara ja no hi havia possibilitat de fer-se enrere. Allà t’esperaven dos cors bategants, ansiosos de compartir uns dies amb tu.

La seva imatge et va ser plaent. El seu rostre era serè i desprenia tranquil·litat. Els seus ulls, en altre temps amb transparència de vermellosa riera lacrimal, adquiriren aquell dia el color del blau verdós de la mar. La salutació fou efusiva; la besada, sincera; l’abraçada, tan forta com els vostres braços podien i sabien abraçar.

En aquell mateix moment, un xiulet donà pas a la sortida d’un nou tren.

Una besada molt grossa! ;-)