Retrobament
Fa uns quants mesos vengueres a casa. Havia passat tant de temps des que ens havíem vist per darrera vegada que ja havíem perdut el compte dels fulls del calendari. Em vaig alegrar molt de veure’t. Tot i la grandíssima estona transcorreguda no ens va ser difícil tornar a agafar el fil de la nostra relació. Em demanares un cop de mà i te’l vaig oferir sense pensar-ho ni un minut. Quedàrem per veure’ns amb més assiduïtat.
Tots dos tenim la nostra vida organitzada, tots dos tenim les nostres ocupacions, els nostres quefers diaris. Som ben iguals en moltes coses, però ben diferents en tantes altres. La responsabilitat del deure professional ens fa estar sempre alerta, sempre investigant, en constant reciclatge, tot i que en àmbits diferents. La nostra filosofia vital és molt semblant. Tenim un sentit de l’humor similar. Ens agrada parlar, però també escoltar.
Ahir em vengueres a cercar a sortida de feina. Quan al matí et vaig proposar de sopar plegats la resposta no pogué ser més positiva, no debades ja feia dies que en parlàvem, però per alguna causa encara no havíem pogut quedar. Passejàrem una estona, parlàrem del tot i del no-res i anàrem a entaular-nos davant un bon sopar. Al llarg de tot el temps que ens regalàrem mútuament desgranàrem experiències viscudes, temptatives assolides, empreses duites a bon port, i també ens sortiren a l’encontre alguns tels esquinçats de l’ànima, arrabassats amb traïdoria en una edat massa jove per tenir per companya la solitud més pregona a partir de la separació física de la persona més estimada, àngel carregat de bonesa i ingent amor i amb un permanent somriure als llavis. Parlàrem del nostres perquès, de les nostres il·lusions, de les nostres pors, dels nostres anhels, de les nostres angoixes, de les nostres esperances, però sense deixar de banda en cap moment els records comuns, les vivències compartides, els moments que hem atresorat junts al llarg de més de vint anys de coneixença.
Tot sortint de sopar, vagarejàrem una estona més. Confidències volgudes, complicitat... les paraules ens acompanyaren fins a la porta de casa. Bona nit, que és tard i vol ploure. Fins demà.
Una besada molt grossa! ;-)
posted by nacoca | dimecres, d’abril 02, 2008
6 Comments:
Els retrobaments sempre són més agradables amb algú que t'aprecies i estimes i que coneixes de fa tant temps. Les confidències com be dius, explicar-se la vida, fa passar una estona, potser massa. Les hores acaben passant més aviat del que voldriem i abans que la persona marxi ja pensam en quan serà el proper retrobament.
Una besada i abraçada ben forta, Caterina! ;D
Fins i tot quan a la conversa es parla d'algunes coses tristes acaben sortint també les alegres.
Quasi segur que aquesta trobada us ha deixat un munt de "vitamines psicològiques"
I una visió optimista del futur oi?.
Ei, Caterina-caterineta!
Sí, ha estat un retrobament summament agradable. I l'estimació és poderosa... i que duri!
Una besada molt grossa, nineta! ;-)
Hola, despi_na!
Una conversa farcida gairebé de tot, amb moments d'emoció i d'alegria. Una barreja que fa que la xerrada sigui plaent i profitosa.
I sí... aquestes vitamines són genials!
Una besada molt grossa! ;-)
Ai els retrobaments qué especials quan hi ha estima...
Recordes aquella calaixera famosa de la meva àvia? ;-)) Un dia, no saps ni com, agafes el pom d'un calaix que feia temps que no s'obria i contemples meravellada que l'essència del que allí vares guardar, segueix incorrupte, igual de preciós que quan vares decidir no llençar-ho, que allò era important de tenir guardat,fent-li un lloc especial. És bonic...
Que obris molts calaixons aquesta primavera i que puguis omplir els que encara són buits (com per exemple per algun premi que ja m'explicaràs ehh ;-)
Un petonet
Ei, myt!
Sí, record la calaixera de la teva àvia amb gran emoció, no debades va ser la font d'inspiració per a un conte que vaig crear ja fa algun temps. La meva calaixera és plena de coses maques, de records, de vivències, d'alegries acumulades, d'algunes tristors profundes, de tantes de coses que ara mateix em seria difícil continuar-ne la llista. Sigui com sigui, sempre és grat poder obrir un dels calaixos i, com per art d'encanteri, fer-ne sortir aquelles "espurnes" (gràcies pel préstec!) que feren part del nostre JO, aquells trossets de vida que ens acompanyaren en algun punt del camí.
Des de fa alguns temps la calaixera és curulla d'una mica de tot, però principalment de coses meravelloses... i fins i tot un premi de poesia aconseguit no fa gaires dies a l'altra riba del Mirall, a la teva riba. No té quantia econòmica, però cal si la satisfacció és immensa i l'autoestima et puja com l'escuma? Com deim per aquí, amb aquesta distinció "no em poden tapar es cul amb set flassades"! hahahah
Una besada molt grossa! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home