Amb la por al cos

Només uns minuts, els suficients perquè l’horabaixa de dijous sigui recordat com un dels més caòtics de la cronologia illenca. Un cap de fibló, un tornado va agranar d’una sola passada gran part de l’Illa. Va ser d’un heavy total, i no us mentiré si us dic que em vaig ben espantar, la veritat. La por dels 12 minuts, si fa no fa, que va durar ningú no me la treu del cos.

La força del vent empenyia aquella incessant cortina d’aigua, que s'esmunyia per les retxilleres de les persianes i per sota la porta de l’entrada. Els finestrons del porxo donaven la benvinguda a aquella siuladissa que es ficava dins el cap i feia retrunyir el cor a tota velocitat.

En aquells moments aquella no semblava la meva Illa; semblava, més aviat, algun paratge del Carib, on aquest tipus de fenòmens meteorològics solen ser més freqüents. I tot i que, segons els entesos en la matèria, no és un fet gaire corrent en aquestes latituds, de tant en tant els capricis de la natura ens regalen aquestes esborronadores espirals ventoses provinents d’enmig de la mar.

Persones ferides, criatures que sortien d’escola i es trobaren a mercè de l’antull d’aquella immensa ventada, talls de corrent en molts d’indrets, línies telefòniques fixes no operatives, mòbils que no podien connectar amb la xarxa corresponent, gent incomunicada, incertesa pel que havia passat i pel que podien haver patit els seus, arbres caiguts, naus industrials i vehicles destrossats, inundacions, embussos circulatoris, infraestructures esportives fetes un nyap... una imatge que ben molt s’allunya de la típica i tòpica de bonança climatològica d’aquest racó de món.

Esper no haver de tornar a patir altre cap de fibló, no em va agradar gens ni mica!