I avui, sense pluja

És un calorós dissabte d’estiu. Fa un vespre de pluja. Has quedat per sopar amb uns amics. Es fan més de les 21.30 h i ell no apareix. Ja t’havia avisat que tenia feina i que probablement no arribaria abans de les 22.00 h, però és que tens tantes de ganes de veure’l que...

Passa una estona –tu l’has viscuda com si hagués passat un segle i mig– i sona el porter automàtic. “Ja és aquí!”, penses. “Acompanya’m a la porta, que no el conec”, diu la mestra. “Sí, i tant!”, dius tu.

Sents com puja l’ascensor. S’atura a la setena planta. La teva cara és un somriure permanent. Han passat mesos des de la darrera vegada i la il·lusió de l’encontre es fa palesa en tu amb tota la seva esplendor. L’ascensor arriba al seu destí. S’obre la porta. Ell en surt, et saluda cortesament i educada i et fa dues besades, i igualment a la mestra, a qui li presentes. Pensaves que la trobada seria d’una altra manera, molt més efervescent, però... millor això que no res, oi? “Estàs bé?”, et pregunta la mestra a cau d’orella. “Sí, ho estic, no et preocupis... entrem”, respons tot xiuxiuejant.

Entrau al pis i us dirigiu cap al menjador. Fas les presentacions de rigor. Degudament presentats i saludats, us entaulau tots vuit, ben disposats a sopar, que ja n’és hora. Compartiu uns magnífics plats, un vi i un cava excel·lents i una agradabilíssima companyia. La celebració ho requereix. Continua plovent.

Un llibre, un mirall, un poema... i a les postres, música. T’asseus al piano i fas un duet amb la mestra. La lluna, des del cel estant, dirigeix el petit concert. Mentrestant, algú immortalitza la vetlada amb unes fantàstiques fotos. “Ja us les passaré”. Algun temps després li dius que te les enviï... però totes menys una, i així ho fa. La pluja segueix humitejant el carrer.

Sortiu tots dos al balcó. Compartiu mots i cigarretes. No hi estàs malament, amb ell, tot i que tal vegada les expectatives creades a priori no s’adiuen gaire amb aquell moment.

Les hores passen entre converses, somriures, mirades, complicitat... El temps empitjora, els llamps il·luminen el cel. La fugissera imatge plàstica que trenca la negror de la nit és acompanyada pel brogit dels trons, so de timbales etèries que retruny dins el cor. El rellotge continua el seu camí. Són prop de les 2.00 h de la matinada, és hora de fer un pensament. La tempesta no té l’aire d’amainar. Et diu que ha de marxar, que demà, ja avui, ha d’anar a treballar. “Ja marxes?”, li preguntes. “Sí, estic fet pols”, et respon. “Ens direm coses...”, dius. “I tant que sí!”, diu ell.

Arriba el seu aniversari. El felicites, però no et demostra el caliu desitjat. La desil·lusió s’apodera de tu. Què pots fer perquè la cosa rutlli? De quins recursos disposes? No hi ha reciprocitat de sentiments, i, tot i un gran dolor a l’ànima, t’adones que ha arribat l’hora dels adéus.

Un mes, dos, tres... Canvies de calendari. Durant tot aquest temps, el silenci. Has decidit fer una passa endavant, tot i que potser et faci més mal que bé. El felicites novament. Es queda descol·locat. Al poc temps reacciona. “Ostres, moltes gràcies, no m’ho esperava, la veritat!”, diu tot rient. “Mira, m’ha fet il·lusió, això és tot”.

Segurament no hi haurà més paraules entre vosaltres, però tu tenies la necessitat de comprovar que estaves en el bon camí. I segons m’has explicat, hi estàs... I avui, sense pluja: avui amb un dia ben resplendent!

Una besada molt grossa! ;-)