Massa temps sense veure't
Havia passat molt de temps, massa i tot, des de la darrera vegada. Els nostres encontres eren esparsos, però sabia que prest o tard ens trobaríem novament.
Al principi de conèixer-te estava una mica inquieta, sensació que s’accentuava en saber que l’hora de la nostra cita era a prop. Sabia que durant el temps que estiguéssim junts en aquella habitació em sentiria a gust amb tu, tot i l’inevitable nerviosisme inicial. Ja t’havia explicat el primer dia que el principi de tota nova coneixença em suposa un enorme batement d’ales de papallones a la panxa, no ho he amagat mai.
Sé que no tothom és igual, això és ben evident, i que cadascú se les enginya com pot per fer-ho el més bé possible –ja saps allò de “Quod natura non dat, Salamanca non otorgat”. Quan vaig experimentar la teva gran habilitat se’m va obrir un nou horitzó. Eres tan i tan bo, ho feies tan i tan bé que no n’hi havia cap altre com tu. I la veritat és que, comparant-te amb els anteriors, t’assegur que la meva afirmació no és gratuïta.
Massa temps sense coincidir amb tu, sí, però ja saps el que passa, un dia per naps, un dia per cols, no trobava el moment per fer efectiu el nostre encontre. No sé quina és la paraula escaient per expressar-ne el motiu, però la veritat és que fa algun temps que necessitava veure’t, sentir-me a prop teu, saber que podia confiar en tu, ja que el meu dia a dia tenia quelcom que em provocava neguit, que no rutllava i que només tu podies solucionar a partir d’una confiança plena envers la teva persona, el teu correctíssim tracte, les teves encomiables paraules, la suavitat dels teus gestos, la delicadesa de les teves mans.
Dijous passat teníem una cita. Tu no t’hi vares presentar. Feia dies que m’avisaren que no hi series. Em vaig fer a la idea que les coses no duren eternament, que un dia s’acaben. I aquest final havia arribat. El teu lloc l’ocupà una altra persona, igualment sensible i, com tu, amb una gran senzillesa i humanitat. La nostra relació és incipient, però esper que amb el temps serà tan plaent com la que tenguérem tu i jo.
Massa temps sense veure-hi clar, amb nitidesa, diafanitat, precisió, sobretot de lluny... i és que la vista té les seves servituds i la miopia ha seguit el seu ascendent camí!
Una besada molt grossa! ;-)
posted by nacoca | diumenge, de juny 10, 2007
12 Comments:
La vista. Un dels sentits que formen part de nosaltres.
No la valorem prou fins que algun cop l'hem hagut de cuidar amb esforç o amb por de que ens falli.
Ei, despi_na!
Diu la dita: "Qui perd la vista guanya la palpa", deu ser cert, això, però encara no és el meu cas, afortunadament! Bromes a banda, sí que és cert que sovint no valoram prou el que tenim fins que començam a perdre-ho. I sí, cal que en tenguem cura, naturalment.
Una besada molt grossa! ;-)
A voltes persones i coses desapareixen de les nostres vides...
Podem sentir un gran buit, fins i tot molta inseguretat, perquè d'alguna manera les sentiem una mica part de nosaltres mateixos, i pensavem que no podriem passar sense elles.
La vida, però, és un fluir constant, res ni ningú és per sempre i quan perdem quelcom, si estem receptius i atents, si no ens tanquem a rebre, sempre sen'ns acosten noves coses, noves persones que ens faran somriure i sentir com n'és d'important el compartir, el viure.
Tot em diu, que malgrat la teva miopia ascendent, vas "tenir bona vista" bé en no tancar portes, en no canviar d'oculista quan et digueren que qui sempre t'atenia no hi seria. Amb la vista no s'hi juga! ;-)
Una besada molt grossa
Hi ha coses que perdem de vista, sí...Però les persones no desparaixen, sinó que s'esmunyen entre els dits del cor i...AI, llavors no és una miopia sinó una gran ceguera la que fa invisibles els sentiments.
Si tenim la sort que les persones no desapareguin, ens farem gegants i tocarem el cel. Tot ho podem beure amb els ulls interiors.
Pel que fa al que sembla ser una visita a l'oculista, anem al gra. Dus ulleres o no?
Envia una foto, si us plau!!!!
Ei, Myt!
Sí, és cert, de vegades persones i coses desapareixen de les nostres vides, i és aleshores quan sembla que més les valorem.
Amics, coneguts i saludats amb qui coincidírem un dia en un revolt del camí, poden desaparèixer per mil i un motius, que les causes poden ser múltiples. Però tot i la seva absència física, que podem tornar trobar un moment donat, romanen en nosaltres molt íntimament, a cau de cor.
I el rellotge continua girant, i el camí a recórrer és molt, i la vida flueix, i...
I sí, vaig tenir "bona vista" en confiar amb el mateix equip mèdic, tot i que el "meu" oftalmòleg ja no hi treballàs.
Una besada molt grossa! ;-)
Hola, Pilar!
Diuen que, de vegades "els arbres no ens deixen veure el bosc". Deu ser certa, la dita, com tantes d'altres. De vegades no veim amb nitidesa allò que és clar com la llum del dia, i això fa que ens perdem tota una gamma de ben paleses tonalitats.
Que les persones no desapareixen, sinó que s'esmunyen eltre els dits del cor? Probablement sigui així, i que la "miopia" doni pas a la "ceguesa" del cor, també. Però també és igualment possible que aquesta ceguesa pugui tenir algun tractament que impedesqui que els colors que ens envoltaren temps enrere acabin en una evident i trista negror. O això vull pensar!
I sí, torn a dur ulleres.
Una besada molt grossa! ;-)
Ah, de la foto, ja en parlarem!
Deus estar wapíssima amb ulleres ...i deus veure les persones i les coses al seu lloc...n'estic segura , tot i que alguns/ algunes desapareixen com aigua entre les mans!
Una abraçada!
Hola, Joana!
Jo, ja ho saps, guapíssima amb ulleres i sense, sempre! ;-)
Les persones apareixen, desapareixen, vénen, van, ara hi són, ara marxen, entren, surten... així va el món, però sobretot "que la vida ens doni un camí ben llarg" per poder compartir amb qui vulgui fer el mateix camí que nosaltres.
Una besada molt grossa! ;-)
En les relacions humanes hi-ha certes coses que són irrecuperables,
després d'una ferida sempre sol quedar cicatriu. També és cert que a vegades descuidem les relacions amb persones molt estimades, simplement perque la vida et du pel seu camí.
Després de molts anys és bò aturar el carretó i tornar la vista enrera i recuperar els orígens.
Aquesta és una reflexió seriosa i profunda, amb totes les faltes d'ortografia hagudes i per haver, feta a prop de les dotze de la nit amb xoquins i pijama. Bona nit, hereva de la meva guitarra de tercera mà, un petó ....germaneta.
Ei, SUC-SOL!
Ostres, "ses darreres", que fossis un dels meus potencials lectors! Se m'ha quedat un somriure embambadíssim d'orella a orella.
"Aturar el carretó i tornar la vista enrere i recuperar els orígens"... De vegades més que amb carretó sembla que anem dalt d'un automòbil de Fórmula 1, incapaç de parar si no és a partir d'una bona rebentada d'un pneumàtic, cosa perillosa, amb les velocitats de vertígen que es poden arribar a assolir, certament. I si aquest supòsit es produeix, la recuperació dels orígens, a Ca Na Tix, que no és ver? Per això, és molt millor que intentem anar daixo-daixo, més pausadament, que "el camí fa baixada, i jo vaig a peu".
Estic molt orgullosa del meu cosí de "Suc-Sol", el meu "germà gran" (sense més papers que els de l'ànima, i una certa dosi de consanguinitat, això sí), encara que d'al·lotot -té 11 anys més que jo- s'encaparrotàs a agafar-me pels meus primíssims canells (tots dos li cabien en una sola mà) i volgués fer-ne sortir "suc de catalinada", amb la qual cosa em feia pegar cada crit que feia feredat.
Una besada molt grossa! ;-)
Ah, em sap greu, però de la meva heretada guitarra de, amb mi, quarta mà, ja no en canten galls ni gallines faraones, tot i que és al porxo, per si vols recuperar-ne qualque estella per fer caliu, previ a una bona torrada de sobrassada, evidentment!
La torrada amb sobrassada l'anava imaginant jo mentre llegia tot el que hem anat escrivint aquí.
He imaginat que en lloc d'escriure érem asseguts al voltant d'una taula plena de restes de menjar (el que faltava l'havíem menjat eh?) de dolços, fruits secs i cadascú la beguda del seu gust.
Suposo que quan no duies ulleres era per que et venia de gust però si ara les duus et queda la sensació de que t'hi assembles una mica a tots els que també en duem.
Ei, despi_na!
Ja t'he vist la intenció! Ai, ai, que també t'apuntes a la torrada, polissona? Hi ets ben convidada!
Una besada grossa! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home