giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

diumenge, de desembre 17, 2006

Un somriure perdut

In Memoriam

Les festes de Nadal no m’agraden gaire, la veritat. Deu ser perquè sovint el mes de desembre m’ha deixat òrfena de persones estimades, i a més en el temps en què sembla que el goig i la festa s’han d’escampar, obligatòriament, pertot arreu i en què l’alegria i el bullici han d’omplir, tant si vols com si no vols, cors i carrers. Fou en aquesta saó de fa catorze anys –tot i que sembla avui mateix– que una bona amiga, na Francesca, una persona jove, plena de vitalitat i il·lusionada per la vida, emprengué el llarg i definitiu viatge, un 16 de desembre, als vint-i-cinc anys.

Quan es tracta de definir algú en poques paraules la tasca és mala de fer. En el cas de na Francesca –na Paquita, com tots la coneixíem–, la dificultat és pràcticament inexistent. Na Francesca era el somriure personificat. Un somriure que comportava tota l’essència de la seva personalitat. Un somriure que es contagiava per la seva espontaneïtat. Un somriure no contaminat, que et captivava perquè era amable, buit de malícia, amistós, sincer.

En més d’una ocasió li vaig demanar com era que sempre tenia el somriure als llavis. Ella sempre em responia el mateix: que era millor afrontar la vida amb optimisme, que per posar mala cara sempre hi érem a temps.

He intentat fer memòria i he estat incapaç de recordar na Francesca sense el seu habitual somriure. És ben clar que per a ella no tot devia ser de color de rosa, però mai no ens va demostrar el contrari.

Tant ella com en Joan, el seu marit, havien fet molts de plans per al futur. Havien posat molta d’il·lusió en les festes de Nadal, tenien intenció de fer un viatge per devers febrer i tantes i tantes coses més.

Ningú no esperava que la seva partida arribàs tan d’hora. Tots en vàrem qüestionar el perquè, però no en trobàrem cap resposta. No ho entenguérem, no ho entenem i mai no ho voldrem entendre. Una sola cosa sabem, i d’aquesta no en tenim dubte: trobam a faltar el seu somriure!

Una besada i un record emocionat.

9 Comments:

Blogger Joana said...

Hola Cat,
Un bonic record per la teva amiga. I és clar que no hi ha un per què.Només que la vida continua i potser , més que grans estralls en aquestes festes, cal fer el dia a dia, allò que ens fa sentir bé: un cafè, una lectura, una música, una xerradeta...
Bones Festes!
Una abraçada!

dilluns, de desembre 18, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, Joana!

D'això es tracta, de fer festa a partir de la senzillesa, sense haver-nos d'empenyorar fins les celles. I en qualsevol cas, que la festa sigui a partir de les coses que menys costen i més valor tenen.

Bones festes, nina, extensives a tota la família.

Una besada molt grossa! ;-)

dilluns, de desembre 18, 2006  
Blogger despi_na said...

...diu que ens deixes (us va deixar), te'n vas lluny d'aquí... (va marxar) ...va marxar?; no ho sembla doncs tots la dueu ben dins i ben present.

Massa sovint marxen els que més caldria que hi fossin.

dimarts, de desembre 19, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, despi_na!

Sí, efectivament, tens tota la raó en fer la pregunta i en donar tu mateixa la resposta: "Va marxar". És evident que mai no marxarà dels nostres cors, tot i que faci ja tant de temps que no hi sigui físicament.

Una besada molt grossa! ;-)

dimecres, de desembre 20, 2006  
Blogger JANA said...

Na Francesca sempre hi serà mentre hi hagi el seu record....
El Nadal és dur, sobretot si ens falten al nostre costat persones que un dia vam estimar, però la seva estimació perdura en el temps.
Celebrem el nadal amb optimisme, amb senzillesa, amb vertable amor i pensem també que ara potser tenim al costat persones que fa un temps no teniem i això és motiu d'alegria.
T'estim ,-)

dimecres, de desembre 20, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, jana!

Sí, de ben segur que mentre recordem les persones que un dia estigueren al nostre costat continuaran amb nosaltres. No en tendrem la seva presència, però sí que ens acompanyaran d'una altra forma. No les tendrem a tocar de dits, però sí a tocar d'ànimes.

Celebrar el Nadal amb senzillesa... Sovint he pensat com seria "el meu Nadal" ideal. Em sembla que no canviaria gaire del que celebr amb la inestimable companyia de la meva família i dels amics. De vegades m'he imaginat en algun punt ben allunyat del meu lloc habitual, amb persones diferents, amb celebracions ben distintes a les que conec des que era petita, però no sé si encaixaríem gaire mútuament, i al final em qued amb el que estic acostumada de fer.

Una besada molt grossa! ;-)

Bon Nadal, t'estim.

dijous, de desembre 21, 2006  
Blogger Maite Fruitós said...

El record dels que estimaven i ja no són amb nosaltres sempre és ben viu i res ni ningú ens el pot prendre.

Els somriures tampoc es poden substituir, però ens podem alegrar amb els que ens anem trobant en el nostre camí per la vida.

Vull enviar-te'n un de meu, un de ben càlid que gronxi aquests instants de melangia en aquest record tan intens...

Una abraçada des del cor

dijous, de desembre 21, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, myt!

Aquests són dies de records, plaents, però amb un punt intens de melangia.

Avui mateix fa 28 anys que mon pare va marxar, en un dia semblant, amb fred i pluja i glaç al cor. Avui, cada gota de pluja a la cara... ufff!

Una besada molt grossa!

dijous, de desembre 21, 2006  
Anonymous Anònim said...

Caterina! Mirant i cercant per el teu blog, he trobat aquesta entrada de fa un any, i com que ja s'apropa el Nadal... A mi tampoc m'agrada el Nadal i també em falta gent, família, als qui recordem de tant en tant però pareix que el Nadal augmenta aquest record i el fa més fort i trist. T'entenc perfectament. Em queda el consol de que, un pic ja han passat les festes sempre acabo pensant el mateix, que no n'hi havia per tant. Crec que als que no ens agraden aquestes festes ho passam pitjor abans que no mentres...
Una besada! ;D

divendres, de novembre 16, 2007  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home