Un somriure perdut

In Memoriam

Les festes de Nadal no m’agraden gaire, la veritat. Deu ser perquè sovint el mes de desembre m’ha deixat òrfena de persones estimades, i a més en el temps en què sembla que el goig i la festa s’han d’escampar, obligatòriament, pertot arreu i en què l’alegria i el bullici han d’omplir, tant si vols com si no vols, cors i carrers. Fou en aquesta saó de fa catorze anys –tot i que sembla avui mateix– que una bona amiga, na Francesca, una persona jove, plena de vitalitat i il·lusionada per la vida, emprengué el llarg i definitiu viatge, un 16 de desembre, als vint-i-cinc anys.

Quan es tracta de definir algú en poques paraules la tasca és mala de fer. En el cas de na Francesca –na Paquita, com tots la coneixíem–, la dificultat és pràcticament inexistent. Na Francesca era el somriure personificat. Un somriure que comportava tota l’essència de la seva personalitat. Un somriure que es contagiava per la seva espontaneïtat. Un somriure no contaminat, que et captivava perquè era amable, buit de malícia, amistós, sincer.

En més d’una ocasió li vaig demanar com era que sempre tenia el somriure als llavis. Ella sempre em responia el mateix: que era millor afrontar la vida amb optimisme, que per posar mala cara sempre hi érem a temps.

He intentat fer memòria i he estat incapaç de recordar na Francesca sense el seu habitual somriure. És ben clar que per a ella no tot devia ser de color de rosa, però mai no ens va demostrar el contrari.

Tant ella com en Joan, el seu marit, havien fet molts de plans per al futur. Havien posat molta d’il·lusió en les festes de Nadal, tenien intenció de fer un viatge per devers febrer i tantes i tantes coses més.

Ningú no esperava que la seva partida arribàs tan d’hora. Tots en vàrem qüestionar el perquè, però no en trobàrem cap resposta. No ho entenguérem, no ho entenem i mai no ho voldrem entendre. Una sola cosa sabem, i d’aquesta no en tenim dubte: trobam a faltar el seu somriure!

Una besada i un record emocionat.