El number one

No fa gaires dies vaig coincidir a la parada de l’autobús amb la senyora Candelaria, tota una matrona d’ètnia gitana per qui sent una especial devoció, no debades ens coneixem de temps ençà i us puc ben assegurar que és tota una senyora de cap a peus. Involucrada en temes del barri, vàrem xerrar una mica de tot i de no res, mentre esperàvem que el mitjà que ens transporta cada dia fins al centre de la ciutat fes acte de presència amb més de vint minuts de retard, cosa habitual en fer el nostre benvolgut i mai ben ponderat recorregut urbà.

Na Candelaria no sap “de lletra”. Amb dificultat sap escriure el seu nom i fer-hi un burot per sobre, a manera de signatura, però està ben assabentada del que passa pel món. No ha anat gaire a escola, i sap de xifres com per poder atendre la clientela a la seva parada dels mercats municipals a què acudeix. Ja fa anys que viu a Mallorca, i des de fa uns mesos en un barri diferent al meu, ara a la “prassa der Pogresso”, que diu ella.

Na Candelaria és mare de família nombrosa. Fa dos anys que és viuda i ha hagut de lluitar molt per treure envadant els seus cinc “xurumbels”: na Baldi, en Remigio, na Lola, en Ramiro i na Carmela. Tots van a escola i treuen bones notes. Na Candelaria no vol que vagin a mercadejar, que ja n’ha tengut prou tota la vida d’aixecar-se a les 5 h del matí per anar cap aquí, cap allà a posar en marxa tota l’organització del seu petit negoci de venda de roba. Els vol donar estudis, si pot ser universitaris i tot. Tira amunt, na Candelaria. Un dia em digué: “nadie nace donde quiere, sino donde lo paren”. I així és. Per això els vol donar l’oportunitat que ella no va tenir. I és que... els estima a voler, els seus fills!

A na Candelaria no li agraden les persones que volen pujar l’escalafó a qualsevol preu, sinó aquelles que han hagut de suar de valent per poder arribar on han arribat. Em va treure l’exemple d’un jove polític de l’ajuntament d’un dels municipis on va a vendre. No té encara trenta anys i ja es pensa ser el gall del galliner, el “namberguan”, que diu ella. No el coneix en profunditat, però sí el suficient per intuir que les seves aspiracions apunten molt amunt, i si pot ser amb cadira alcaldable inclosa, millor. Quan li vaig dir que això era ben lícit em respongué que sí, que probablement tengués raó, però que aquest jove en qüestió “s’ho tenia massa cregut” i que no li feia el pes. “Bé, però tothom té el dret de tenir aspiracions, Candelaria” –li vaig dir. “Sí, però no a qualsevol preu!” –em replicà mig enfurismada.

No sé com és que en sap tant, del jove polític, però el cas és que la vaig veure tan convençuda del que em deia que no vaig ser capaç de rebatre-li els seus arguments!

“Ah, Caterina!... –em digué– i tota semblança amb la ficció és pura realitat!”

Una besada, Candelaria! ;-)