giragonsa

aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?

Nom:
Ubicació: un racó de món, Països Catalans

Poques coses més a dir que encara no conegueu

dimarts, de setembre 12, 2006

De barquetes i de fars



Hi havia qualque cosa a l’ambient que li provocava neguit i tengué la necessitat de fer una petita travessia. No tenia el costum de sortir a navegar en diumenge, però aquell horabaixa de maig es veié abocada a fer-ho. Les quatre parets del seu espai preferit s’estrenyien –i l’estrenyien– més i més i el seu desfici augmentava per moments. Sense saber quin rumb prendre, disposà la barqueta i començà la seva singladura. No sabia quines aigües la rebrien, però s’arriscà a l’aventura.

Salpà i emproà enfora de la costa, al bell mig de la mar. Durant la travessia, un garbuix de pensaments desordenats li sortí a l’encontre. Es feu lluny i l’ansietat no la deixà en cap moment. Remà, remà, remà... S’allunyà més i més de la vorera. Cap contacte amb el seu litoral estimat, només aigua al seu voltant, no es veia res més: ella i l’aigua, ella i la barqueta, ella i els seus pensaments, ella i... ella mateixa. Les seves cavil·lacions li provocaven més desassossec encara. Sabia que es castigava, tot pensant aquelles coses, però ja sabem que el cap, de vegades...

Les forces l’abandonaren, els rems se li feien més i més feixucs entre les mans, no podia remar més, el cansament no li ho permetia. Decidí descansar una estona, fins que pogués emprendre el camí de tornada.

El sol començà a declinar. L’horitzó es tenyí de grocs, blaus, lilencs i vermellosos tons crepusculars. Ella, a la barqueta, contemplava la immensitat que l’envoltava. En poc temps, l’espectacle cromàtic que divisava a la llunyania es va dissipar. Aquella preciosa imatge plàstica esdevengué foscor. El seu cor començà a bategar amb més força. Tenia por. Es trobava allà, sense ningú més al seu costat, ella només... i sola.

No podia pensar, estava bloquejada. Tenia necessitat de fugir d’aquell lloc i agafà novament els rems per tornar cap a la costa. No era moment de pensar en res més que en el fet de marxar ràpidament, la negror de la nit i la seva paüra l’empenyien a fer-ho. En el seu cervell, una sola paraula la martellejava incessantment: “por”.

Continuà avançant. Les ganes de tocar terra eren més poderoses que el cansament dels seus fràgils braços. De sobte, els seus ulls varen veure un punt de llum, allà, lluny, en el que podia intuir una petita elevació de terreny. Aquella visió es repetia intermitentment, una vegada i una altra. A mida que s’acostava a la vorera es feia més i més gran. Sí, era un far, que l’ajudà a arribar a port i que aconseguí esvair aquella feixuga sensació de feredat que li provocava la foscúria de la nit, de la seva nit. Un far que amb una mirada, un bes, una abraçada i tot l’amor la va transformar en un ésser ple de llum. Des d’aleshores ençà mai no ha deixat de guiar-la, per lluny que sigui, perquè llueix amb tota la força, amb tota la intensitat que pot arribar a lluir i, sobretot, a estimar.

23 Comments:

Blogger despi_na said...

Final feliç al cap de poques hores.

De vegades triguem dies, mesos i fins i tot anys a identificar els fars que ens ajuden. Hi ha tantes lluminàries decoratives o equivocades o traïdores o...

dimarts, de setembre 12, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, despi_na!

Sí, tantes de vegades ens deixam enlluernar per fars que al cap i a la fi no són més que miratges dins el nostre mar de cada dia... Però per sort també n'hi ha que ens ajuden a reprendre el rumb perdut dins la immensitat de l'aigua, fars que ens guien des de la llunyania i que ens fan possible el retorn a casa. Només per això ja val la pena fer la singladura!

Una besada!

dimecres, de setembre 13, 2006  
Anonymous Anònim said...

Quan saps que un far existeix, quan descobreixes realment que no és un miratge, ja mai més deixaràs de tenir-lo present.En qualsevol instant pots necessitar la seva llum i saps que aquesta és veritable, que ja mai més et perdràs entre foscors.
T'ESTIM.

dimecres, de setembre 13, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, jan@!

Això dels fars és quelcom molt potent, que t'ajuda a recobrar la serenor quan l'has perduda tot fent la travessia. De miratges n'hi ha, i pertot arreu. Conec alguns "miratges", perquè els he "patit" jo mateixa, i fins i tot crec haver-ho estat jo també per a algunes persones, sense pretendre-ho, probablement, però s'ha donat el cas que ha estat així. Davant l'evidència no puc més que acotar el cap humilment.
Ah, i jo també t'estim!

dimecres, de setembre 13, 2006  
Blogger Maite Fruitós said...

Preciós relat, Caterina.

Trobaràs nous fars, noves llums que il.luminaran noves travessies, noves passes,.. però no oblidis mai que la claredat més diàfana brilla dins teu i, si n'ets conscient, la teva pròpia llum desentenebrarà qualsevol por, qualsevol foscor, descobrint-te paratges meravellosos.

Un petonet

dimecres, de setembre 13, 2006  
Blogger nacoca said...

Gràcies, myt, es veu que la musa va tornant de vacances.

Sí, estic convençuda que els fars que m'il·luminen, a mi i a algunes persones que tenc actualment al meu voltant, posseeixen tal claredat que són capaços de fer-me, de fer-nos, tornar a port sense gaires més entrebancs.

I sí, la llum interior hauria d'ésser suficientment potent per trencar tota foscor, però mentre arribi a tal punt... benvinguts siguin els fars que m'acompanyen!

Una besada molt grossa!

dijous, de setembre 14, 2006  
Anonymous Anònim said...

Escolto el silenci i penso...Aquest em diu que correm el risc d’obrir moltes portes a l’hora; tantes, que s’ens crea el dubte de com hem arribat a un lloc. Els fars que dius es transformen en miratge, jo els veig com trossets de felicitat que, en abraçar-la molt fort, acabem ofegant-la. Cada persona té la seva llum, penso...El que passa és que, de vegades, les falenes que l’envolten no poden evitar cremar-se. Saps? Vull pensar que, com el solstici de l’hivern, la nit més llarga dóna pas al retorn de la llum. Beneïda sigui la de qualsevol al llarg de la nostra vida.

dijous, de setembre 14, 2006  
Blogger nacoca said...

Hola, Pilar!

Obrir massa portes pot ser contraproduent, pels corrents d'aire, més que res, que poden provocar més d'un refredat! ;-) Però quan les has tengut tancades tanta d'estona cal que entri aire fresc que oregi cada estança de la pròpia casa interior.

Fars que es poden transformar en miratge, n'hi ha. Però afortunadament em sembla que són més els que emeten la seva claredat dins la foscor de la nit, perquè puguin ser per a nosaltres un referent a seguir en el nostre particular viatge per la vida. Com deia na MYT en el seu comentari és la llum interior la que ens ha de guiar. Intentem-ho, i no defallim en la tasca.

Gràcies. Una besada molt grossa!

dijous, de setembre 14, 2006  
Anonymous Anònim said...

De res, de res...Visca el ventall de sentits i interpretacions a què podem arribar!

Vinga,...petons.

divendres, de setembre 15, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, Pilar!

Ja saps que el món de la filologia no és "lo meu"!

Una besada grossa! ;-)

divendres, de setembre 15, 2006  
Blogger Gerani de Girona said...

De ben segur que tots anem a cops a la deriva entre els nostres pensaments, que es tornen una mena de mar insondable, i cerquem aquell "far" que ens guíi a la "costa" d'una solució dels nostres problemes, que en ocasions són molts i molt grans, a cops, ens superen en escreix...

diumenge, de setembre 17, 2006  
Blogger Joana said...

A vegades va bé agafar una barqueta i remar , sense cap destinació.
I després d'una llarga travessia i amb el cansament al cos i el cap menys emboirat, potser llavors es veu la llum.
Que aquesta llum t'acompanyi!

Una abraçada!

dilluns, de setembre 18, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, gerani de girona!

Pensaments dins una mar insondable... imatge del que ens passa alguna vegada a la vida i que ens posa en la difícil tessitura d'haver de triar quin rumb és el més adient, encara que els problemes tenguin una magnitud considerable. Segur que al final aquesta singladura ens farà arribar a bon port.

Una besada!

dilluns, de setembre 18, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, Joana!

De vegades és necessari trencar la rutina tot agafant la barqueta per fer-se endins de la mar. Cal esforçar-se, remar i remar i arribar lluny. Mentre tornem a la vorera gaudirem de la potent llum d'aquell far que ens haurà acompanyat al llarg del camí de retorn.

Una besada grossa! ;-)

dimarts, de setembre 19, 2006  
Anonymous Anònim said...

És trist, però entre els GPS i l'especulació urbanística a la costa els fars van de capa caiguda. I entre la manca d'ideals i el conformisme quotidià també.
Bonnie Tyler cantava per a Mike Oldfield allò de we are islands amb la seua veu esgarrada tan característica. M'ha vingut a la memòria perquè m'agrada trobar quelcom de far en cada persona.

dimecres, de setembre 20, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, raimon!

Els temps moderns donen pas a sofisticats estris per trobar rumbs perduts, "gepeessos" inclosos, però això esvaeix la part poètica (si és que una tempesta marítima en plena nit en té res, de poètic) que ens suggereix un vell/bell far, d'aquells de tota la vida.

"Illes"... tots en tenim una mica, d'illa. I potser també tots tenguem una mica de far.

Una besada! ;-)

dimecres, de setembre 20, 2006  
Anonymous Anònim said...

....tots tenim una mica de barqueta en alguns moments,de far... potser no som a voltes tots plegats més que barquetes navegant en rumbs perduts que trobem d'altres barquetes d'entre la foscor i decidim fer el viatge plegades, llavors seguint el rumb en companyia, malgrat sigui incert i no sabem on ens porti, ens podem convertir en FARS, perquè la travessia ja no es tan feixuga, algú que era barqueta ens il.lumina en el trajecte i altra volta nosaltres mateixes som llum pròpia.

dimecres, de setembre 20, 2006  
Blogger nacoca said...

Una mica de barqueta, una mica de far... Quan recobram la força perduda a partir de la llum que ens ofereix el far, el camí se'ns presenta més tranquil i serè, i la travessia, per tant, és més segura i plaent. És aleshores que podem retrobar la llum interior que ens acompanyà en començar la singladura.

Una besada grossa!

dimecres, de setembre 20, 2006  
Anonymous Anònim said...

estimada germana-amiga, desitjo trobar un far, que al igual que aquest que descrius, em porti cap a la llum i la serenitat. L'estic buscant, pero entre tant els meus braços s'esforcen i el meu cor batega amb por, trobo llums que em guien. Tu, esimada amiga, ets una d'aquestes llums!

diumenge, de setembre 24, 2006  
Blogger nacoca said...

Darrere aquest anonimat segur que hi ha algú que em coneix, que de germans-amics tampoc no en tenc tants. La definició bé es deu escaure amb l'estimació que devem tenir-nos. De vegades em sent tan barqueta com la resta de mortals, i alguna vegada em sent FAR. És en aquests moments que reconec la llum interior que de ben segur també t'acompanya a tu. Esper que la trobis ben aviat.

Una besada grossa!

diumenge, de setembre 24, 2006  
Anonymous Anònim said...

Un dia jo també vaig agafar una barqueta per preguntar-li a l'horitzó si hi havia alguna sortida a la meva foscor. Portava un petit far a la mà perquè la foscor em fa por.
L'horitzó, savi, em va dir:
-Gira't
Resulta que davant meu hi tenia unes llums. Barquetes com la meva, amb persones com jo amb un petit far a la mà.
Potser n'hi ha que encara cerquen el seu port.
Jo vaig trobar una mà que em va portar al port de la il.lusió i que em regala un raig de llum quan es fa fosc.
Tu també eres en una barqueta amb un FAR a la mà i tinc sort de saber-te a prop.
Gràcies de nou!

dijous, d’octubre 26, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, arc de sant martí,

Intuesc qui ets... en tot cas, GRÀCIES A TU!

Una besada molt grossa! ;-)

dijous, d’octubre 26, 2006  
Blogger nacoca said...

Ei, arc de sant martí,

Em sembla que la meva intuïció devia ser a passejar, no fa gaires dies, perquè NO ets qui creia! Bé, tant és, la qüestió és saber-se a prop, oi?

Una besada grossa! ;-)

dissabte, d’octubre 28, 2006  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home