La vall i la mar

M’aixec relativament d’hora, tot i ser dissabte. És un dia ben farcit d’activitats i cal, per tant, anar per feina. Ulls espolsats, tot a punt, la motxilla a l’esquena i la il·lusió i l’emoció del que ens espera tot fent-me pessigolles a la panxa. Au, anem. A treure el cotxe, s’ha dit, i a enfilar cap a l’autopista. Al cap d’uns minuts som al lloc indicat. Aparc i vénc a saludar-vos. Ja sou al vestíbul des de fa un quart d’hora, potser, tot i que encara no és l’hora en punt. Quan som davant la porta em veis a través del vidre. Un immens somriure d’orella a orella es dibuixa a les vostres cares. Ens fonem en una gran abraçada i ens dedicam paraules sorgides del cor. Estau contents de veure’m, teniu ganes que compartir amb mi unes hores, però el que no sabeu és que us espera una sorpresa molt i molt gran.

– Quina alegria tan gran, nena!
– Com estau? Tenia ganes de veure-us una altra vegada!

No han passat ni trenta segons i apareix algú molt estimat a la vostra vida.

– Mirau qui ve!
– Eeeeeiii, sorpreesaaaa!

Una abraçada immensa i dues besades ben sonores per hom donen pas a un petit interrogatori amb el qual no treis gaire res en clar, evidentment.

– Però, nena! Què hi fas, tu, aquí?
– Mireu, aquí sóc! Des de dijous a la nit.

No us ho podeu creure, no en sabíeu res de res. El secret ha estat guardat degudament i no us n’heu assabentat fins al moment precís.

Després de fer unes quantes fotos per immortalitzar tan emotiu encontre, us convid a pujar al cotxe: he de complir la meva promesa i portar-vos a la recerca d’uns records congriats a l’Illa fa més de cinquanta anys i que surten freqüentment a les vostres converses actuals.

Anam cap a Ciutat i emproam el cotxe cap a la vall dels tarongers. Al poc temps, encara en municipi ciutadà, una llarga caravana de vehicles ens barra el pas cap al nostre destí solleric. Ja ens acostam a migdia i no és qüestió de perdre temps. Faig un canvi de sentit i, au!, a cercar l’altra carretera. En comptes d’anar cap dret cap al túnel, feim el camí per Valldemossa i Deià. La imatge que ens ofereix la natura és espectacular. La serra de Tramuntana, un paisatge esquitxat de diferents tonalitats de verds i ocres, xots que pasturen ençà i enllà, ciclistes en fila índia. Tot seguint els revolts de la carretera deixam a l’esquerra la blavor de l’aigua, que es barreja amb la claredat de la celístia coronada per algun nigul escadusser. Ençà i enllà, grups de turistes badoquen en els miradors, tot contemplant la llunyania. Alguns altres, amb botes i calcetins gruixats, més agosarats o amb més bona cama, fan una parada en la seva jornada de marxa per gaudir de la panoràmica i recuperar l’alè. Aquell cotxe verd, davant el nostre, frena cada dos per tres, que no és cosa de tastar els davants d’un altre en plena maniobra d’avançament a l’autocar que ens obre pas des de fa una bona estona.

Uns quilòmetres més i ja hi som. Arribam a Sóller i decidim continuar cap al Port. Fa una dia magnífic, la tebior del migdia és la cirereta d’aquell pastís que s’ha anat bastint des de la complicitat setmanes llargues enrere. Quina sorpresa més gran, oi?

Fa més de cinquanta anys que havies trepitjat per primera vegada aquells paratges. També Andratx t’era familiar, tot i que l’aigua potable fos escassa aleshores, segons ens dius. Servituds d’un temps gris en la història d’un soldat, probablement. Quants de records et surten a l’encontre en aquest moment! Pollença, les muntanyes, les marxes per aquells caminois, la instrucció... El Port de Sóller, la Comandància de Marina, els permisos, els pescadors, els teus superiors, la família... les barquetes... el far... Records que et vénen a la memòria i que fan part de la teva joventut, i que ara apareixen constants en el teu pa de cada dia.

– Va, Pla, que això ja ho has dit!, afirma el teu àngel de la guarda.

Passejam pel Port durant una estona. Unes fotos ençà i enllà. L’escenari, amb una lluminositat increïble, és esplèndid. Ens asseim a una terrassa i la feim petar mentre prenem el sol i ens abeuram una mica.

– Va, vine amb mi, a veure si trobem l’edifici de la Comandància!, et diu l’àngel petit.
– I tant, mira, la bandera.

Després d’una breu inspecció ocular tornau a la taula. Sembla que l’edifici no té ni punt de comparació de com el recordaves. Sembla que li n’han escapçat un bocí. Et pareix més petit.

Miram l’hora. El rellotge ens fa una clucada d’ull perquè aixequem el campament. Feim el recorregut invers i tornam cap a l’aparcament. El meu sentit de l’orientació és a punt de trair-me. Sort que qualcú es recorda d’on havíem deixat el cotxe! Agafam carretera i travessam la muntanya. En qüestió de minuts arribam a l’altre costat del túnel. En poca estona ja som novament a Ciutat.

Havent dinat, una nova coneixença per a vosaltres, cafè, tertúlia i panellets de coco. Al cap d’una bona estona torn a fer el camí del matí per dur-vos a la vostra residència, una alta torre blava que mira cap a l’horitzó. La vall ha quedat enrere novament, el record us la farà reviure sovint. La mar, el mirall, és al vostre abast.

Fins aviat, una besada molt grossa.