Un bon sopar

Fa alguns mesos us vaig parlar de na Candelaria, tota una senyora d’ètnia gitana que conec des de fa anys. Bé, idò avui l’he trobada pel carrer, que havia anat a visitar uns parents que encara viuen al barri, i m’ha explicat que ha estat uns dies a ca la seva germana, a Torrejón de Ardoz. Tant l’una com l’altra gaudeixen molt de fer-se visites mútuament, tot i que no sigui amb la freqüència que voldrien totes dues. Enguany na Candelaria hi ha viatjat sola. Ha deixat en mans del seu germà Braulio el negoci de venda de roba als mercats i ha tocat el dos cap a ca na Remedios. Els “xurumbels”, na Baldi, en Remigio, na Lola, en Ramiro i na Carmela, han quedat a cura de la cosina Mercedes.

Quan na Candelaria va a ca na Remedios és festa grossa, com solem dir, i mai no hi va amb les mans buides, que no és qüestió d’anar a fer caramull, certament. Per això sempre li sol portar algun detall, una petita sorpresa que li faci recordar la seva vida a l’Illa –no debades na Remedios hi visqué abans d’anar a fer el niu a terres peninsulars. Tot i que en la seva família tenen una tradició culinària pròpia a partir dels seus avantpassats, mai no han fet cap lleig al menjar típic mallorquí, que els agrada molt, i quan les dues germanes es reuneixen, en companyia de la resta de parents, sovint preparen plats típics illencs. Enguany, segons m’ha dit na Candelaria, li ha tocat el torn a la coca de trempó, amb tomàtiga, ceba i pebre verd. Quan m’ho ha dit m’ha fet gràcia, la veritat, perquè me les he imaginades a totes dues, dins la cuina, davantal posat, pastant i tallant la verdura. I és que ni el paladar ni l’estómac no fan distincions a l’hora de pegar queixalada, tot i que com tots sabem “no és bo allò que és bo, sinó allò que agrada”.

Els seus dies de descans s’han reduït a una setmana, segons m’ha dit, però sé del cert que deuen haver estat ben plaents, perquè la seva cara de felicitat no m’ha indicat el contrari. De ben segur que aquest encontre ha estat molt satisfactori per a totes dues.

Estic contenta d’haver parlat amb na Candelaria, de saber que na Remedios i la resta de família estan bé, i que se senten perfectes ambaixadores gastronòmiques capaces de cuinar plats illencs en plena península Ibèrica. Ves quines coses, oi?

Una besada a ambdues germanes! ;-)