Maltractament lingüístic
Na Saïda Saddouki, amb la denúncia feta,
juntament amb en Tomeu Martí, portaveu de l'OCB.
Fa un grapat de mesos vaig tenir l’oportunitat de compartir amb vosaltres, hipotètics lectors, unes reflexions sobre l’arrelament lingüístic d’una persona amb qui havia coincidit feia uns quants dies, na Saïda, una al·lota magribina a qui vaig examinar de català per a ocupar un lloc de feina.
Bé, idò na Saïda, tal com explicava en el meu post de dia 15 de febrer d’enguany, ha fet un esforç d’integració lingüística digne de tenir en compte. Quan sortí del seu país, el Marroc, ignorava per complet que a Mallorca es parlàs una llengua anomenada català. Quan posà els peus a l’Illa, la sorpresa d’aquesta descoberta fou considerable. A poc a poc es va anar enamorant d’aquesta nova llengua, desconeguda per a ella fins aleshores. Posà colzes i aconseguí que el català no fos una imposició, sinó una eina útil per arribar a ser una més entre la nova comunitat de parlants que li donava la benvinguda i que volia que s’hi sentís a gust.
Na Saïda s’ha afanyat a aprendre aquesta nova llengua de què mai no havia sentit a parlar. N’ha fet la seva targeta de presentació, fins al punt que la seva competència lingüística és cent vegades millor que la de molta de gent catalanoparlant de tota la vida. I precisament aquest amor a la nostra/seva llengua li ha passat factura, però no perquè ella –i perdonau l’expressió– li hagi fet el salt, no, ans al contrari, sinó perquè a segons quins elements de la societat l’exemple d’aquesta persona els fa més por que una pedregada. Fa devers dues setmanes, i en qualitat d’intèrpret i traductora de berber i àrab al castellà, es presentà a les dependències de la Guàrdia Civil, a Palma, i...
– Bon dia, tenc cita amb el capità sr. Bartolomé, amb motiu de prestar servei de traduccions.
– A mi no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que...¡ tú decides!
El tracte rebut va ser del tot descortès, desconsiderat i prepotent, fins al punt d’haver de sentir com li deien “mora catalanista” pel fet de parlar “aquella cosa tan estranya”, segons l’agent: “El catalán no es ninguna lengua”–digué, i es queda tan a pler!
Bé, idò na Saïda, tal com explicava en el meu post de dia 15 de febrer d’enguany, ha fet un esforç d’integració lingüística digne de tenir en compte. Quan sortí del seu país, el Marroc, ignorava per complet que a Mallorca es parlàs una llengua anomenada català. Quan posà els peus a l’Illa, la sorpresa d’aquesta descoberta fou considerable. A poc a poc es va anar enamorant d’aquesta nova llengua, desconeguda per a ella fins aleshores. Posà colzes i aconseguí que el català no fos una imposició, sinó una eina útil per arribar a ser una més entre la nova comunitat de parlants que li donava la benvinguda i que volia que s’hi sentís a gust.
Na Saïda s’ha afanyat a aprendre aquesta nova llengua de què mai no havia sentit a parlar. N’ha fet la seva targeta de presentació, fins al punt que la seva competència lingüística és cent vegades millor que la de molta de gent catalanoparlant de tota la vida. I precisament aquest amor a la nostra/seva llengua li ha passat factura, però no perquè ella –i perdonau l’expressió– li hagi fet el salt, no, ans al contrari, sinó perquè a segons quins elements de la societat l’exemple d’aquesta persona els fa més por que una pedregada. Fa devers dues setmanes, i en qualitat d’intèrpret i traductora de berber i àrab al castellà, es presentà a les dependències de la Guàrdia Civil, a Palma, i...
– Bon dia, tenc cita amb el capità sr. Bartolomé, amb motiu de prestar servei de traduccions.
– A mi no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo —porque hablas raro—, no te puedo dejar pasar. Así que...¡ tú decides!
El tracte rebut va ser del tot descortès, desconsiderat i prepotent, fins al punt d’haver de sentir com li deien “mora catalanista” pel fet de parlar “aquella cosa tan estranya”, segons l’agent: “El catalán no es ninguna lengua”–digué, i es queda tan a pler!
El capità acabà de posar la cirereta al pastís amb unes tan poc delicades paraules com aquestes:
– “A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, ¡vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán,¡pues quedaté con él! (...)¡Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!”.
La cosa no ha acabat, hi ha una denúncia pel mig. Na Saïda ha estat protagonista involuntària de tot aquest enrenou, que li ha suposat la pèrdua d’un treball pel simple fet de... parlar en català!
Saïda, no claudiquis. Saps que n’hi ha molts que et donam tot el nostre suport! Endavant!
Una besada molt grossa! ;-)
posted by nacoca | dijous, d’agost 30, 2007
6 Comments:
Unes paraules d'ànims per la Saïda per tal que no claudiqui. Més persones com ella fan falta en aquest país perquè és vergonyós que a aquestes alçades encara s'hagin de sentir comentaris com la d'aquest guàrdia civil.
El meu suport més sincer per ella!!
Un petonàs. ,-)
Ei, jana!
De ben segur que de força no li'n falta gens ni mica, a na Saïda, tot i que ara mateix agraeix enormement totes les mostres de suport que li arriben.
I sí, és vergonyós que passin aquestes coses sense que "els que comanden" hi posin remei. Una de dues: o no comanden tant com es pensen, o segons quins "comandats" es passen les normes per l'entrecuix. Tu, què hi dius?
Una besada molt grossa! ;-)
Possiblement els qui passen les normes per l'entrecuix tenen la convicció que poden actuar com els ve de gust perquè ells ho troben bé i tenen prou aliats per sentir-se forts.
A na Saïda li cal recolzament perquè se'l mereix, perquè ha tingut prou valentia i perquè és just.
De quina manera podria na Saïda trobar la feina remunerada que se li ha negat?.
Saïda; no tinc una vareta màgica. No sé si et puc ajudar en alguna cosa. No tinc dret a demanar-te que et sacrifiquis tant per els altres. Desitjo que tinguis un futur digne i feliç.
Ei, despi_na!
Malauradament són molts encara els qui troben en la força la raó de la seva existència. Si els cal trobar testimonis dels fets en trobaran, efectivament, però... imparcials? No sé què pensar, em sembla que seran, més aviat, uns aliats de conveniència.
Probablement na Saïda no podrà recuperar la feina a la qual s'havia presentat. Però veient el pa que es dóna en aquest lloc, què vols que et digui!
Coincidesc totalment amb tu: que el seu futur sigui digne i feliç.
Una besada molt grossa! ;-)
Fa molta ràbia que a aquestes altures de la vida succeeixin certes coses com ara el que passa amb el català. Malgrat tot, veient a Saïda em fa ser optimista en aquest aspecte. No tot està perdut!
Salutacions Caterina!!! :D
M'encanta lo de Caterineta. Feia tants anys que ningú m'ho deia! jeje
Ei, caterineta!
Ja saps que per viure a la nostra Illa, el català no li cal a ningú. A causa d'aquella "cortesia" que tots coneixem molts canvien de llengua en un tres i no-res, sense pensar si el seu interlocutor els entén en la pròpia. I amb els governants cap-de-fava que tenim... ja m'entens!
Una besada molt grossa, Caterineta! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home