De pizzes, de xais i de princeses
A l’hora de sortir a fer algun àpat fora de casa sempre se’ns presenta el mateix dilema: on anar i què menjar. La varietat d’establiments dedicats a les diferents especialitats és àmplia, naturalment, i potser per això la tasca de triar no resulta gaire fàcil. Tots tenim preferències culinàries concretes, i de vegades no resulta senzill posar-se d’acord a l’hora d’elegir lloc. En qualsevol cas, una de les “unanimitats més unànimes” que coneixem té un nom: pizza.
La pizza, aquella base rodona de pasta que serveix d’alimentari suport als diferents ingredients que la componen, és una de les menges preferides pels adolescents. Aquests dies he compartit alguns berenars, dinars i sopars amb dues criatures ben maques i plantoses a qui la pizza els agrada d’allò més. L’han consumida senzilla, de formatge i pernil. No han posat emperons a l’hora de ficar-hi el barram, fins al punt que no n’han deixat ni una mica dins el plat, cosa que és tot un detall. Un dia em digueren que volien “pizza de la que fas tu”. Aquesta vegada no va ser feta de manera casolana, sinó de compra, però segur que els va ben agradar. I si més no, no se’n queixaren!
Idò sí, aquests dos belluguets, un més que l’altra, també són donats a menjar d’altres aliments, tot i que no en la mateixa quantitat. Ell, de rinxolats cabells i amb ulls blaus, un pou sense fondo. Ella, de cabells castanys i amb la perruca –el serrell– ben planxada, amb una miqueta de no-res ja se sent assaciada.
– Ja són les cinc, l’hora de berenar!
I és que la gana d’un cos que creix no s’avé a raons horàries!
Una besada molt grossa amb tot l’amor del món! ;-)
posted by nacoca | dimarts, de setembre 11, 2007
4 Comments:
Ei nineta,
Ja sabem que és dífícil portar els nens a qualsevol lloc a menjar, normalment les pizzes són el plat estrella, i com tu saps, si el nen/a en qüestió és poc menjador/a, la cosa encara es complica més... En canvi n'hi ha d'altres que sembla que sempre tinguin un budell buit....però les pizzes aquelles que fas tu....mmmmmmmm
Gràcies de tot cor per la paciència i tantes altres coses.
Un petonàs ,-)
Ei, jana!
Sí, és un conhort saber que hi ha plats que tant de profit poden aportar-nos en un moment donat i que són una mena de vareta màgica per aconseguir acontentar a tothom en cas de necessitat gastronòmica "de xoc". Tant si els infants són poc menjadors com si són d'aquells que rosegarien ferros de fogó, la pizza és una bona aliada.
Ai, les "meves" pizzes... Tenint present que el dia que no em surten cruenques és perquè em surten al "camerunès estil", és una bona idea tenir-ne alguna dins la gelera a fi de poder improvisar un sopar en un tres i no-res.
I les gràcies no calen, ja ho saps!
Una besada molt grossa! ;-)
Com te'ls deus estimar aquesta princesa i aquest príncep!.
Ei, despi_na!
Sí, mentida et diria si afirmàs que no.
Una besada molt grossa! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home