L'esmolador
Falten pocs minuts per a migdia. És a l’indret del campanar, amb la bicicleta al costat i aquell siulet tan conegut i característic. És ja gran. Mai no l’he vist pel barri, però la imatge em resulta familiar. És l’esmolador. Porta a l’esquena segles de tradició, a l’igual que moltes altres feines possiblement en desús, oficis que ja han perdut vigència empesos per la modernitat, per l’imparable progrés.
Veure’l m’hi ha fet pensar. Treballs arribats a la data de caducitat, que formen ja part de les investigacions dels entesos en la matèria, entestats a recuperar una part de l’herència rebuda dels nostres avantpassats. Treballs fets amb les mans, artesanals, sorgits d’un artífex que basa el seu quefer en els mètodes de què s’ha abeurat des de petit a partir de l’observació i l’aprenentatge dels seus majors. Esmolar ganivets i tisores, cordar cadires, reparar sabates, teixir, filar, crear els més diversos estris casolans a partir del fang, picar pedra, fer randes i brodats, construir instruments musicals... feines que amb els pas del temps han passat per distintes etapes i que a l’actualitat es desenvolupen de manera ben diferent a partir de ginys, aparells o màquines diverses.
Tiruriruriiiii-tirorooooo, l’esmoladoooooor!
Una besada molt grossa! ;-)
posted by nacoca | divendres, d’octubre 12, 2007
12 Comments:
I totes aquestes feines es feien amb les mans, acuradament i amb molt d'amor. Es perden els oficis i si continuem així haurem de comprar i un cop espatllat, llançar-ho!
Mala peça al teler!
Bon cap de setmana Cat!
Hola, Joana!
Sí, efectivament, així es feien aquells oficis d'antany: manualment, amb tota cura i amorosament. A l'actualitat podem comprovar com és de difícil trobar qui ens repari qualsevol estri espenyat. Mai no sabem on acudir, i si al final aconseguim trobar la persona indicada ens sol dir que ens costarà més "el pa que el formatge", és a dir, la reparació que una nova compra.
En qualsevol cas, ja és bo que encara es mantengui la presència d'aquells antics oficis, carregats d'història i vivències, tot i que sigui a manera testimonial.
Una besada molt grossa! ;-)
Al meu barri escoltàvem; Afiladoooooor paragüeroooooooooo.
El xiulet és una flauta de Pan?.
A flauta de pan, buenas son tortas???
A casa meva, encara recordem histories que ens explica mon avi de quan era sereno... Sembla mentida a quina velocitat va el temps! Tot i que soc molt jove, al meu barri també cantaven; "el afiladooooooooooooor...", peró rés de paragüeros!
Un petó!
I.net
Hola, despi_na!
El teu barri, com tants d'altres, ha estat testimoni de la presència d'aquests oficis gairebé ja en desús, formes de guanyar-se les sopes que ja han assolit un altre estadi.
Sí, efectivament, el xiulet a què em referia és una flauta de Pan, instrument de vent format, generalment, per cinc o set tubs de diferents mides, tapats per un extrem. Els tubs poden ser de canya, fusta, terra cuita, pedra, metall o plàstic. Aquest instrument també rep altres noms com siringa, sanatruges, sanaporcs, xiulet de sanador o bufacanyes.
Una besada molt grossa! ;-)
Hola, I.net!
"A flauta de pan, buenas son tortas"... Fantàstic, l'acudit! Ja et pots imaginar que m'ha fet riure (saps que "somric" sovint, i.net).
Anomenes una altra ocupació ja gairebé inexistent, la de "sereno". El darrer que hi hagué al meu barri, en Pep, era un antic legionari que no tenia por de res ni de ningú. Però aleshores no hi havia "el bestiar" que ara hi trobaria. A l'actualitat no sé si el "nostre" sereno en qüestió s'apuntaria a la causa!
Una besada molt grossa! ;-) (i... somriu!)
Jajajajajajjajajaaja
Si l'acudit fa riure jo el considero molt bo.
Vosaltres també heu vist els entrepans anomenats “flautes”?. Amb un pa llarg i prim. (Un pa com una flauta? o “una flauta de pan”?).
Ei, despi_na!
Sí, la "flauta" és un tipus de pa llarg i prim. I si és cruixent i fa "crec-crec", de ben segur que serà un entrepà bonííííííííssim!
Una besada molt grossa! ;-)
Ai quins records nineta!
Estic veient la bicicleta acostant-se al portal de casa i escoltant el xiulet de l'esmolador. Aisss i aquella mola que en contacte amb les tisores em posava la pell de gallina...
Gràcies per ajudar-nos a evocar aquests moments tan presents a la nostra infantesa, tan rars en el món cap el que avancem...
Una besada enorme!
Ei, myt!
Ja ho veus, nineta. I jo que em pensava que aquest tema no tendria ni un sol comentari! Me'n faig creus, ves! :-)
I és que encara que en el món d'avui tot siguin estudis avançats, tècniques súpermegaextratotiunamicamés i modernismes diversos, encara podem apreciar l'essència del treball fet a consciència a partir de les mans d'algú que no té cap diploma penjat a la paret de ca seva. I si tanmateix és un mestre en el seu quefer, un vertader "laoshi", li cal?
Una besada molt grossa! ;-)
Ola.
Som dos companys d'escola que estem fent un treball de recerca sobre aquest tema. L'informació que hem trobar aqui ens ha servit de bona manera i desitjariem saber si podries escriure algo mes sobré això, oficcis que s'estan perdent.
Moltes gràcies, t'ho agraïm.
Hola, Marc i Fèlix,
Estic contenta que aquest escrit us hagi ajudat a confegir el vostre treball de recerca.
En principi no tenc pensat de fer cap text dedicat específicament a aquest tema, però si us pot ser útil pens que podríeu cercar "OFICIS D'ANTANY" en alguna de les moltes pàgines que es passegen per Internet.
Una besada molt grossa! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home