Això era i no era...

Per què l’Amor és cec i la Bogeria sempre l’acompanya

Expliquen que una vegada es van reunir, en algun lloc de la terra, tots els sentiments i totes les qualitats dels homes. Quan l’Avorriment ja havia fet tres badalls, la Bogeria, tan enginyosa com sempre, els proposà:

– Va, juguem a conillons amagats.

La Intriga va aixecar una cella i la Curiositat, ja sense poder aguantar-se, contestà:

– A conillons amagats? I què és això?
– És un joc –va dir la Bogeria. Jo em tap els ulls i compt des d’un fins a un milió mentre vosaltres us amagau, i, quan ja hagi acabat de comptar, el primer que trobi ocupa el meu lloc i continuam jugant.

L’Entusiasme va ballar amb l’Eufòria, l’Alegria va fer tants de bots que va acabar convencent el Dubte i, fins i tot, l’Apatia, a qui no interessava res. Però no tots varen voler participar: la Veritat va preferir no amagar-se (per a què, si al final sempre la descobrien?), la Supèrbia opinà que era un joc absurd (en el fons, el que la molestava era que la idea no havia estat seva) i la Covardia es va estimar més no arriscar-se.

– Un, dos, tres... –començà a comptar la Bogeria.

La primera que es va amagar fou la Peresa que, com sempre, es va deixar caure darrere la primera pedra del camí. La Fe pujà al cel i l’Enveja va amagar-se a l’ombra del Triomf que, amb el seu propi esforç, s’havia enfilat fins a dalt de tot de l’arbre més alt. La Generositat no sabia on amagar-se perquè cada lloc li semblava meravellós per a algun amic seu: un llac cristal·lí, ideal per a la Bellesa; un amagatall en un arbre, perfecte per a la Timidesa; el vol d’una papallona, el millor per a la Voluptuositat; una ràfega de vent, magnífica per a la Llibertat…

L’Egoisme, en canvi, va trobar un lloc molt bo des del començament, però només per a ell. La Mentida es va amagar al fons dels oceans (mentida, en realitat es va amagar darrere l’Arc de Sant Martí) i la Passió i el Desig en el centre d’un volcà.

Quan la Bogeria comptava 999.999, l’Amor encara no havia trobat cap lloc, perquè tot era ocupat. Fins que va veure un roser i, entendrit, es va amagar entre les roses.

– Un milió! –comptà la Bogeria mentre començava a cercar.

Primer va trobar la Peresa, només a tres passes. Després, la Passió i el Desig, que vibraven en el volcà. En un descuit, va trobar l’Enveja i, és clar, així va descobrir on era el Triomf. L’Egoisme no el va haver ni de cercar: ell tot sol va sortir de l’amagatall, que va resultar que era un niu d’abelles. Tant de caminar li va fer venir set i, en acostar-se al llac, va descobrir la Bellesa. I amb el Dubte encara va ser més fàcil ja que el va trobar assegut sobre una tanca sense decidir a quin costat amagar-se. Així els va anar trobant a tots: el Talent enmig de l’herba fresca, l’Angoixa en la foscor d’una cova… I fins i tot l’Oblit, que ja s’havia descuidat que estava jugant. Només l’Amor continuava sense aparèixer.

La Bogeria cercà darrere cada arbre, a cada rierol del planeta, als cims de les muntanyes i, quan ja era a punt de rendir-se, va veure el roser: començà a remoure’n les branques fins que, de cop en sec, se sentí un crit. Les espines havien ferit els ulls de l’Amor. La Bogeria no sabia què fer per a disculpar-se: plorà, implorà, demanà perdó i va prometre ser el seu pigall, fidel acompanyant que el guiaria per a sempre més.

Des d’aleshores, des de la primera vegada que es va jugar a conillons amagats damunt la terra, l’Amor és cec i la Bogeria sempre l’acompanya.