De química i de "química"
Diuen que el feeling es produeix quan sorgeix la química. El cas que vull tractar no va ben bé d’això, sinó de l’altra química, de l’assignatura que va ser per a alguns de nosaltres gairebé tan temible com les matemàtiques, l’os entravessat del batxillerat.
Ahir vaig trobar la meva professora de física i química de l’institut, na Maria Jesús S. Empenyia un cotxet d’infant i anava acompanyada d’una al·lota que vaig suposar filla seva. Dins el cotxet, una nineta que vaig fer de prop d’un anyet, ben eixerida i espavilada i amb uns ullets vius que ho observaven tot detingudament. La vaig reconèixer de seguida. La seva fesomia era la de sempre: el seu cos menut, les seves inseparables ulleres i una cara més rodoneta que aquell ja llunyà curs de 1976-1977. Li vaig sortir a camí i la vaig escometre:
– Hola... Que sou na Maria Jesús S?
– Sí, jo mateixa, però...
– Vaig ser alumna vostra a l’institut.
– Què dius? Però si fa ja...
La seva cara va dibuixar tot d’una un somriure de tall de síndria d’orella a orella. La sorpresa, barrejada amb una certa dosi d’incredulitat, va ser majúscula. Em demanà qui era jo i ens posàrem a xerrar un momentet, tot anant fins a la parada de l’autobús.
– Ai, però si éreu unes ninetes, aleshores...
– Sí, i una mica negades per a la formulació, en el meu cas, per cert...!
Es va interessar per com m’havia anat a la vida. Li va fer il·lusió que em recordàs d’ella després de 31 anys bons. I a mi també de veure-la, la veritat.
I així com de molts de professors no en guard gaire record, ni bo hi dolent, d’ella sí, a l’igual que d’altres persones que tot exercint la docència en uns anys difícils amb cert regust encara d’essències del passat aconseguiren que es produís la “química” que després en alguna mida va fer niu en el meu interior.
Amb aquest encontre tan casual en ple carrer, vaig pensar que casos com aquest demostren ben a les clares que l’ensenyament no es basa únicament en el fet d’impartir una assignatura, sinó en la qualitat humana de qui la imparteix, en tot allò que algú et pot ensenyar sovint sense proposar-s’ho i que t’acompanyarà durant tota la vida. I na Maria Jesús, ja jubilada, pertany a aquest grup a dreta llei: professora de química i amb una “química” molt especial!
Una besada molt grossa! ;-)
Ahir vaig trobar la meva professora de física i química de l’institut, na Maria Jesús S. Empenyia un cotxet d’infant i anava acompanyada d’una al·lota que vaig suposar filla seva. Dins el cotxet, una nineta que vaig fer de prop d’un anyet, ben eixerida i espavilada i amb uns ullets vius que ho observaven tot detingudament. La vaig reconèixer de seguida. La seva fesomia era la de sempre: el seu cos menut, les seves inseparables ulleres i una cara més rodoneta que aquell ja llunyà curs de 1976-1977. Li vaig sortir a camí i la vaig escometre:
– Hola... Que sou na Maria Jesús S?
– Sí, jo mateixa, però...
– Vaig ser alumna vostra a l’institut.
– Què dius? Però si fa ja...
La seva cara va dibuixar tot d’una un somriure de tall de síndria d’orella a orella. La sorpresa, barrejada amb una certa dosi d’incredulitat, va ser majúscula. Em demanà qui era jo i ens posàrem a xerrar un momentet, tot anant fins a la parada de l’autobús.
– Ai, però si éreu unes ninetes, aleshores...
– Sí, i una mica negades per a la formulació, en el meu cas, per cert...!
Es va interessar per com m’havia anat a la vida. Li va fer il·lusió que em recordàs d’ella després de 31 anys bons. I a mi també de veure-la, la veritat.
I així com de molts de professors no en guard gaire record, ni bo hi dolent, d’ella sí, a l’igual que d’altres persones que tot exercint la docència en uns anys difícils amb cert regust encara d’essències del passat aconseguiren que es produís la “química” que després en alguna mida va fer niu en el meu interior.
Amb aquest encontre tan casual en ple carrer, vaig pensar que casos com aquest demostren ben a les clares que l’ensenyament no es basa únicament en el fet d’impartir una assignatura, sinó en la qualitat humana de qui la imparteix, en tot allò que algú et pot ensenyar sovint sense proposar-s’ho i que t’acompanyarà durant tota la vida. I na Maria Jesús, ja jubilada, pertany a aquest grup a dreta llei: professora de química i amb una “química” molt especial!
Una besada molt grossa! ;-)
posted by nacoca | dimecres, de juliol 02, 2008
8 Comments:
En tens molta, de raó.
Jo també tinc dos o tres professors de l'institut als qui recordo molt, i a altres que no els reconeixeria. I és precissament aquesta "quimica" el que em fa recordar-los.
Molts petons
Hola, sherezade!
La cosa és ben clara: hi ha professors que són uns vertaders mestres de la vida i que per qualque poderosa raó se't queden ben gravats a la memòria. I quan això és produeix el resultat d'haver compartit hores a l'aula pot esdevenir fins i tot el principi d'una bona amistat.
Una besada molt grossa! ;-)
Ai nina, és una feina molt difícil la de professor/-a, i aquells que tenien aquesta química tenen un bon mèrit. Us ben asseguro que avui dia és difícil connectar amb tot un grup, tot i que hi ha algun cas particular d'alumnes que sí agraeixen l'esforç que fem a les aules. A vegades, aquesta química és impossible de transmetre, a vegades no pots mostrar-te com la persona que ets, i et veus abocada a fer de policia d'uns quants adolescents alterats i amb mala baba. Per sort no sempre és així i hi ha nanos macos que volen aprendre. L'ambient i l'entorn també fan molt!!
Per cert, jo també recordo alguns i algunes professors i professores d'institut. Tinc la sort de tenir amistat amb alguna i el lligam que hi ha, l'agraïment i l'admiració són molt grans.
Una besada,
Ei, abrileta!
Supòs que quan nosaltres érem adolescents també devíem fer empipar d'alguna manera el professorat, però em sembla que les nostres possibles malifetes eren d'un "light" més que immaculat. Casos com els que m'han arribat a partir d'alguns profes d'institut, farien posar els pèls de punta al més valent. Si la cosa es pogués solucionar essent "col·legues", supòs que tant uns com altres intentarien arribar a aquest "entente cordiale", però em sembla que no es tracta únicament del que succeeix en l'àmbit de centre. I no sé si en aquests casos la "química" seria a bastament!
Una besada molt grossa! ;-)
Jo, sovint comparo la formació d'una persona amb una sopa d'escudella barrejada. Diferent segons que hi posis.
Hi ha ingredients que ja venen posats en el moment de néixer. Altres els adquirim amb la pròpia iniciativa i altres ens els dóna qui ens educa o qui ens influeix que de vegades ens produeix dolor i de vegades un agradable record per sempre (com la teva professora).
Ei, despi_na!
Certament, la formació d'una persona és un conjunt de moltes de coses, la barreja de molts d'ingredients, tant si són plaents com si tenen aquell puntet de dolor que ens provoca cert malestar a l'ànima en algun moment.
La meva professora, com tants d'altres integrants del món educatiu, va fer mèrits suficients per quedar-me fixada a la memòria, i per bé!
Que passis un magnífic estiu!
Una besada molt grossa! ;-)
Hola preciosa!
Bonic post Caterina! penso que mai no oblidarem algunes persones que en determinats moments han format part de la nostra vida i ens han aportat quelcom que necessitàvem aprendre (moltes vegades res a veure amb ensenyaments acadèmics. Escola de vida, en diria jo...).
Segur que na Mª Jesus tenia una química molt més emocional que física... ;-))
Un petonet amb química
Hola, Maite!
Sí, de ben segur que aquestes persones que han deixat pòsit en nosaltres sempre romandran en el nostre pensament. I és que això de trobar vertaders "Laoshis" de la vida és tan maco! :-)
Una besada molt grossa! ;-)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home