Sa monja l'encén i es frare l'apaga

El refrany que dóna títol al post que teniu davant els ulls em ve a la memòria cada any per aquesta saó i sempre fidel a la cita estiuenca. No som animal de calor, jo. L’època estival em fa més nosa que companyia, la veritat, però com que no m’és possible ficar-me dins una cova a hibernar com l’ós Yogui, el personatge animat del parc de Yellowstone, fort i no et moguis hi he de conviure, tant si vols com si no vols.

La monja en qüestió és Santa Margalida, al calendari el 20 de juliol, que sol ser el començament de les calors caniculars; el frare, Sant Bernat, el 20 d’agost, que sol indicar el descens de la temperatura estival. “Per Sant Bernat, tapa-li es cap”, diu el refrany, tot referint-se a l’inici de la minva de calor –oficialment, perquè de cada any dura una mica més!

No m’estranya que en un caramull de països on el sol pega de ple la gent se senti cansada en el precís instant de posar els peus en terra, de bon matí. Si un dia em perd, no em cerqueu a llocs on el bater del sol sigui tan manifest. M’agrada una temperatura més fresqueta, que convidi a agafar qualque peça de roba per primeta que sigui... per si de cas! M’agrada l’olor de la terra banyada, quan ha plogut. M’agrada poder anar pel carrer sense que les gotes de suor em caiguin de catorze en catorze. I malgrat que “a l’estiu tota cuca viu”, m’estim més cent vegades l’hivern, que cadascú és “cadasqual” i no és bo allò que és bo, sinó allò que agrada!

Una besada molt grossa! ;-)