Les calaixeres de l'àvia...

Això era i no era un país tan petit que quan el sol s’abillava elegantment per anar-se’n a fer nones, els seus habitants es qüestionaven si ja havia finit el dia o si, pel contrari, era encara el dia anterior. En aquest petit país, que no anomenarem per no aixecar la llebre, hi vivien unes dones i uns homes molt especials, que es captenien pel seny i la rauxa a parts iguals. La seva actitud envers la vida era modèlica. Mai no ultrapassaven els límits que ells mateixos, un dia llunyà, havien instaurat consuetudinàriament i que havien passat de generació en generació.

Vivia en aquell país una venerable jaieta, una àvia que en les seves primaveres havia rebut i guardat quelcom molt valuós, que molts envejaren al llarg de la vida. Passà els anys infantívols entre jocs i corredisses per daurats camps de blat i verdes praderies, al temps que imaginava grogues arenes de platges no contaminades i horitzons de blau de mar. Durant la seva jovenesa treballà en aquells mateixos daurats camps de blat, en aquelles mateixes verdes praderies, car el seu poble era situat estratègicament en un indret concret del petit país i tenia una mica de tot. La seva existència era feliç, gaudia de la natura i tenia un gran referent en la seva àvia, una venerable jaieta que en les seves primaveres havia rebut i guardat quelcom molt valuós, que molts envejaren al llarg de la vida. Aquesta, en morir, la va fer depositària del seu bé mes preuat: unes calaixeres, grosses, de fusta massissa, on guardà el tresor més preciós de tots els més preciosos tresors que en el món s’han vist mai.

La venerable jaieta, hereva d’aquell present, també havia guardat dins les calaixeres el seu bé més preuat: la fórmula màgica que aconseguia que el cor de les persones s’enlairàs molt amunt, per tots els racons d’aquelles rodalies i fins més enllà, a la recerca d’un cor semblant que els oferís amor a cabassos, tendresa, comprensió, sensibilitat, dolcesa i, fins i tot, jocs i moixonies.

Aquelles calaixeres passaren de generació en generació. Se’n va parlar per tot el poble, i la seva fama transcendí els límits físics d’aquell indret. Tot el país n’anava ple.

Per això, en aquell petit país, en què quan el sol s’abilla elegantment per anar-se’n a fer nones, i els seus habitants es qüestionen si ja ha finit el dia o si, pel contrari, és encara el dia anterior, quan veuen que algú ha trobat la tan desitjada fórmula màgica guardada al llarg dels segles a les calaixeres de totes les àvies diuen que TÉ EL COR COM UNES CALAIXERES.

I conte contat, conte acabat!

Ja he vist el què...

*
Au, feina feta té bon trenc –no gens complicada, per cert, i amb garanties d’èxit. En resum: un debut... perfecte! Si cada dia ha de ser així... aisenyor!

Una besada!
;-)

A veure el què...

*
Avui m’he aixecat prest, com cada dia. M’he fet “ses piules” (DCVB, sisplau! ;-)), he agafat el cotxe i he emproat cap a la nova feina. Avui només hi he anat de visita, “a veure el què” i per saber com he de desenvolupar la meva tasca. Ja a l’aparcament m’he topat amb la companya que m’havia d’explicar les coses. Sap bé de què va el tema, és afable i té un gran sentit de l’humor, tres ingredients que són d’agrair. He fet de “convidada de pedra” mentre ella treballava, M’ha agradat el lloc i les persones que em seran companyes. N’estic contenta, serà maco!

Una besada! ;-)

Una veu de matinada...

*
Un avís em posava en guàrdia. Alguna cosa especial m’esperava en un temps i un espai determinats. Qui es posà en contacte amb mi no m’ho va deixar del tot clar. Em calia esperar. Veure en què acabaria tot allò. Estava una mica neguitosa, no sabia a què m’abocaria la seva convidada. Al cap d’uns moments el misteri es va desvetlar. El temor inicial es va esvair per donar pas a una immensa sensació de benestar. Vaig tancar els ulls, vaig seguir les seves indicacions, vaig relaxar-me i... ufff!

Una besada!
;-)

Canvi de feina...

*
En començar la setmana canviaré de feina, dins el meu àmbit de sempre, com ja podeu imaginar, però en un altre lloc, amb uns altres companys i adreçada a un altre tipus de persones. Em fa il•lusió. Encara no sé ben bé en què consistirà, però segur que m’hi faré en un tres i no res. Tenc ganes que sigui dilluns!

Una besada!
;-)

Qui dies passa, anys empeny...

*
“Qui dies passa, anys empeny”, diu la dita. La teva és una lluita desigual, tanmateix ja sabem qui la guanyarà, finalment. Vius (sobrevius, més aviat) en un món silenciós i absent, amb la mirada perduda en un punt qualsevol de l’habitació, amb les forces afeblides pel pas del dia a dia, patint i consumint-te, apagant-te com una espelmeta. Físicament hi ets, els teus pensaments, però, són lluny...

Es fa llarg esperar...

*
“Es fa llarg esperar cada dia / quan s’espera que vendrà el pitjor...”


Fa una setmana que ets a la recta final dels teus dies. Ets una persona forta, sempre ho has estat, no ens ve de nou. Tens el cor fort, diuen els metges, i que mentre el cor aguanti, tu aguantaràs. Se’n fan creus que “encara no...”

No sé si en acabar d’escriure aquestes paraules encara hi seràs...

Una besada molt grossa!

VI Jornada Europea de la Cultura Jueva...

*
Diumenge passat, dia 4, tengué lloc la VI Jornada Europea de la Cultura Jueva. A la meva ciutat, membre de la Xarxa de Calls Jueus de l’Estat espanyol des del juliol passat en un acte celebrat al gironí centre Bonastruc Ça Porta (preciós, certament!), també s’hi organitzaren tot un seguit d’activitats que tengueren per escenari els llocs on segles enrere visqué aquella comunitat. Es pogué gaudir de visites guiades al Call (molt maques, sí, però cap en català!) i a la sinagoga, que no es troba pròpiament en els carrers estrets i humits d’aquest indret ciutadà, sinó en una altra zona, més “elegant”, potser, propera al passeig Marítim –evocador de temps no gaire llunyans, amb viatges per salvar la pell i amb destinació al port italià de Livorno (“a Aliorna, qui hi va no en torna...”, diu la dita). Ens interessàrem per la bibliografia del món jueu, amb especial atenció a tot el referent a la temàtica “xueta”, encara tabú per a molts de mallorquins a l'actualitat. Badocàrem entre les diverses peces d’artesania exposades. Poguérem assaborir “el gust de Sefarad” i brindàrem amb vi dolç portat d’Israel. Finalment, de la mà de Lekhaim Klezzinger Band, prenguérem part en un concert interactiu que ens explicà el viatge del jove sastre Jorovich a través de diversos paratges de la Mediterrània fins a arribar a Nova York. A mitjan lloc, la preciosa veu de na Coloma i les increïbles mans del percussionista Lluís ens portaren a temps pretèrits amb la interpretació de diverses cançons sefardites.

Senzillament, un dia deliciós!

De bell nou...

*
Amb les vacances acabades, és hora de tornar a la feina. Deixarem dins el magatzem el record de llargues jornades pintades d’estiu, essències de blau d’un perfumat i emmirallat mar nostrat que es reflecteixen d’una riba a l’altra, l’esclat del groc de l’arena, les copinyes irisades de mil i una tonalitats que hem guardat com a memòria dels dies assolellats, amb passejades horabaixenques i sopars a la fresca...

I començarà un nou curs. I tornarem a les aules... o potser no!

Bon retorn de vacances.
*