De diades autonòmiques...

Hi ha celebracions i celebracions, festes i festes, diades i diades. La que m’ocupa (que no em preocupa ni poc ni gens, per altra banda) és la que qualcú es va inventar fa alguns anys i que el comú de la població de l’arxipèlag no ha assumit encara com a pròpia. No sé si ho arribarà a fer algun dia, el temps ho dirà. Es tracta de la festa de la comunitat autònoma nostrada, un seguit d’activitats fetes passar amb calçador i que enguany, per caure en dimarts, ha possibilitat un pontet d’almenys 4 dies per a alguns.

I és que de moment no existeix cap lligam afectiu d’insularitats compartides, que jo sàpiga. En el meu petit país cadascú se sent de la seva Illa. De fet, pretendre que som “balears” és, ara com ara, fer volar coloms. No existeix un sentiment “balear”, o almenys jo no el tenc, i possiblement la majoria de la gent que conec i amb qui n’he parlat es troba en les mateixes que una servidora. Cada habitant de “ses Illes” se sent de la “seva”. Pot tenir contacte amb les altres Illes per motius d’estudis, de treball, de coneixences, però cadascú “és” d’on és, independentment de la resta, i deu ser perquè viure en una illa ens condiciona de qualque forma el caràcter, el tarannà.

Ja ho veurem, què serà, en esser cuit... De moment el sentiment “balear” no el trob per cap banda. Si qualcú el troba abans que jo que m’ho faci a saber. Gràcies per endavant i... visca la festa!

Ah, i a qui no hagi fet pont, l’any que ve li tocarà! Sols que m’entenguis! ;-)

Els teus ulls, el teu somriure, les teves paraules...

Mai abans no t’havia vist, ni tu a mi. Probablement mai no sabràs ni que he escrit aquest text ni que te’l dedic a tu, especialment. O potser algun dia em decidiré a dir-t’ho, no ho sé encara. El fet d’haver de compartir algun temps al llarg dels propers mesos m’ha mogut a agafar imaginaris llapis i paper per confegir aquestes frases.

Quan he entrat tu ja hi eres. Assegut, sense dir cap paraula, m’has mirat i has respost a la meva salutació. M’ha cridat l’atenció el cabell, rinxolat; un rostre serè; els teus ulls... Quins ulls! Són d’un color especial, entre gris i blau d’aiguamarina, viu contrast amb la tonalitat de la pell, tirant a fosca.

El teu somriure, és encomanadís. No somrius cloent els llavis, no. Somrius amb una expressió aplegadissa que deixa veure unes dents blanquíssimes. Aquest somriure ens ha captivat a tots.

Mai abans no havíem parlat. Les teves paraules, insegures fins fa poc, comencen a caminar amb pas ferm, segur. Tens ganes d’entendre’ns i que t’entenguem. De moment... a poc a poc i bona lletra!

Benvingut!

I tu, dejunes o treballes?

"Ara vénen set setmanes
totes de menjar llegum;
a Pasco hi ha un costum:
que es qui té xot, fa panades."

Enfora queden els temps en què la Quaresma, amb els seus dejunis i abstinències, posava ordre en la disbauxa dels excessos del Carnestoltes. Tot i que encara una part de la població en manté la tradició, avui en dia és quelcom pintoresc. No descobresc la pólvora en dir que aquesta pràctica de dejunar s’observa cada vegada menys, si més no a manera religiosa, que en l’àmbit de la societat dels “guapos” tothom malda per arribar a tenir un perfecte cos “danone”.

Amb el dimecres de cendra, l'enterrament de la sardina, s'acaben les celebracions carnavalesques:

"El primer dia hem d'anar
a l'església a prendre cendra
amb una memòria tendra
que tots hi hem de tornar."

Per devoció, convenciment o tradició el poble complia fidelment la norma de dejunar o d'abstenir-se de menjar carn en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert. Així i tot, n'hi havia que es passaven la norma per l'entrecuix (perdonau la grolleria), que ja sabeu que qui paga, mana: qui tenia butla s'alliberava de tal imposició eclesial. El comú del poble, però, de grat o per força, feia altres menges:

"Arengades, bacallà,
oliver i carabassa,
bledes, arrop, melassa,
ametles, tàperes, pa;
cames-rotges i safrà,
alls, cebes de tota raça,
peix d'escata, si n'hi ha;
caragols sense esmocar,
aglans, figues seques, panses...
Vet aquí ses vàries danses
que ara mos toca ballar."

Un dels personatges més coneguts en la tradició nostrada és "Sa Jaia Corema". Aquest personatge rep d'altres noms a l'altra riba del Mirall. A les Catalunyes se'n diu "la Bacallanera", "la Sarraïna" o "la Patorra". “Sa Jaia”, la iaia, aquesta velleta de posat noble, té set cames, tantes com setmanes penitencials inclou la Quaresma. Al pas de cada setmana, una cama menys, arrencada o tallada, "Sa Jaia Corema" actua com un calendari casolà. El seu final li arriba el dissabte de Pasqua, en què la treuen o la cremen. És feta de paper, amb el seu rosari a la cintura, fent honor a la seva condició de pietosa cristiana, bona i devota, i porta un bacallà a la mà i sovint una arengada o un pebre coent a la boca. A Porreres, i coincidint amb el quart dijous de Quaresma, a l’equador d’aquestes set setmanes, antigament es feien dos ninots, anomenats Jai Carnal i Jaia Corema, o Jaia Serrada. Ell representava la disbauxa perpètua, la vida dissoluta, mentre que ella era la representant de l’abstinència i la mortificació. Inculpats de mala vida, les escopetades acabaven amb aquells matrimoni, no gaire ben avengut. No cal dir que aital carnisseria era celebrada amb gran entusiasme per part dels espectadors!

En aquesta saó, que cadascú faci el que li véngui de gust segons la seva apetència de "carn" o "peix"... aisenyor! ;-)

Distàncies...

Tot i que la claror dels fanals guaitava pel finestral, l’estança era fosca. L’ambient, pesant, feixuc, tan carregat que es podia tallar amb una dalla. Aquell dia no havia estat millor que els anteriors. La rutina, el desassossec, la ràbia, la impotència havien estat una vegada més “el teu pa de cada dia”. Un pa que no et nodria. Un pa molt dur, mal d’empassar, que de temps ençà no aconseguia altra cosa que fer-te més i més mal a cada mossegada. Aquell dia, però, alguna cosa d’especial s’esdevingué. Algú te n’havia parlat. No en sabies res. “Potser sigui cert, però... i si no ho és? Qui dies passa, anys empeny, ja ho veurem!”. Amb la por als ulls, amb el sofriment per company, amb el mal a les entranyes prengueres la decisió: “O ara o mai!”. I dit i fet!

La desesperació et portà a aquell indret, un lloc desconegut. Uns ulls t’esguardaven. Algú es va adonar de la teva presència. Discretament et dirigí unes paraules que et dibuixaren un somriure als llavis. Al cap d’un temps els teus ulls, solcats per la immensitat d’unes llàgrimes de vidre i sal, cobraren nova vida i començaren a lluir novament. Les paraules contribuïren al petit miracle. I na Sara, en Jeremies, un cafè, una copa, aquella cigarreta a mitges, somnis compartits a cau d’orella, moments de tendresa, instants de companyia, bells poemes, paraules a tocar de dits...

Les vostres estones es multiplicaven, la coneixença anava “in crescendo”. Us sentíeu bé. Res no podia enfosquir aquells lluminosos dies. Una preciosa mà, acollidora i suau, agombolava neguits i desficis. La complicitat, la confidència, les rialles, els somriures, les clucades d’ull farcien els vostres minuts, les vostres hores. Els dies, les setmanes us apropaven més i més.

Albiràveu l’horitzó, aquell horitzó que reflectia tan benvolgudes imatges. Els vostres cors glatien a l’uníson amb una cadenciosa melodia teixida d’estimació. Passava el temps i aquell sentiment es feia més gran. Sense pronunciar cap paraula ja sabíeu què volíeu dir. Us oloràveu el pensament, potser? Era allò producte de la telepatia? No us en sabíeu donar resposta, però això tampoc no us importava gaire. Aquell primerenc contacte, aquell primer batec es va convertir en el portador d’un nou futur, en el foc purificador que havia de fer possible el ressorgiment de les vostres pròpies cendres.

El temps passà, rítmicament i inexorable. La trena es va anar descabdellant. Altres cors iniciaren una bella dansa al vostre entorn. El vostre carnet de ball es va anar emplenant de mica en mica. Avui una giga, demà una contradansa, passat-demà un vals, potser. Nous ritmes, noves músiques, noves paraules, nous somriures...

Agafàreu camins divergents, però mai no deixareu de sentir les notes d’aquella vella cançó, feta d’estimació, que roman per sempre més en el racó més pregon de la vostra ànima.

Carnestoltes...

Carnestoltes, carnaval, "es darrers dies"... transgressió sistemàtica dels costums i de les normes socials imperants. Espontaneïtat de la gent del carrer. De dijous llarder fins al dimarts següent, aprofitem la festa fins a l'últim minut:

Jo me'n vaig anar a Llubí
per porros i xirivies.
Ara són es darrers dies
i mos hem de divertir!

Disfresses de tot color, de tota mida i de tota faiçó. Tot s'hi val, o gairebé. Balls de màscares, "Sa Rueta" per als infants, "Sa Rua" per a tothom. En Camestortes, a Algaida, un homenot de pedaç, assegut en un balcó de la plaça. Judicat públicament, condemnat a mort i afusellat entre els plors de la gent que contempla la feta. Pobre Camestortes! Pobre, ell? No! Pobre, el poble, enutjat i consirós perquè s'acaba la festa i comença l'època d'austeritat i penitència de la Quaresma:

En Camestortes, tortes, se va morir,
ai, ai, ai, ai de mi!
Quaranta mil vegades l'han enterrat,
ai, ai, ai, ai de mi!
I al cap de dotze mesos, viu és tornat,
ai, ai, ai, ai de mi!

El carro triomfal, a Montuïri; la Mula Blanca, a Andratx; els quintos "prenedors" de xapetes, a Selva; Porreres...
I com sol ser habitual, estreta relació entre festes i menjua! Per casnestoltes porc, embotits, xulla, ous... Greixoneres de peu i cara de porc, de patates, l'arròs groc, l'arròs brut amb ocellons i esclata-sangs; els aguiats i bullits de les parts més grasses, tords amb col, la fava pelada; la dolça de llet, la greixonera de brossat... i les coques i les ensaïmades amb tallades! Qui en dóna més pel mateix preu?

Au, preparem la disfressa i anem a "Sa Rua". Allà ens n'hi aplegarem un bon estol. Tots a fer festa, que enguany hi som tots i "es darrer tancarà es portal"!