Un canvi total

Hem coincidit a migdia, a la sala d’espera d’un hospital, la primera i única vegada, supòs. No el coneixia de res, no sé com es diu. M’ha demanat si el metge anava amb retard i m’ha comentat que no pot estar ni dret ni assegut més de vint minuts seguits. S’ha aixecat la camiseta: dues cicatrius immenses li travessen tant la panxa com l’esquena de dalt a baix. Davant la meva cara d’estranyesa ha començat a desgranar el seu què.

Té 23 anys. Als 21 patí un greu accident de moto –per esquivar dues persones majors se li tirà a sobre un cotxe, a tota velocitat–, a causa del qual li hagueren de fer una operació de risc, a vida o mort. La melsa rebentada, la columna destrossada, les cames trencades... encara se’n fa creus de ser viu. Des de fa dos anys, rehabilitació i més rehabilitació i tota la cura del món per poder tirar endavant. Tenia al·lota, i estava ben il·lusionat per casar-se. Al llarg d’aquest temps, des de l’accident, ho han deixat córrer. Mentre m’ho explicava, sense haver-me vista mai abans, els ulls se li han entelat de llàgrimes.

A tu, company de la sala d’espera de qui no en sé el nom, tota la sort del món!

Una besada molt grossa! ;-)

"Haberlos, haylos"

Avui he rebut un @mailet acompanyat d’un arxiu de diapositives, un “pagüerpoin”, per entendre’ns, que, tot i no ser-ne gaire partidària –consider que la majoria de vegades són una pèrdua de temps ben evitable–, he llegit detengudament. La persona que me l’ha enviat, segons em diu, tampoc no n’és gaire amant, dels arxius aquests, però el deu haver trobat prou interessant com per fer-me’l arribar.

Bé, el que us deia. He llegit atentament l’arxiu, hi he reflexionat i n’he extret algunes conclusions. Tots voldríem un bitllet de 500€. Continuaríem volent-lo encara que estigués un tant rebregat, perquè no perdria el seu valor. I encara que caigués al terra, el trepitjàs qualcú i quedàs ben brut, tendria el mateix valor monetari.

Aquest exemple del bitllet el podem personalitzar en cadascun de nosaltres, quan la vida ens posa a prova, quan ens pega un bon esplet de clotellades, quan dubtam de la nostra vàlua, quan ens sentim petits i impotents davant els reptes que ens surten a l’encontre o quan de tant en tant apareix el pòsit negatiu que portam dins la motxilla amb els fantasmes del passat, les pors, les angoixes, la incertesa...

Guanyadors, perdedors d’aquesta cursa que és l’existència humana, tots ho som una mica. Prest o tard tothom arriba a la meta; alguns amb més diners, amb més poder; d’altres amb un sarró ple d’il·lusions i aspiracions acomplertes; alguns altres, amb la feina per acabar, però amb la consciència ben tranquil·la per haver-s’hi esmerçat com calia. Tothom hi arriba, abans o després, però si és en companyia dels éssers estimats, els obstacles que hom ha hagut de passar per a aconseguir el seu objectiu s’han reduït a la mínima expressió, s’han convertit en un no-res. O així hauria de ser.

I ara, a posar-se les piles, i “endavant, que no ha estat res”! I és que els bitllets de 500€ són com les “meigas”, que no n’he vista cap mai, però que “de haberlas, haylas”.

Una besada molt grossa! ;-)

L'esmolador

Falten pocs minuts per a migdia. És a l’indret del campanar, amb la bicicleta al costat i aquell siulet tan conegut i característic. És ja gran. Mai no l’he vist pel barri, però la imatge em resulta familiar. És l’esmolador. Porta a l’esquena segles de tradició, a l’igual que moltes altres feines possiblement en desús, oficis que ja han perdut vigència empesos per la modernitat, per l’imparable progrés.

Veure’l m’hi ha fet pensar. Treballs arribats a la data de caducitat, que formen ja part de les investigacions dels entesos en la matèria, entestats a recuperar una part de l’herència rebuda dels nostres avantpassats. Treballs fets amb les mans, artesanals, sorgits d’un artífex que basa el seu quefer en els mètodes de què s’ha abeurat des de petit a partir de l’observació i l’aprenentatge dels seus majors. Esmolar ganivets i tisores, cordar cadires, reparar sabates, teixir, filar, crear els més diversos estris casolans a partir del fang, picar pedra, fer randes i brodats, construir instruments musicals... feines que amb els pas del temps han passat per distintes etapes i que a l’actualitat es desenvolupen de manera ben diferent a partir de ginys, aparells o màquines diverses.

Tiruriruriiiii-tirorooooo, l’esmoladoooooor!

Una besada molt grossa! ;-)

Amb la por al cos

Només uns minuts, els suficients perquè l’horabaixa de dijous sigui recordat com un dels més caòtics de la cronologia illenca. Un cap de fibló, un tornado va agranar d’una sola passada gran part de l’Illa. Va ser d’un heavy total, i no us mentiré si us dic que em vaig ben espantar, la veritat. La por dels 12 minuts, si fa no fa, que va durar ningú no me la treu del cos.

La força del vent empenyia aquella incessant cortina d’aigua, que s'esmunyia per les retxilleres de les persianes i per sota la porta de l’entrada. Els finestrons del porxo donaven la benvinguda a aquella siuladissa que es ficava dins el cap i feia retrunyir el cor a tota velocitat.

En aquells moments aquella no semblava la meva Illa; semblava, més aviat, algun paratge del Carib, on aquest tipus de fenòmens meteorològics solen ser més freqüents. I tot i que, segons els entesos en la matèria, no és un fet gaire corrent en aquestes latituds, de tant en tant els capricis de la natura ens regalen aquestes esborronadores espirals ventoses provinents d’enmig de la mar.

Persones ferides, criatures que sortien d’escola i es trobaren a mercè de l’antull d’aquella immensa ventada, talls de corrent en molts d’indrets, línies telefòniques fixes no operatives, mòbils que no podien connectar amb la xarxa corresponent, gent incomunicada, incertesa pel que havia passat i pel que podien haver patit els seus, arbres caiguts, naus industrials i vehicles destrossats, inundacions, embussos circulatoris, infraestructures esportives fetes un nyap... una imatge que ben molt s’allunya de la típica i tòpica de bonança climatològica d’aquest racó de món.

Esper no haver de tornar a patir altre cap de fibló, no em va agradar gens ni mica!