giragonsa
aquí comença la meva singladura per les sovint proceloses, sovint tranquil·les aigües del ciberoceà... que cada jornada de navegació prengui el rumb adequat i que em dugui a bon port... vols navegar amb mi?
Dades personals
- Nom: nacoca
- Ubicació: un racó de món, Països Catalans
Poques coses més a dir que encara no conegueu
dijous, de febrer 23, 2006
dilluns, de febrer 20, 2006
Arbres de neu...
Avui mateix m’hi he fixat, encara que ja deu fer dies que han badat les seves blanques flors. Avui mateix m’he temut que és més febrer que mai, no debades les seves branques m’ho han fet ben entenedor. Els ametlers, nevats arbres que entapissen els nostres camps en tota la conca mediterrània i més lluny i tot, fa dies que ens fan l’ullet perquè ens aturem una estona a contemplar-los.
Són ben presumits, els ametlers, es fan mirar, són plantosos i tenen una bona esponera. La seva flor, vellutosa, blanca i amb tons rosats, se’ns apareix com una freda flòbia de neu enganxada a les branques vestides de gala.
El seu fruit encara primerenc ens remet a innocents lladronisses comeses temps ençà a sortida d’escola. Pujar als ametlers dels horts propers i endur-se’n un bon grapat d’ametlons, més verds que la porrassa, era per a aquella colla de nins i nines del voltant tot un repte.
Mesos més endavant, les ametles assoliran el seu punt òptim i a l’estiu tornarem a sentir allò de “i que vendreu, enguany, a tomar metles?”. I no només se n’aprofitarà el bessó en rebosteria nadalenca amb els torrons i els massapans, o a manera de refrescant i estiuenc gelat, que també les fulles constituiran una bona teca per a les guardes, els ramats, quan a l’estiu no hi hagi gaire pastura. I la llenya, que crema bé i que serveix per fer mobles. I el perfum... què me’n direu de l’aroma que desprenen els “arbres de neu”?
Una besada! ;-)
dimarts, de febrer 14, 2006
diumenge, de febrer 12, 2006
Les veles s'inflaran...
"Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.”
I tant que s’han inflades, les veles! Durant més de dues hores i mitja hem estat espectadors i partícips d’una gran travessia pels mars d’un passat que ens és molt familiar, tot acompanyant na Blanca, en Saïd, el divertit grumet i tot un conjunt de personatges que ens han fet gaudir de valent d’una música i uns texts meravellosos.
Tot i que ja havia presenciat l’obra feia 16 anys i busques, el seu record era ben present en la meva memòria, a manera de flaix: l’imponent vaixell, algun detall de l’escenografia, algun moment concret de la representació... i fins tot taral·lejar petits fragments de les cançons potser més conegudes: “per què he plorat?” o “les veles s’inflaran” han estat la banda sonora prèvia a l’espectacle d’avui. Un espectacle, no per conegut menys impressionant i més emocionant, tant pel muntatge en si com per allò que s’hi explica.
Aquests darrers dies hem assistit astorats a una nova mostra de dues maneres ben diferents d’entendre el món. Hem pogut copsar l’antagonisme de dos móns ben contraposats, tan propers geogràficament com allunyats ideològicament. Rivalitats, odis viscerals, confrontacions de tota faiçó... que maco seria el món si hi hagués enteniment entre tots els pobles!
Esperem que s’imposi el seny. Que les veles s’inflin i que ens portin pels mars de la pau i la concòrdia!
Una besada! ;-)
dijous, de febrer 09, 2006
108 anys en un minut
Fa dos dies que madò Magdalena, la padrina de les Illes Balears, ha marxat per no tornar mai més. Amb una trajectòria de 108 anys, ha viscut en tres segles distints i ha estat testimoni de molts d’esdeveniments de la història. Cinc fills, vuit néts, 12 renéts i dos rebesnéts han constituït la seva nissaga.
La partida d’aquesta dona, de cara amable i posat tranquil, ha deixat tot Algaida ben entristit. Però el que és ben cert és que madò Magdalena ha omplert els seus 108 anys de vida, i no la seva vida d’anys.
Al cel sia.
divendres, de febrer 03, 2006
Nit bruixa de sant Antoni
En aquest món de la tècnica, en què sembla que tot es fa a partir de fórmules i potingues de laboratori, és molt grat comprovar com la gent es mou encara per retrobar-se amb les tradicions, amb els costums de l’avior, amb la festa popular més genuïna. El passat cap de setmana va ser una d’aquestes tan especials ocasions en què la gent que estima la cultura tradicional es tirà al carrer, malgrat la pluja, el fred i les inclemències meteorològiques. Si l’he de qualificar amb una sola paraula no pot ser cap altra que “meravellós”. La idea que fa catorze edicions, si no vaig mal entesa, posà en marxa n’Antoni Torrens, apotecari i dinamitzador cultural de sa Pobla (Mallorca) ja no té aturador. Cada any compta amb més participació, i molts de centenars de persones encerclen en el calendari el darrer cap de setmana de gener i el reserven per a aquesta trobada i punt d’encontre entre tantíssimes de persones, tant d’un costat com de l’altre del Mirall, que estimen i conreen tot allò que ens identifica com a poble.
Enguany he tengut la sort de poder participar-hi en rigorosíssim directe, i no només com a espectadora. Si divendres 27 a vespre el concert de la coral Espígol, de Gràcia, i de la coral de sa Pobla (Mallorca) em va fer tocar amb un dit en el cel i em va fer vessar qualque llàgrima d’emoció, el que vengué després no fou menys intens i important. Als Lluïsos de Gràcia, i a força de pegar qualque colzada i de rebre més d’una trepitjada a causa de l’estretor del lloc, poguérem ballar una mica al ritme del felanitxer S’Estol des Gerricó. Llàstima que el CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) estigués en obres i no es pogués disposar del seu local, que al triat per a divendres l’espai per ballar era ben minso.
L’endemà, dissabte 28, posàrem en pràctica una peregrina idea: ensenyar a ballar boleros, jotes i fandangos a qui en volgués aprendre, en el local de l’Orfeó Gracienc... però això a càrrec de n’Amparo, mestra de ball de bot, que una servidora en sap pels folres, encara, tot i que qui fa tot quant sap no està obligat a més! Ens arribàrem a reunir una vintena de balladors... bé, en realitat hauria de dir 19 balladores i 1 sol ballador, que l’element masculí no va ser gaire nombrós, aquesta vegada. Varen ser tres hores i mitja molt ben aprofitades i divertides... i si no va ser així, els qui hi éreu ja ens ho fareu a saber per a l’any que ve! Després de l’obligació, la devoció: un bon dinar per recuperar forces i una llarga sobretaula amb cançons i rialles vengudes de pertot arreu dels Països Catalans. En sortir... “Es podran encendre els foguerons tot i la pluja?” I tant que sí, que els poblers són caparruts de mena! I dit i fet! Després de la recepció d’autoritats a la Seu del Districte i de la interpretació d’algunes cançons per part de la coral de sa Pobla, cercavila de circumstàncies, que l’aigua deslluí la passejada, i a fer festa s’ha dit! Amb el so de xeremies, flabiols i tamborins i amb la cançó de Sant Antoni per bandera, uns ben experimentats “fogueroners” encengueren la flama que tenyí d’espurnes de llum i colors la foscor del cel gracienc. El foc apaivagà el fred de la nit, i tots, al seu voltant, férem pinya entorn d’una manifestació popular transmesa de generació en generació. Els ximbombers i els cantadors poblers... la veu del poble a l’abast de tothom!
I la pluja, envejosa de la festa, no es volgué perdre ni un sol detall! La ballada de la nit s’hagué de suspendre, i S’Estol des Gerricó i Es Revetlers hagueren de girar en coa i anar a la recerca d’aixopluc en els locals de la Vila.
L’endemà, els raigs d’un sol ben vitenc entraren per la finestra, ens donaren la benvinguda i ens digueren FINS L’ANY QUE VE!
Una besada! ;-)