En Rambo no m'entén i en Willy té son...

*
No, en Rambo no m’entén, com fa un gairebé un mes, i això que avui ja és el darrer dia que ens “aguantarem” mútuament. Sí, en Willy té son, com el primer dia, i em sembla que com la resta de la seva vida. En Rambo, de 17 anys, i en Willy, de 16, fa un mes escàs que es coneixen. Viuen al mateix barri, molt a prop l’un de l’altre, però no s’havien vist mai abans. Aquest és un “mai” relativament breu que va dels sis als tres mesos, respectivament, vivint a l’Illa. Tots dos són de molt lluny, de la República Dominicana. Tant l’un com l’altre tenen la pell fosca, en Rambo molt més que en Willy. En Rambo, amb unes blanquíssimes dents i els cabells rinxolats a la manera afro, i durant uns dies va portar minúscules trunyelletes, com la magnífica Lucrecia, però sense colorins. En Willy els du curts i llisos. Des de fa unes setmanes són amics. Gaudeixen del bàsquet i d’anar a la platja –“porque hay muchas chicas...” (Willy dixit). Els agrada el menjar del seu país, que encara no s’han fet a les sopes mallorquines ni al frit de matances, em sembla! En Willy és un bon cuiner. Un dia provaré de fer la recepta que ens explicà setmanes enrere, que dolenta no ho pot ser mai! En Rambo no sap cuinar, però troba “delicioso” el plat d’en Willy.

Avui serà, possiblement, el darrer dia que els veuré. I, com el primer dia, en Rambo no m’entendrà i en Willy continuarà tenint son!

;-)

Avui no ha fet fred...

*
No, avui no ha fet fred, us ho puc ben assegurar! El termòmetre ha agafat la carrera, hem fregat ben bé els 35º i la humitat de l’ambient no ha afavorit que la temperatura fos de gaire “confort”, que ves a saber què volen dir els professionals del tema quan s’hi refereixen. I si en això hi afegim que una servidora no és animal de sol, ans al contrari, la cosa no pot ser pitjor!

Aquests dies he parlat amb una amiga que ha anat a passar el juliol al seu país, l’Uruguai, on ara mateix és hivern de ple. Tot explicant-me que duu dos jerseis ben gruixats, que per sortir al carrer es posa una bona jaqueta ben aboçada i una calorífica bufanda i que per dormir té una flassada de reglament i un edredó de dos dits de gruixa em va agafar una enveja descomunal.

Fa una estona, quan he llegit que fa dos anys a Ciutat es podien fer ous estrellats en ple carrer -“ous ferrats”, en diu l'autor- i que la cervesa tenia l’aparença tèrmica de l’eguiat de ratolí, he pensat que si la passejada s’hagués esdevingut en el que duim de juliol d’enguany les gotes li haurien caigut de cent en cent!

Això no hi ha cosset que ho aguanti! Vull que sigui l’hivern! I si provàs d’escoltar nadales? Per ventura amb un “per damunt la neu, lleuger dalt un trineu...” no tendria tanta de calor!

Una besada enorme!
;-)

Adéu, et recordaré sempre...

*
M’havien parlat molt de tu, temps enrere, i bé, quasi sempre. Em deien que t’havia de conèixer, que seríem bons amics, que tothom que et coneixia i tenia tractes amb tu en quedava ben satisfet, la majoria, si més no... i sense ser-ne gaire conscient entrares a la meva vida, de puntetes, sense fer gaire renou.

Això nostre va començar tímidament, amb un cert temor per part meva, que al principi no ho veia del tot clar, jo. Em deien que eres un bon aliat, que la teva companyia em faria bé, que amb tu estaria segura, que tot adquiria un nou color, una nova tonalitat... Jo, no sé si per allò de “a moix escaldat no li mostris es banyat” o per cert sentit de la prudència, a priori no la veia gaire clara, la nostra relació. No em demaneu per què, no ho sé explicar gaire bé, però era així.

La meva desconfiança inicial, aquella temença primera, es va anar esvaint a poc a poc. Cada dia et descobria una mica més. Cada dia te’m feies menys estrany, més proper. Cada dia notava com començaves a fer part de mi. La teva presència era més i més real, més efectiva. I com que “qui dies passa, anys empeny” la nostra coneixença creixia i creixia, cada dia una mica més.

Sembla mentida, com passa el temps! Ho record com si fos ahir mateix, i ja han passat onze mesos. Onze mesos d’anar plegats, ja ho veus, onze mesos! Tants de llocs visitats, sempre junts, tantes paraules compartides a cau d’orella, tantes coses dites i tantes d’altres per dir encara...

Però ha passat el que no esperàvem cap dels dos: la nostra relació s’ha acabat. Em sap molt de greu, però així ha estat. No ho has fet a posta, no ho he fet a posta, però el cas és que el destí ha volgut separar-nos per sempre més. Has arribat la fi dels teus dies, i no he pogut fer res per tu. Pens que la teva “mort” és una pèrdua “irreparable”, per això, i ateses les circumstàncies, crec que serà molt millor deixar-ho així com està: en compraré un de nou!

;-)

La cara amable de la lluna...

*
Aquestes nits estiuenques m’agrada contemplar la lluna. Majestuosa, imponent, “la vigilant nocturna que canvia de forma per despistar” (gràcies pel préstec, T.), ens esguarda des del cel estant i ens regala la seva energia.

Diuen els entesos en la matèria que el nostre satèl•lit influeix poderosament sobre tot el que ens envolta, sobretot animals i plantes, tant en el seu naixement com en el seu creixement. Els conradors ho saben prou, i les diferents fases de la lluna els indiquen l’hora de fer la sembra de cada planta.

Na Selene exerceix alhora de “dona del temps”: si fa “rotlo”, ben rodó, senyal que ha de ploure en poc temps; si no acaba de ser-ho, senyal de vent.

La lluna és protagonista de cançonetes infantils que sovint hem cantat:

“La lluna, la bruna,
vestida de dol,
sa mare la crida,
son pare no ho vol.

La lluna, la bruna
i el sol mariner,
son pare la crida,
sa mare també.”

És punt de referència per saber si el que està per néixer serà nin o nina, i igualment és inesgotable font d’inspiració per a músics i poetes.

Ahir vaig parlar amb la lluna. La vaig trobar molt maca. Em va explicar el seu què, i jo li vaig explicar el meu. Em va mostrar la seva cara més amable, tot i que dubt, a hores d’ara, que en tengui gaires més, de cares. Era allà, tot esperant-me, ja hi era quan jo vaig arribar. Em va agradar conèixer-la una mica més. Tenim moltes de coses en comú, la lluna i jo...

I qui no ho cregui, que ho vagi a cercar!
;-)