En Rambo no m'entén i en Willy té son...
*
No, en Rambo no m’entén, com fa un gairebé un mes, i això que avui ja és el darrer dia que ens “aguantarem” mútuament. Sí, en Willy té son, com el primer dia, i em sembla que com la resta de la seva vida. En Rambo, de 17 anys, i en Willy, de 16, fa un mes escàs que es coneixen. Viuen al mateix barri, molt a prop l’un de l’altre, però no s’havien vist mai abans. Aquest és un “mai” relativament breu que va dels sis als tres mesos, respectivament, vivint a l’Illa. Tots dos són de molt lluny, de la República Dominicana. Tant l’un com l’altre tenen la pell fosca, en Rambo molt més que en Willy. En Rambo, amb unes blanquíssimes dents i els cabells rinxolats a la manera afro, i durant uns dies va portar minúscules trunyelletes, com la magnífica Lucrecia, però sense colorins. En Willy els du curts i llisos. Des de fa unes setmanes són amics. Gaudeixen del bàsquet i d’anar a la platja –“porque hay muchas chicas...” (Willy dixit). Els agrada el menjar del seu país, que encara no s’han fet a les sopes mallorquines ni al frit de matances, em sembla! En Willy és un bon cuiner. Un dia provaré de fer la recepta que ens explicà setmanes enrere, que dolenta no ho pot ser mai! En Rambo no sap cuinar, però troba “delicioso” el plat d’en Willy.
Avui serà, possiblement, el darrer dia que els veuré. I, com el primer dia, en Rambo no m’entendrà i en Willy continuarà tenint son!
;-)
No, en Rambo no m’entén, com fa un gairebé un mes, i això que avui ja és el darrer dia que ens “aguantarem” mútuament. Sí, en Willy té son, com el primer dia, i em sembla que com la resta de la seva vida. En Rambo, de 17 anys, i en Willy, de 16, fa un mes escàs que es coneixen. Viuen al mateix barri, molt a prop l’un de l’altre, però no s’havien vist mai abans. Aquest és un “mai” relativament breu que va dels sis als tres mesos, respectivament, vivint a l’Illa. Tots dos són de molt lluny, de la República Dominicana. Tant l’un com l’altre tenen la pell fosca, en Rambo molt més que en Willy. En Rambo, amb unes blanquíssimes dents i els cabells rinxolats a la manera afro, i durant uns dies va portar minúscules trunyelletes, com la magnífica Lucrecia, però sense colorins. En Willy els du curts i llisos. Des de fa unes setmanes són amics. Gaudeixen del bàsquet i d’anar a la platja –“porque hay muchas chicas...” (Willy dixit). Els agrada el menjar del seu país, que encara no s’han fet a les sopes mallorquines ni al frit de matances, em sembla! En Willy és un bon cuiner. Un dia provaré de fer la recepta que ens explicà setmanes enrere, que dolenta no ho pot ser mai! En Rambo no sap cuinar, però troba “delicioso” el plat d’en Willy.
Avui serà, possiblement, el darrer dia que els veuré. I, com el primer dia, en Rambo no m’entendrà i en Willy continuarà tenint son!
;-)
posted by nacoca | divendres, de juliol 29, 2005
2 Comments:
Arroz con habichuelas? Mira que els meus xiquets del darrer col·le també adoraven això, un dia em van passar la recepta, la vaig provar de fer a casa i va ser una "pasterà" tan fastigosa que vaig haver de tirar-ho tot.
Són divertits aquests dominicans... dis-los que et ballen, voràs com rius o que et parlen d'aquell dimoni que naix quan es soterra un cap de cabreta...
Un rebeset, bonica
...como le pondremos matarile rile rile.
como le pondremos matarile rile rooon...
(una cançó que vaig escoltar l'altre nit mentre la majoria de veins dormien i tota una familia dominicana cantava al carrer).
Ni cridaven exageradament ni respectven les normes de parlar en veu baixa durant la nit (jo tinc l'esperança que podrem conviure en armonia).
Publica un comentari a l'entrada
<< Home