Adéu, et recordaré sempre...
*
M’havien parlat molt de tu, temps enrere, i bé, quasi sempre. Em deien que t’havia de conèixer, que seríem bons amics, que tothom que et coneixia i tenia tractes amb tu en quedava ben satisfet, la majoria, si més no... i sense ser-ne gaire conscient entrares a la meva vida, de puntetes, sense fer gaire renou.
Això nostre va començar tímidament, amb un cert temor per part meva, que al principi no ho veia del tot clar, jo. Em deien que eres un bon aliat, que la teva companyia em faria bé, que amb tu estaria segura, que tot adquiria un nou color, una nova tonalitat... Jo, no sé si per allò de “a moix escaldat no li mostris es banyat” o per cert sentit de la prudència, a priori no la veia gaire clara, la nostra relació. No em demaneu per què, no ho sé explicar gaire bé, però era així.
La meva desconfiança inicial, aquella temença primera, es va anar esvaint a poc a poc. Cada dia et descobria una mica més. Cada dia te’m feies menys estrany, més proper. Cada dia notava com començaves a fer part de mi. La teva presència era més i més real, més efectiva. I com que “qui dies passa, anys empeny” la nostra coneixença creixia i creixia, cada dia una mica més.
Sembla mentida, com passa el temps! Ho record com si fos ahir mateix, i ja han passat onze mesos. Onze mesos d’anar plegats, ja ho veus, onze mesos! Tants de llocs visitats, sempre junts, tantes paraules compartides a cau d’orella, tantes coses dites i tantes d’altres per dir encara...
Però ha passat el que no esperàvem cap dels dos: la nostra relació s’ha acabat. Em sap molt de greu, però així ha estat. No ho has fet a posta, no ho he fet a posta, però el cas és que el destí ha volgut separar-nos per sempre més. Has arribat la fi dels teus dies, i no he pogut fer res per tu. Pens que la teva “mort” és una pèrdua “irreparable”, per això, i ateses les circumstàncies, crec que serà molt millor deixar-ho així com està: en compraré un de nou!
;-)
M’havien parlat molt de tu, temps enrere, i bé, quasi sempre. Em deien que t’havia de conèixer, que seríem bons amics, que tothom que et coneixia i tenia tractes amb tu en quedava ben satisfet, la majoria, si més no... i sense ser-ne gaire conscient entrares a la meva vida, de puntetes, sense fer gaire renou.
Això nostre va començar tímidament, amb un cert temor per part meva, que al principi no ho veia del tot clar, jo. Em deien que eres un bon aliat, que la teva companyia em faria bé, que amb tu estaria segura, que tot adquiria un nou color, una nova tonalitat... Jo, no sé si per allò de “a moix escaldat no li mostris es banyat” o per cert sentit de la prudència, a priori no la veia gaire clara, la nostra relació. No em demaneu per què, no ho sé explicar gaire bé, però era així.
La meva desconfiança inicial, aquella temença primera, es va anar esvaint a poc a poc. Cada dia et descobria una mica més. Cada dia te’m feies menys estrany, més proper. Cada dia notava com començaves a fer part de mi. La teva presència era més i més real, més efectiva. I com que “qui dies passa, anys empeny” la nostra coneixença creixia i creixia, cada dia una mica més.
Sembla mentida, com passa el temps! Ho record com si fos ahir mateix, i ja han passat onze mesos. Onze mesos d’anar plegats, ja ho veus, onze mesos! Tants de llocs visitats, sempre junts, tantes paraules compartides a cau d’orella, tantes coses dites i tantes d’altres per dir encara...
Però ha passat el que no esperàvem cap dels dos: la nostra relació s’ha acabat. Em sap molt de greu, però així ha estat. No ho has fet a posta, no ho he fet a posta, però el cas és que el destí ha volgut separar-nos per sempre més. Has arribat la fi dels teus dies, i no he pogut fer res per tu. Pens que la teva “mort” és una pèrdua “irreparable”, per això, i ateses les circumstàncies, crec que serà molt millor deixar-ho així com està: en compraré un de nou!
;-)
posted by nacoca | dimecres, de juliol 06, 2005
3 Comments:
De vegades és necessari dir prou, perquè viure de records sovint fa molt...
Sort i ànims
;-)
Hola nineta!
Jo vaig tenir el gust de coneixer el teu "difunt". No vull menysprear-lo, però ara que no ens sent, saps? li faltava una mica de color, de vibració, de musicalitat,.. així que ja saps: busca, compara i segur que ben aviat posaràs colorins i música a la teva vida, que són quatre dies.
( de laoshi a laoshi ;-) )
Ara mateix no recordo de que va la cosa però si l'artemisia diu que hauria de tenir més color, vibració i musicalitat em fa pensar en els guerrers d'una tribu molt primitiva o algún objecte intim d'us personal.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home