Un somriure perdut

In Memoriam

Les festes de Nadal no m’agraden gaire, la veritat. Deu ser perquè sovint el mes de desembre m’ha deixat òrfena de persones estimades, i a més en el temps en què sembla que el goig i la festa s’han d’escampar, obligatòriament, pertot arreu i en què l’alegria i el bullici han d’omplir, tant si vols com si no vols, cors i carrers. Fou en aquesta saó de fa catorze anys –tot i que sembla avui mateix– que una bona amiga, na Francesca, una persona jove, plena de vitalitat i il·lusionada per la vida, emprengué el llarg i definitiu viatge, un 16 de desembre, als vint-i-cinc anys.

Quan es tracta de definir algú en poques paraules la tasca és mala de fer. En el cas de na Francesca –na Paquita, com tots la coneixíem–, la dificultat és pràcticament inexistent. Na Francesca era el somriure personificat. Un somriure que comportava tota l’essència de la seva personalitat. Un somriure que es contagiava per la seva espontaneïtat. Un somriure no contaminat, que et captivava perquè era amable, buit de malícia, amistós, sincer.

En més d’una ocasió li vaig demanar com era que sempre tenia el somriure als llavis. Ella sempre em responia el mateix: que era millor afrontar la vida amb optimisme, que per posar mala cara sempre hi érem a temps.

He intentat fer memòria i he estat incapaç de recordar na Francesca sense el seu habitual somriure. És ben clar que per a ella no tot devia ser de color de rosa, però mai no ens va demostrar el contrari.

Tant ella com en Joan, el seu marit, havien fet molts de plans per al futur. Havien posat molta d’il·lusió en les festes de Nadal, tenien intenció de fer un viatge per devers febrer i tantes i tantes coses més.

Ningú no esperava que la seva partida arribàs tan d’hora. Tots en vàrem qüestionar el perquè, però no en trobàrem cap resposta. No ho entenguérem, no ho entenem i mai no ho voldrem entendre. Una sola cosa sabem, i d’aquesta no en tenim dubte: trobam a faltar el seu somriure!

Una besada i un record emocionat.

El Messies, tot música i emoció

Si existeix una paraula capaç de definir i explicar el que vàrem poder sentir anit passada a la Seu i durant dues hores i mitja llargues, aquesta no és cap altra que “emoció”. Des del primer moment en què la música envaí tots els racons de la basílica, l’ambient es lliurà a les ajustades notes de l’orquestra i a la calidesa i mestratge interpretatius de més de dues-centes cinquanta veus. I el motiu de tot plegat té un nom: l’oratori El Messies, de Georg Friedrich Händel.

En aquest concert participatiu que té lloc per segon any consecutiu, quatre corals illenques i un bon nombre de veus individuals s’uniren al Cor de la Generalitat Valenciana i ens demostraren, una vegada més, que la col·laboració entre diferents formacions vocals amb la idea comuna de fer del cant un fraternal pont d’enteniment entre les persones, és sempre possible. Sota la direcció del sabadellenc Josep Vila i Casañas, titular de l’Orfeó Català, els solistes Maria Espada, soprano; Carlos Mena, contratenor; Michael Terry, tenor; i Josep-Miquel Ramon, baix, comptaren amb la inestimable participació del Collegium Vocale, el Cor de Mestres Cantaires, la Coral Universitat de les Illes Balears, l’Orfeó Universitat de les Illes Balears i l’Orquestra Barroca de Mallorca.

Tot l’esforç que ha suposat durant tres mesos la preparació d’aquest concert i que ens ha regalat novament una de les grans joies de la música de tots els temps, que ens captiva i que ens commou a parts iguals en molts de passatges, és realment d’agrair. El fet que persones de diferents edats i àmbits professionals, amb coneixements musicals o no gaires, s’involucrin en un projecte com aquest demostra, una vegada més, que la constància, la il·lusió i la perseverança són eines bàsiques per aconseguir un objectiu. I l’objectiu us puc ben assegurar que l’han assolit a bastament.

I tot sortint de la Seu, bona passejada i bona conversa per una Palma il·luminada amb els colors i l’escalfor del Nadal que ja s’acosta.

Una besada! ;-)

El Misteri d'Elx

Divendres, 8 de desembre, dia de festa i “pontificable” per a gairebé tothom. Dia gris, plujós i que poc convidava a sortir de casa. Durant el matí, sensació de fredor. L’horabaixa, a endoiar una mica i a esperar que fos el moment d’anar a escoltar, i a sentir, un concert. Però no un concert qualsevol, que es pugui seguir en qualsevol lloc i en qualsevol moment, no, sinó la representació d’un drama religiós sobre la mort i l’assumpció al cel de la Mare de Déu, que s’esdevé a Elx, a la basílica de Santa Maria, i en una data ben concreta, el 14 d’agost i l’endemà.

Enguany, el Misteri, declarat Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el 2001, va abandonar el seu lloc habitual per primera vegada en tota la seva llarga història secular i es traslladà a l’altra riba del Mirall. El motiu, el cinquantenari de la Casa Regional de la Comunitat Valenciana a Mallorca i el set-cents aniversari de la Catedral illenca.

Prou expectació degué crear, ja que ens n’hi aplegàrem 2.400, i un bon grapat sense seient. Tant l’escenari triat, amb una il·luminació adient segons les peces, a una veu o polifòniques, com l’espectacle en si ens transportà amb la imaginació a molts de segles enrere. Amb els interludis de l’orgue de la Seu de Mallorca, amb una guitarra en una de les interpretacions i a capella la resta de la representació, poguérem ser espectadors d’excepció durant una hora i mitja d’una vertadera joia musical datada originàriament el segle XV. Per la complexitat del muntatge que comporta cada any, el que vàrem sentir va ser una reducció de l’original il·licità. No en poguérem presenciar la part potser més folklòrica, amb els artefactes que s’utilitzen per fer davallar de la cúpula de l’església un nin que representa un àngel, ni la pujada de la Mare de Déu al cel, ja que suposen una gran complicació, i la Seu mallorquina, no és apta, per la seva configuració, per instal·lar-hi tants de ginys.

Més de quaranta veus masculines, entre nins i homes –no hi eren tots els que hi prenen part... i el paper de la dona, durant la representació, ben inexistent–, ens feren gaudir de valent d’un espectacle que probablement no tornarem a presenciar en la vida. Inqüestionable professionalitat des de l’amateurisme, però amb la música, el cant, i sobretot, el Misteri o la Festa, tot circulant per les venes de cadascun dels cantaires que ens oferiren una magnífica interpretació carregada d’emoció, fet que demostra, una vegada més, que en estimar el que es fa, la probabilitat que surti bé és gairebé del 100%.

Una besada! ;-)