Final de trajecte

Han passat vuit anys des que la malaltia li sortí a l’encontre, l’agafà de la mà i començà a fer amb ell les primeres passes en aquest camí ple d’entrebancs que va arribar a la seva fi dijous dia 20 a les 2.00 h de la matinada. Oblits, progressiva pèrdua de memòria, minva de forces... Vuit anys en què el seu cos va anar perdent la vigoria de temps enrere. Però vuit anys sota l’atenta vigilància del seu àngel de la guarda particular, de cabell ros i amb els ulls color de cel, tot fent-li costat, donant-li suport, fent-li companyia, tenint-ne cura i agombolant-lo en tot moment. Vuit anys d’amorosa presència, d’inestimable zel, de dolç acompanyament, de tendra ajuda i protecció, d’afanyosa tasca, però sempre des de l’estimació més pregona.

El camí emprès fa vuit anys potser començà amb un simple “i ara, on he posat les ulleres, jo?”. O potser amb un “sí, allò que... ai, ara no em surt”. O tal vegada amb un “sí, na daixona, na... aquella que viu a...”. Tant se val, com començàs. El resultat el coneixem tots: un final de trajecte que ha passat per diferents estacions. Diferents etapes d’un viatge sense retorn que, en paraules de l’àngel de cabell ros i amb els ulls color de cel, ha estat una “missió complida”. Missió, en tant que servei, sempre a peu d’obra, amb sol o amb pluja, amb calor o amb fred, sempre al seu costat, constantment, sense defallir. Complida, en tant que arribada al seu terme, sense possibilitat de tornar enrere.

Em vénen a la memòria imatges del passat, petits flaixos que s’encenen i que em permeten veure un Joan poderós, ple de vigoria i veu potent, amb el seu inseparable puret d’havent dinat fins que féu la promesa de no tornar a fumar mai més. El veig al volant d’en “Rayo”, aquell 600 d’un verd rabiós que tenia un nom més pretensiós que les prestacions que era capaç de donar. O al cap dels anys amb en “Tranquil”, un altre 600, aquest d’un discret color d’ivori, sempre ben net i polit, més lluent que una patena. El veig encorbatat, que el diumenge és dia de lluir. El veig pujant els misteris del rosari de Lluc, després d’haver fet totes les dreceres hagudes i per haver per arribar al monestir des d’Inca... o partint-hi des de Palma, el dia de més gosadia. El veig prenent cafè, posant-hi tres cullerades de sucre... “vols dir que no serà xarop, això?”. El veig donant-me uns dinerons algun cap de setmana, els suficients per invertir-los en tebeos i qualque llepolia. El veig fent un duet amb ma mare qualque dia de festa, tot improvisant un passatge de qualsevol sarsuela... “sí, sí la del Manojo de rosas!”...

Em vénen a la memòria imatges més actuals, petits flaixos que s’encenen i que em permeten veure un Joan feble, afectat per una malaltia de la qual encara ben poc se’n sap. El veig acompanyat de la seva família, amb els més menuts, dos petits belluguets, els besnéts. Sent la seva veu tot pronunciant un nom: “Antònia, Antònia...”. I ella es posa en camí, li dóna la mà, l’agombola novament i es tranquil·litza. El veig ben atès, acompanyat en tot moment, estimat fins al darrer alè i més encara, tot havent compartit quasi seixanta anys de vida en comú amb el seu àngel de la guarda, de cabell ros i amb els ulls color de cel.

A reveure, Joan!

De pizzes, de xais i de princeses

A l’hora de sortir a fer algun àpat fora de casa sempre se’ns presenta el mateix dilema: on anar i què menjar. La varietat d’establiments dedicats a les diferents especialitats és àmplia, naturalment, i potser per això la tasca de triar no resulta gaire fàcil. Tots tenim preferències culinàries concretes, i de vegades no resulta senzill posar-se d’acord a l’hora d’elegir lloc. En qualsevol cas, una de les “unanimitats més unànimes” que coneixem té un nom: pizza.

La pizza, aquella base rodona de pasta que serveix d’alimentari suport als diferents ingredients que la componen, és una de les menges preferides pels adolescents. Aquests dies he compartit alguns berenars, dinars i sopars amb dues criatures ben maques i plantoses a qui la pizza els agrada d’allò més. L’han consumida senzilla, de formatge i pernil. No han posat emperons a l’hora de ficar-hi el barram, fins al punt que no n’han deixat ni una mica dins el plat, cosa que és tot un detall. Un dia em digueren que volien “pizza de la que fas tu”. Aquesta vegada no va ser feta de manera casolana, sinó de compra, però segur que els va ben agradar. I si més no, no se’n queixaren!

Idò sí, aquests dos belluguets, un més que l’altra, també són donats a menjar d’altres aliments, tot i que no en la mateixa quantitat. Ell, de rinxolats cabells i amb ulls blaus, un pou sense fondo. Ella, de cabells castanys i amb la perruca –el serrell– ben planxada, amb una miqueta de no-res ja se sent assaciada.

– Ja són les cinc, l’hora de berenar!

– Però què dius... si hem acabat de dinar fa una estona!

I és que la gana d’un cos que creix no s’avé a raons horàries!

Una besada molt grossa amb tot l’amor del món! ;-)